dissabte, d’abril 28, 2012
dijous, d’abril 26, 2012
L'ONADA NEOCON (I)
dijous, d’abril 19, 2012
PER PRIMERA VEGADA PADRÍ
L'any 2007 s'estrenava a Grècia la pel·lícula “Per primera vegada padrí”, un film dirigit per Olga Malea i que comptà entre els seus guionistes principals amb Nikos Papandreu, el germà del “flamant” ex primer ministre grec, Iorgos Papandreu.
La pel·lícula en sí, no deixa de ser una comedieta entretinguda de diumenge a la tarda amb la qual un públic familiar pot passar una bona estona. Però allò que des del meu punt de vista mereix parar-hi atenció, és en la veracitat de la història que ens expliquen.
Ens situem en ple procés democratitzador de la societat grega després de la caiguda de la dictadura dels coronels, en un moment de reoganització de les forces polítiques del país. És en aquest context, quan Andreas Papandreu que acabava de tornar de l'exili fundà el PASOK (Partit Socialista Panhel·lènic) i començà a teixir aliances amb individus de diferents parts del territori hel·lènic. En el cas cretenc, tal com ens descriu la pel·lícula, quina és una de les pràctiques que segueix? Apadrinant un nen. El problema però, es planteja quan l'atepeïda agenda del polític l'impossibilita per acomplir amb el seu compromís. Davant aquest fet, decideix enviar-hi el seu fill Nikos, de només 7 anys i que en prou feines pot fer-se entendre amb el grec, ja que ha crescut en territori nord-americà (i una dada que no surt al film, la seva mare també és d'aquesta nacionalitat). El nen doncs, té la feixuga tasca d'extremar lligams amb un influent llinatge de l'illa per d'aquesta manera expandir el tentacles del partit en el territori. En un clar exemple de com ha funcionat el clientelisme dins la política grega i, com en el cas cretenc, justament per la seva organització social, ha estat abastament corrompuda per aquestes pràctiques que han aplicat les dues principals forces polítiques que han dirigit el país els últims 35 anys. La lleialtat política s'ha comprat mitjançant favors de tota mena, i les subvencions lligades al camp i a la ramaderia han estat el pa de cada dia les darreres dècades. Un dels moments més graciosos i reveladors de la pel·lícula, és quan el petit, ja ha arribat a Creta i superat el primer xoc, tant d'aquells que esperen el futur president del país com del protagonista que no acaba d'entendre ben bé on l'han enviat, es veu envoltat de caps de família que un a un van sol·licitant-li diferents favors, a canvi, s'entén, de la seva fidelitat.
Les relacions de patronatge i el clientalisme polític han estat abastament estudiades per les ciències socials. Des del meu punt de vista, l'extensió d'aquestes pràctiques en la societat grega ha esdevingut una de les causes de la crisi social actual que pateix el país (les altres són ben conegudes), que ha vist impotent com el que pretenia ser una forma de control de l'estat modern “burocràtic”, ha acabat convertint-se en un instrument de dominació.
dimecres, d’abril 11, 2012
L'EUROVEGAS
Com si haguessin trobat la gallina dels ous d'or, els nostres governants han quedat enlluernats davant la pompositat de les xifres que el senyor Sheldon Adelson ha posat sobre la taula. No importa gens ni mica quins són els interessos d'aquest senyor, que Catalunya se sembli cada cop més a un parc temàtic i, que en el fons, la viabilitat de la seva proposta sigui una condemna pel desenvolupament ben entès del país. Entre les veus que s'aixequen amb arguments en contra, m'ha arribat aquest dies per correu una breu carta que exposa clarament certs fets objectivables que ens haurien de fer pensar sobre les conseqüències de segons quines apostes (no és un joc). Malauradament la carta, no ha estat publicada a cap mitjà.
Durant els anys quaranta, Las Vegas (i l'estat de Nevada) es van convertir en una atracció turística mundial lligada al joc.
Avui, setanta anys després, l'estat de Nevada ocupa la posició 46, entre els 50 estats de la Unió, pel que fa a la qualitat de les escoles; la número 42 pel que fa a la salut dels ciutadans, i la número 45 pel que fa a la proporció de joves amb títol universitari.
D'altra banda, en canvi, ocupa la tercera posició en nombre de crims violents i la segona en nombre d'execucions hipotecàries. Irònicament, ocupa la primera posició pel que fa a desocupació: és, amb diferència, l'estat amb l'índex d'atur més alt de tota la Unió.
Roderic Guigo
Centre de Regulacio Genòmica, Universitat Pompeu Fabra
Hem de tenir la ment oberta. Pero no tant perquè ens caigui el cervell.
Richard Feynman
dissabte, de març 10, 2012
AMB L'AIGUA AL COLL
Finalment, aquest Nadal, el petit de casa va poder conèixer a la besàvia que li faltava, l'àvia Xrisoula, que enguany farà 93. El besavi Iorgos i la besàvia Fota, de 88 i 84 anys respectivament, ja ho havien pogut fer la mateixa setmana de la seva vinguda, però la Xrisoula ja no es mou de Pyrgos, el seu poble del sud de l'illa. Així doncs, per festes i després que haguessin passat 3 mesos des del seu naixement, en Domènec va poder saludar per primer cop a una de les seves progenitores, que val a dir-ho, ja compte amb una bona colla de besnéts. Per banda catalana, el meu fill “només” es pot acontentar amb els avis (i toco fusta (toc toc))... i que per molts anys! La família de la meva dona no és que sigui un cosa rara, o sàpiguen el secret de l'elixir de la llarga vida, si no que en general, a Creta, l'esperança de vida era fins fa ben poc, paradigmàtica a nivell mundial. Un cas d'estudi per investigadors de tota mena, que no acabaven d'entendre com els pobladors d'un tros de terra amb una renda per capita inferior a la dels Estats Units, per posar un exemple, poguessin viure molts més anys que no pas els ciutadans estatunidencs.
Els cretencs, conjuntament amb els habitants d'Ikaria, una altra illa grega, i els nadius d'un illot japonès (del qual ara mateix no recordo el nom), encapçalaven el rànquing mundial de la llarga longevitat. Què està passant ara? Als japonesos encara s'ha de veure quin és l'efecte del desastre de la central de Fukushima, però de ben segur, que per molta bicicleta, té verd i feng shui, serà difícil que puguin evitar cruspir-se una bona dosi de radioactivitat, ja sigui assaborint un trocet de sushi o respirant un baf d'aire. Però què passa amb els grecs? Els ikariotes, un poble avesat a la tranquil·litat, amb una població envellida i de menys de 10 mil habitants, continuen tot i les dificultats amb el seu tarannà, marcat per la seva posició marginal dins el mar Egeu. Dels cretencs, tot i el manteniment d'una dieta que segons diuen és el resultat de tan excel·lent esperança, van de cap a caiguda. La causa, no és ni la important migració del camp cap a la ciutat de les darreres dècades, amb els conseqüents canvis d'hàbits que això ha comportat, ni els efectes del canvi climàtic.
Des de la malaurada intervenció per part de la troica, el maig del 2010, la població grega ha pogut palpar (i de quina manera!), què volen dir les anomenades mesures d'austeritat. Aquestes no es redueixen només en retallar salaris, crear nous impostos, apujar els que ja hi han, privatitzar els béns públics o eliminar llocs de treball, si no també una sèrie de danys col·laterals, si utilitzem una terminologia bèl·lica, que han implicat una davallada dels naixements, un augment de la mortalitat, una caiguda de l'esperança de vida i finalment un esgarrifós augment dels suïcidis. I és en aquest punt final on també la meva estimada Creta, tristament destaca.
Segons un darrer estudi realitzat per l'hospital psiquiàtric d'Atenes, Creta i el Peloponès són les dues àrees geogràfiques del país que encapçalen el percentatge més alt de suïcidis causats per trastorns depressius. Tot i que l'estudi no va més enllà, les característiques d'aquestes dues àrees, on el benestar de la unitat domèstica va estretament lligat al prestigi i a l'honor del cap de família, podrien explicar la quantitat d'homes que darrerament decideixen treure's la vida a l'illa. Pares de família, la majoria, que no aguanten no poder donar allò que s'espera d'ells als seus fills i senyora. Homes asfixiats pels deutes i per la vergonya de no poder continuar vivint com fins ara. Uns fets que ens tornen a remetre un cop més als clàssics i, aquest cop, al pare de la sociologia, l'Émile Durkheim, que en el seu llibre sobre el suïcidi, ja va captar en els inicis de la modernitat, com la revolució industrial i els canvis socials i econòmics que havia produït en els països on primerament aquest procés es dugué a terme, podien ser la causa de l'augment d'aquesta pràctica, en la qual un determinat grup humà, decideix no seguir existint davant la impossibilitat d'adaptar-se a un nou món.
divendres, de febrer 24, 2012
DEL BLAU AL ROIG
Aquests dies, després dels episodis viscuts a València, on la brutalitat polícial i la ignominia han tornat a campar un cop més per aquelles terres amb un impunitat escandalosa, m'ha vingut a la memòria, “Del Roig al Blau”, el documental que va realitzar Llorenç Soler dedicat a la transició al País Valencià.
M'agradaria pensar, que tal com es mostren les coses, potser d'aquí uns anys, algú pugui fer un altre documental dedicat a aquesta època en la qual vivim amb el títol a la inversa.
dimecres, de febrer 15, 2012
UNA PERSONA AMB UN SAC PENJANT
Fer una crítica objectiva d'un llibre en el qual has realitzat un capítol i del que et sents identificat plenament, és en el meu cas, un exercici quasi impossible. Per això en les properes línies faré allò que és més sensat, elogiar-lo, així evitaré qualsevol malentès sobre les meves intencions al respecte. Una persona amb un sac penjant de l'Associació Mapasonor és primer de tot una bona notícia, pel fet que representa l'entrada d'un nou segell editorial en català de la mà de la incombustible revista Caramella, un dels referents als Països Catalans, en la difusió de la cultura popular. Que en un context de crisi com l'actual, hi hagi algú que es plantegi una iniciativa semblant, és realment d'admirar, i encara més quan l'administració pública es dedica a retallar sense miraments les seves ajudes als sectors que fan (feien) que aquesta societat, sigui (fos) coneguda com la del benestar.
El llibre en sí, un viatge musical per les illes de la Mediterrània, s'inicia amb el pròleg d'un dels pioners al nostre país de l'estudi de la música a través de l'antropologia, en Josep Martí. En el què compara l'actitud dels integrants de Mapasonor en els seus viatges, amb la del fotògraf Robert Capa. No només per la proximitat amb la qual mostren els seus documentals allò que ens volen transmetre, si no també per la seva complicitat, jo fins i tot afegiria afinitat, amb allò que ens volen mostrar. Unes característiques que intenten mantenir en el llibre seguint l'estructura d'un quadern de viatges, des d'on ens descriuen les seves peripècies i dissertacions per Creta, Sicília i les Balears, amb l'objectiu d'aproximar-se sobretot, en el sentit i les cadències de les seves músiques. I el més interessant al meu entendre, no ho fan sols. Un aspecte que queda ben palès en el llibre (i en els seus documentals) pel seu caràcter polifònic, en una narració on les veus dels personatges que han anat trobant al llarg del seu trajecte, es fan visibles sobre el paper. Unes veus, que ens parlen d'identitats múltiples i variades que s'expressen mitjançant uns sons i unes músiques lligades a un territori.
dijous, de febrer 09, 2012
ELS GRECS VIUEN ATRAPATS ENTRE LES RETALLADES I EL POPULISME
Els grecs viuen atònits cada nova negociació política d'un serial que fa quasi dos anys que dura, i que ha portat el país a una situació cada cop més complicada i dolorosa. Després de l'enèsima vaga general de dimarts, sembla que el govern de concentració nacional, encapçalat pel tecnòcrata Papadimos, no acabi de tenir clar com justificar davant el seu futur electorat una nova retallada, ara de les pensions i el salari mínim.
Però xifres i política a banda, aquesta crisi allà on es viu és al carrer. L'augment de ciutadans sense sostre és fàcilment palpable a les principals ciutats de Grècia, i aquesta realitat no deixa de ser la punta de l'iceberg d'un estat del benestar que fa aigües. Més d'un de cada quatre grecs viu sota l'amenaça de la pobresa i l'exclusió social, segons l'última estadística que ahir va publicar l'Eurostat.
El ministeri d'Educació s'ha vist obligat els últims mesos a repartir menjar a diverses escoles del país davant l'allau d'alumnes que hi arriben amb l'estómac buit. La població s'organitza per ajudar-se els uns als altres. Proliferen les associacions d'assistència social i les xarxes d'organitzacions solidàries creades pel personal mèdic del país, que han decidit actuar davant el nombre creixent de persones que ja no tenen accés a l'assistència sanitària. Les ocupacions d'edificis van més enllà del seu tradicional àmbit universitari, i arriben als locals de la televisió, els hospitals o les fàbriques. Tothom coneix avui els treballadors dels Alts Forns de Grècia (Halyvourgia), que des de fa més de cent dies autogestionen la fàbrica pr lluitar contra un tancament anunciat.
Grècia està aclaparada i la situació comença a afavorir un augment cada cop més evident del populisme. Al carrer i en alguns mitjans de comunicació s'associen les noves mesures econòmiques abanderades per la cancellera alemanya, Angela Merkel, amb la cruenta ocupació nazi que va patir el país durant la Segona Guerra Mundial. Les referències a aturar una nova invasió estan en boca de sectors que van des de l'esquerra més ortodoxa fins a l'extrema dreta, en un perillós viratge ideològic en què l'origen de la democràcia i la civilització, del qual el poble hel·lè en seria l'hereu, es contraposa a la barbàrie germànica.
Crònica publicada al diari "Ara", el dia 9 de febrer
dimarts, de febrer 07, 2012
DEUTOCRÀCIA
divendres, de gener 20, 2012
VAN A POR NOSOTROS
El meu primer lloc de treball va ser l'Acadèmia Da Vinci a Tessalònica. Pel seu propietari era suficient que un servidor tingués un títol universitari espanyol i el pedigrí, per poder ser professor, i un servidor que a vegades pot ser molt agosarat va llençar-se a una nova aventura, davant unes condicions laborals impensables en qualsevol altre feina que pogués trobar per allà. Mare meva, aquells alumnes, pobrets, van ser els meus conillets d'índies. Feia les classes amb un anglès macarrònic (!), que ells s'encarregaven de corregir-me, perquè com la majoria de joves hel·lènics tenien un nivell força alt, i al mateix temps també m'ensenyaven una mica de grec, o sigui, una ganga pel professor. I el més estrany, algun alumne, encara va aprendre alguna cosa
Ara, que per les meves mans ja deuen haver passat un centenar d'alumnes de totes les edats, entre acadèmies i classes particulars, i que ja no utilitzo l'anglès com a llengua vehicular a les meves classes, encara intento sorprendre'm a mi mateix i a l'alumne a l'hora d'ensenyar un temps verbal, una preposició o el que faci falta, buscant exemples que puguin facilitar la comprensió d'algun concepte.
L'altre dia tocava explicar-li a la Caterina l'imperatiu, un mode que en grec només compta amb la segona persona del singular i del plural. I com qui no vol la cosa, el meu cervell va traslladar-me al Puerto Hurraco de Poblenou, una nit de fa 15 anys, sortint d'un concert d'Extremoduro a Zeleste amb una colla de joves despenjats d'Argentona, quan de sobte una mena de poema va sonar pels altaveus:
dijous, de desembre 22, 2011
LA POR A OBRIR ELS ULLS
La cultura popular està farcida de personatges fantàstics i misteriosos que amenacen sovint amb els seus actes als més menuts de la casa. Qui ha vist mai l'home del sac? És el drapaire que cantava en Serrat? És un senyor amb barba, que recull els nens dolents i se'ls menja? Ningú sap qui és, i només per aquest fet, l'imaginari col·lectiu l'alimenta de les pitjors qualitats, per tal d'assegurar-se, només amb anomenar el seu nom, que la mainada, atemorits per la seva presència, faran cas a les exigències o prerrogatives dels més grans, sovint cansats que no hi hagi punyetera manera que se'ls escolti.
Aquest recurs, no és ni molt menys, patrimoni exclusiu dels catalans, i en diferents societats apareixen personatges enigmàtics disposats a posar la por al cos als més petits. Qui no ha sentit a parlar mai del “Coco”? Aquell que si no dorms, vindrà i et menjarà. O del “bicho papão”, un altre personatge, amb la capacitat de transformar-se en qualsevol insecte monstruós, que corre per les teulades de Portugal, amb la capacitat d'engolir als nens que no dormen. I que a Grècia anomenen “Mesimeras”, i que apareix quan la quitxalla no dorm la migdiada, perquè si no es porten bé, sempre queda el recurs de cridar al temible “Baboulas”. Els nens alemanys, tampoc se'n salven, i tenen en l'enigmàtic “Sandmann” el seu enemic principal alhora d'anar el llit i tancar els ulls, perquè si no ho fan, els hi omplirà de sorra. De fet, em sembla que d'aquests fantasmes terribles, en tenim a grapats arreu del planeta, en una mostra més que els humans, en el fons, tampoc som tan diferents, i ens uneix un subsconscient col·lectiu comú (identical), per dir-ho en paraules de T. Jung, o unes estructures de pensament que actuen a nivell inconscient i són universals, que diria el mestre Lévi-Strauss. Uns fantasmes imaginaris creats pels més grans i alimentats per les fantasies dels més petits, i que funcionen gràcies a la por, com un mitjà per a condicionar les actituds individuals.
Guardant les distàncies, la psiquiatria també ha utilitzat des de fa temps, els elèctrodes, com una mesura per intentar curar malalties com la bipolaritat, la depressió o certes formes d'ansietat, amb un intent de condicionar mitjançant el xoc, les formes de conducta dels seus pacients. Amb resultats dispars, les crítiques al mètode, no han parat des del seu ús. El tractament deshumanitzant dels pacients i l'amnèsia provocada en els seus records, són els arguments més recurrents per al seu rebuig.
En l'estat actual de les coses, el xoc i la por, s'han convertit en mecanismes de control social, ja no són mers estratègies que intenten reconduir l'actitud individual de les persones, tal com denunciava la periodista Naomi Klein en el seu llibre “La doctrina del shock”. És el pànic davant la catàstrofe, alimentat per una premsa sensacionalista que genera un clima propici a l'estrès, i a la inacció, tal com assenyala el filòsof Slavoj Zizeck. Una por al buit, que les agències de qualificació s'encarreguen de propiciar una vegada rere l'altra, encarnant a la perfecció, la figura del policia dolent, que amenaça als estats amb la puntuació més baixa si no fan correctement els deures. Uns deures que inevitablament suposen retallades en la despesa pública i la reducció dels drets dels ciutadans, mentre els causants d'aquesta orgia financera, en la qual vivim, continuen impunement omplint-se les butxaques. La por a morir cruspits qualsevol dia, per un monstre anomenat Moody's, Fitch o Standard and Poor's (el nom no podia tenir més conya) ens fa acceptar el que sigui, al preu que sigui, i tancar els ulls per dormir, encara que sigui per somiar un malson.
dimarts, de desembre 06, 2011
ARGENTONINS FORA VILA (II)
La crisi no només és grega
Recentment hi ha un xic més d'informació del que passa al país, degut a la famosa crisi. Grècia fou intervinguda per la troica (UE, FMI i BCE) el maig del 2010, un període de temps suficient, per observar com les privatitzacions, les retallades i els impostos, sota el nom de plans d'austeritat, han servit per augmentar la pobresa, i per iniciar el desementallament progressiu de l'estat del benestar i de l'anomenada classe mitjana. Un camí, que des de la perspectiva que em proporciona la distància, veig com es repeteix a casa nostra. És evidentment, que Grècia és l'alumne avantatjat de la classe, però els paral·lelismes són clars. I les diferències entre uns i altres, que hi són, no són tan grans. En el fons, crec que la claudicació del poder polític enfront de l'econòmic és evident en el context europeu actual. La banca, que fins al moment s'havia beneficiat d'una espiral consumista sense precedents en la història de la humanitat, s'aprofità dels diners públics per a tapar les seves vergonyes i per a proporcionar als seus directius jubilacions de sumes esperpèntiques, per acte seguit, folrar-se altre vegada, gràcies a les agències de classificació (rating) que es dediquen a ponderar a la baixa, la solvència dels estats. Unes agències per cert, que van ser incapaces de preveure la caiguda de Lehman Brothers l'any 2008, que un mes abans de la seva fallida, que significà el començament de la crisi, havia rebut la màxima puntuació (AAA). Un cas, que es tornà a repetir més recentment, amb Dexia, un important banc belga.
Bé, no m'allargo amb les dades, però crec que és fàcil d'entendre que els estralls de la crisi, no passen per alt per Argentona ni tampoc pel Maresme. Les retallades al funcionariat i en despesa sanitària (CAPS i Hospitals), els problemes de finançament de molts centres d'educació pública, conjuntament amb l'alt índex d'atur, són indicis clars de la tendència que de moment s'estén entre els països de l'Europa mediterrània. Mentre la classe política dirigent segueix com un borrego les directrius del mercat i, fins i tot, s'augmenta el propi sou (oi, senyor alcalde?).
Fragment d'un article pel proper número de la revista d'Argentona, "El banc de la plaça".
dimecres, de novembre 30, 2011
ARGENTONINS FORA VILA (I)
Marxar, anar a viure lluny de la terra on has crescut, és segurament un dels millors exercicis que pot fer una persona per a comprendre el seu lloc d'origen, i, acceptar, per molt que costi a vegades, que de llocs fantàstics per passar-hi una bona temporada o tota la vida, el món n'és ple. Un exercici no gens fàcil, però de ben segur recomanable.
La distància, per la seva duresa i al mateix temps llibertat, configura al meu entendre l'eix que ha marcat la meva experiència per terres gregues. Un país que vaig trepitjar per primera vegada l'any 2002, i que des de llavors, any rera any, vaig anar descobrint amb estades cada vegada més i més llargues. Des de fa 5 anys visc a Creta, l'illa més gran del país, un espai en el qual he format una família i on he abocat els meus interessos professionals, convertint-se d'aquesta manera, en el lloc on tinc ocupat el cor i el cap.
Evidentment, d'Argentona un no se'n pot desfer així com així, i el meu lligam amb la Vila, continua, tot i el mar que ens separa, ben viu. De fet, que el meu fill es digui Domènec, no és pas casualitat. En el meu cas, no només són les arrels i les vivències passades les que m'hi lliguen, si no també la família i els amics, Argentona sense ells (vosaltres), no té sentit.
Pel que fa al coneixement de la realitat catalana a Grècia o viceversa, diria que en general, la ignorància és molt gran. De la presència dels almogàvers a Neopatria, pocs en poden dir alguna cosa, i sembla més una necessitat catalana el fet de remarcar que un mal dia vam passar per allà, que no pas un record que perduri en la memòria dels ciutadans hel·lens. Han estat tantes les desgràcies que ha viscut aquest poble el darrer segle, que qualsevol petjada que pogués perdurar de la nostra empremta o malvestat, quasi no en queda ni una engruna. De Catalunya en saben ben poc, per no dir, que no en tenen ni fava, i només aquells que són aficionats al futbol són capaços de situar-nos, amb sort, en el mapa. De l'existència del català, no en tenen ni idea, i això que en un estat hi hagin tantes llengües, els hi sembla una excentricitat. “Però estàs segur que no són dialectes?” Em pregunten tot sovint. De la mateixa manera que entre els catalans, predomina un imaginari de Grècia com el país del sirtaki, el iogurt, els filòsofs amb túnica parlant a les places, les batusses al carrer i un clima on predomina el sol tot l'any. Quan en realitat, l'hivern grec és molt fred, i a Creta, situada davant les costes de Líbia, hi neva tot sovint, el sirtaki només surt a les pel·lícules, el iogurt és recorrent a molts altres països balcànics, els filòsofs ja fa anys que fan malves i la violència al carrer, apareix, però no cada dia.
divendres, de novembre 25, 2011
SETMANA INTROSPECTIVA
Setmana introspectiva. De posar ordre. De començar una vegada per totes la nova recerca i d'enllestir nous projectes. De tornar a pujar al Giouxtas després de 3 mesos de no fer-ho, i disfrutar de la companyia del compare Giorgos i les seves històries cretenques. De llegir “El temps de les cireres” de la Montserrat Roig, just quan se celebra el vintè aniversari de la seva mort, i pensar quantes Montserrats encara criden. Setmana introspectiva. De dilluns al vespre de cinema al Vincenso Kornarou, per disfrutar aquest vegada de “Com va acabar aquest estiu”, del director rus Alexei Popogrebsky. Setmana introspectiva. De dijous a la nit de concert de kritikà i arribar a casa amb taxi. De classes de llengua repetint altre vegada la diferència entre “el perfecto, el indefinido y el imperfecto”. D'agafar altre cop el llaüt i dir “nen retira't”. Setmana introspectiva. De tancar els ulls del Domènec per enèsima vegada amb la rizitika que un gloriós dia van interpretar un irlandès, un cretenc i un grup de mongols. Setmana introspectiva.
dijous, de novembre 17, 2011
PA, EDUCACIÓ I LLIBERTAT
El 17 de novembre de l'any 1973, els tancs de l'exèrcit grec, tot rebent les ordes del dictador Giorgos Papadopoulos van entrar a la Facultat Politècnica d'Atenes, i van esclafar literalment l'ocupació i la resistència que els estudiants universitaris havien ofert des de principis d'any. Aquest tràgic incident, significà l'inici de la fi de l'anomenada Junta dels Coronels, un règim d'ultradreta que atemorí el país hel·lènic entre el 1968 i el 1974.
Ara, quasi 4 dècades després, l'ultradreta grega torna a ocupar càrrecs institucionals de la mà dels dos principals partits del país i de Lukas Papadimos, el flamant nou president i governador del banc nacional de Grècia l'any 2001. L'any que el país va presentar els comptes falsificats a la UE amb l'ajuda de Goldman Sachs per tal d'entrar a la zona euro. Un combinat de personatges i d'històries que amenaça amb qualsevol cosa menys amb l'estabilitat, a no ser que sigui a cops de garrot. I que ens transporten al crit de “Psomi, Paidia kai Eleutheria (Pa, Educació i Llibertat)” que ressonava pels carrers d'Atenes tot just fa 38 anys.
dimarts, de novembre 15, 2011
XUMET O FER LA PIPA?
La setmana passada Grècia va tornar a saltar a les pàgines d'actualitat i, altra vegada, vam gastar els teclats i alguna cosa més per intentar explicar com es viuen les coses des d'aquesta riba. Però, si haig de ser sincer, el tema, realment allò que va fer que la setmana fos especial, fou el debat intens que vam tenir a casa, i que segur la majoria dels meus soferts lectors, mai s'han plantejat: xumet o fer la pipa, aquesta és la qüestió.
Són moltes les preguntes que un cul inquiet com el meu, s'ha anat plantejant al llarg de la seva trajectòria vital, ara, mai havia pensat que gastaria tants esforços en un temàtica com la que presento. Tenir un fill representa moltes coses, una d'elles és gastar el nostre temps amb certes problemàtiques que mai haguéssim pensat que trobaríem en el nostre trajecte. Una d'elles, la que se'ns presenta a molts pares novells, és què hem de fer amb els nostres nadons quan comencen a bramar com uns desesperats. Hem de deixar que es posin instintivament al dit? Hem de tolerar que un tros de goma omplí la seva cavitat bucal? O fins i tot, passar de tot, i deixar que ells mateixos gestionin els seus sentiments? L'última opció va quedar ràpidament descartada, la meva dona i jo, vam considerar que no érem prou alternatius per aplicar-la. Les altres dues opcions ens mereixien el nostre degut respecte, i vam decidir fer una consulta a la xarxa... gran error!! Qui podia esperar que hi haguessin tanta quantitat de bytes dedicats a aquesta temàtica? Que els defensors i detractors d'una i altra solució siguessin capaços d'organitzar-se i elaborar discursos i argumentacions, que sota l'aparença de voler mostrar quin és el camí correcte, acaben per deixar-lo a un ben extesiat i enterbolit? Solució?! A la merda! A mi em van donar el xumet i la meva boca és normal (mmmm...), les dents són al seu lloc (nyaca!), la llengua funciona de primera (glups!) i si tinc algun trauma, no crec que em vingui per aquesta banda. O sigui que des del dia de Tots Sants, el meu fill utilitza el xumet. Un xumet normal i corrent.
Il·lustració de Lluís Ràfols
dijous, de novembre 10, 2011
HAY ALTERNATIVAS
M'arriba repetit un correu que em demana difondre un llibre que el holding de Prisa ha intentat d'evitar. Millor carta de presentació impossible. I després de reconèixer alguns dels autors, encara més. Després d'aguantar tota la setmana passada la campanya contra el famós referèndum d'en Iorgakis (Jordiet) Papandreu per una gran part dels mitjans de comunicació, res podria ser més adient. Deixant a part, que la proposta de referèndum ja la podia haver fet el maig passat, i no fa una setmana quan tenia l'aigua fins el coll, i ja ens havien endossat 5 paquets d'”ajudes” mortíferes.
Bé, no m'allargo, però més val que ens posem per feina, perquè sembla que els esdeveniments s'acceleren. Els tecnòcrates van agafant posicions per a governar (ara ja sense caretes) Europa.
NOTA DE LOS AUTORES
Hace un par de meses, la Editorial Aguilar , mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.
Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre y se había comenzado su promoción en la web de Aguilar y en librerías, los editores nos comunicaron que la empresa deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial. Se confirmaba así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca -como ahora en periodo pre-electoral-, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.
Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Ediciones Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31de octubre.
Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.
Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.
Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.
Nota de IDP: La editorial Aguilar forma parte, junto con Alfaguara, Altea, El País-Aguilar, Santillana y Taurus, entre otras, del Grupo Santillana, perteneciente, a su vez, al holding PRISA. Los accionistas mayoritarios de PRISA son la familia Polanco (35,016% de las acciones) y, desde mediados del año pasado, un fondo de inversión norteamericano, la Liberty Acquisition Holdings Corp. (57,7% de las acciones). Este hedge fund agrupa a más de 70 grandes inversores, entre los que figuran GLG, Taurus, Glenhill, Millenium, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan y los bancos Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank y Morgan Stanley.
Os pedimos a tod@s vuestra colaboración para demostrar a quienes han intentado silenciar este texto que su tiempo se está terminando: difundid todo lo posible el pdf. La ocultación de alternativas en los falsimedia convencionales es ya más que indignante. La ciudadanía toda tiene que luchar para que algún día se les puedan exigir responsabilidades. El silencio o la manipulación están tratando de tapar estafas, saqueos, asesinatos… Cuando lo que se ocultan son crímenes, el silencio también es criminal. Los medios de desinformación se han convertido hace ya tiempo en cómplices de la barbarie.
dimecres, de novembre 09, 2011
PARAULES DE MAIRENA
“Aunque os he hablado y os hablaré mucho contra la guerra -sigue conversando Mairena con sus alumnos- no quiero dejar de advertiros que la paz a ultranza, que es, al fin, el mantenimiento de una paz asentada en parte sobre las iniquidades de la guerra, es una fórmula hueca, que acaso coincida con las guerras más catastróficas de la historia. Porque una paz a todo trance tendría su más inequívoca reducción al absurdo ante este inevitable dilema: o cruzarnos de brazos ante la iniquidad, o guerrear por la justicía, si eligiésemos el primero de los dos términos. ¿Quién duda que, en este caso, todos los hombres bien nacidos serían guerreros, y pacifistas todos los sinvergüenzas que pueblan el planeta? La paz como finalidad suprema no es menos absurda que la guerra por la fuerza misma. Ambas posiciones tienden a despojarse de todo contenido espiritual, y ambas conducen a la muerte, sin eliminar la lucha entre fieras.”
(Antonio Machado, “Notas y recuerdos de Juan de Mairena”, Hora de España (Valencia-Barcelona), 16 (abril 1938); y en Monique Alonso, Antonio Machado. Poeta en el exilio, Barcelona, Anthropos, 1985, pp.309-310)
dissabte, de novembre 05, 2011
UN REFERÈNDUM QUE HAVIA D'APAIVAGAR ELS ÀNIMS DE LA POBLACIÓ
Mancat del carisma familiar, Iorgos Papandreu va aconseguir la presidència del govern grec gràcies als escàndols del seu antecessor, Kostas Karamalis, el poder del seu cognom, una meritòria etapa com a ministre d'Exteriors i una imatge d'home educat i cultivat. Res d'això, però, li ha servit per aturar el descrèdit i el desprestigi en què ha caigut el seu govern i el partit que un dia va fundar el seu pare Andreas.
La majoria de les propostes que el flamant president grec havia promès tot just fa dos anys, van caure en el no-res des del moment que el país va ser intervingut per la troica, el maig del 2010. De llavors ençà, la davallada de l'estat del benestar ha estat una constant palpable, no exempta de dramatisme, en la vida diària de la població grega.
Una situació inaguantable per la majoria dels ciutadans grecs, que han vist com repercutia sobre ells tot el pes del deute del país, mentre les grans fortunes desviaven sense problemes el seu capital cap als bancs suïssos o estrangers. La distància entre la societat grega i els polítics s'ha fet cada vegada més gran, en un desencant que ha tingut en les continues vagues generals, les manifestacions dels indignats i les accions directes contra els diputats, la seva expressió més clara.
Una iniciativa estratègica
La proposta de Papandreu de convocar un referèndum, tot i la seva baixa credibilitat, va causar certa expectació, i va interpretar-se com un intent d'apaivagar els ànims de la població, en una acció unilateral que de seguida va topar amb el rebuig del seu partit i la pressió dels membres de la Unió.
La victòria del no, tot i no ser clara, era possible. El malestar i la desconfiança cap a Europa, assenyalada com l'altre causant dels mals, eren i són ben reals.
Publicat al diari Ara, el dia 5 de novembre
divendres, de novembre 04, 2011
OPINIÓ CONTUNDENT A VILAWEB
La crida a la convocatòria d'un referèndum aquesta setmana per part de Iorgos Papandreu ha agafat a la societat civil grega de sorpresa. La credibilitat de l'actual president és baixíssima entre el seu electorat, membres del partit i població en general, i la desorientació davant la seva proposta és total.
Després d'any i mig d'intervenció per part de la troika, el nivell de vida dels grecs ha baixat estrepitosament. La seva política econòmica de caràcter neoliberal ha afectat directament l'estat del benestar: hospitals sense els serveis més bàsics, disminució dels centres d'ensenyament i alumnes sense llibres per començar el curs, ajuntaments mancomunats, botigues que tanquen en cadena, augment de la indigència, dels suïcidis... en definitiva un llarg etcètera que fa bona la dita: “és pitjor el remei que la malaltia”.
Unes mesures que no han estat exemptes de respostes al carrer, que des del 2010 ha comptat amb més d'una desena de vagues generals, amb morts inclosos. Un procés de conflictivitat social que ha tingut en el moviment dels indignats la seva màxima expressió, que ha interpel·lat directament a la classe política (partitocràcia) i les seves pràctiques corruptes, que la darrera dècada també han beneficiat a l'església ortodoxa i grans multinacionals com Siemens o Goldman Sachs.
Uns esdeveniments que no fan més que reforçar entre els ciutadans hel·lens la sensació de pertanyer a una entitat política a cavall entre orient i occident, amb una Europa a una banda que els exigeix més i més sacrificis, i per l'altra el perillós veí turc, amb el qual encara queda pendent solucionar el conflicte xipriota.
Davant aquest context, la diada nacional de Grècia que se celebra cada 28 d'octubre, va convertir-se divendres passat, en un clam improvisat contra la classe dirigent del país. En un fet insòlit i impensable fa tan sols uns anys, les protestes davant les autoritats que des de les seves tarimes presidien les tradicionals desfilades de civils i militars van provocar, en més d'un cas, la intervenció policial, i que el festeig a la segona ciutat del país, Tessalònica, presidit pel president de la República Hel·lènica i el ministre de Defensa, fos suspès. Un escàndol que mostra la separació evident entre els governants i els seus ciutadans, i que ajudaria a explicar la decisió del president Papandreu aquesta setmana, en el que podria ser, un intent a la desesperada per apaivagar el clima de confrontació que viu el país.