divendres, de gener 20, 2012

VAN A POR NOSOTROS

Tot i que la meva formació mai va anar encaminada cap a l'estudi de les llengües, amb els anys, la curiositat envers aquest camp ha anat a més. I això, que durant la meva època a l'institut, havien estat una de les meves creus, fins i tot, durant el meu últim COU (en vaig fer més d'un), la professora de llengua catalana va despedir-se de mi dient-me que era un incompetent lingüístic, quan de fet, la incompetent era ella.

Així, doncs, amb els anys no és ni molt menys que m'hagi fet un poliglota però m'he anat endinsant en l'estudi d'algunes d'elles, tant sigui pels simple gust o per necessitat, o les dues coses a la vegada. Crec que el cas de la llengua castellana ha estat el més paradigmàtic. L'any 2003 vaig començar a ensenyar-la per primera vegada a alumnes grecs i des de llavors ençà ha estat el meu mitjà de supervivència per aquestes terres. Una manera digna de guanyar-me la vida i que m'ha permès al mateix temps, dedicar-me a allò que realment m'interessava.

El meu primer lloc de treball va ser l'Acadèmia Da Vinci a Tessalònica. Pel seu propietari era suficient que un servidor tingués un títol universitari espanyol i el pedigrí, per poder ser professor, i un servidor que a vegades pot ser molt agosarat va llençar-se a una nova aventura, davant unes condicions laborals impensables en qualsevol altre feina que pogués trobar per allà. Mare meva, aquells alumnes, pobrets, van ser els meus conillets d'índies. Feia les classes amb un anglès macarrònic (!), que ells s'encarregaven de corregir-me, perquè com la majoria de joves hel·lènics tenien un nivell força alt, i al mateix temps també m'ensenyaven una mica de grec, o sigui, una ganga pel professor. I el més estrany, algun alumne, encara va aprendre alguna cosa

Ara, que per les meves mans ja deuen haver passat un centenar d'alumnes de totes les edats, entre acadèmies i classes particulars, i que ja no utilitzo l'anglès com a llengua vehicular a les meves classes, encara intento sorprendre'm a mi mateix i a l'alumne a l'hora d'ensenyar un temps verbal, una preposició o el que faci falta, buscant exemples que puguin facilitar la comprensió d'algun concepte.

L'altre dia tocava explicar-li a la Caterina l'imperatiu, un mode que en grec només compta amb la segona persona del singular i del plural. I com qui no vol la cosa, el meu cervell va traslladar-me al Puerto Hurraco de Poblenou, una nit de fa 15 anys, sortint d'un concert d'Extremoduro a Zeleste amb una colla de joves despenjats d'Argentona, quan de sobte una mena de poema va sonar pels altaveus:

dijous, de desembre 22, 2011

LA POR A OBRIR ELS ULLS

La cultura popular està farcida de personatges fantàstics i misteriosos que amenacen sovint amb els seus actes als més menuts de la casa. Qui ha vist mai l'home del sac? És el drapaire que cantava en Serrat? És un senyor amb barba, que recull els nens dolents i se'ls menja? Ningú sap qui és, i només per aquest fet, l'imaginari col·lectiu l'alimenta de les pitjors qualitats, per tal d'assegurar-se, només amb anomenar el seu nom, que la mainada, atemorits per la seva presència, faran cas a les exigències o prerrogatives dels més grans, sovint cansats que no hi hagi punyetera manera que se'ls escolti.


Aquest recurs, no és ni molt menys, patrimoni exclusiu dels catalans, i en diferents societats apareixen personatges enigmàtics disposats a posar la por al cos als més petits. Qui no ha sentit a parlar mai del “Coco”? Aquell que si no dorms, vindrà i et menjarà. O del “bicho papão”, un altre personatge, amb la capacitat de transformar-se en qualsevol insecte monstruós, que corre per les teulades de Portugal, amb la capacitat d'engolir als nens que no dormen. I que a Grècia anomenen “Mesimeras”, i que apareix quan la quitxalla no dorm la migdiada, perquè si no es porten bé, sempre queda el recurs de cridar al temible “Baboulas”. Els nens alemanys, tampoc se'n salven, i tenen en l'enigmàtic “Sandmann” el seu enemic principal alhora d'anar el llit i tancar els ulls, perquè si no ho fan, els hi omplirà de sorra. De fet, em sembla que d'aquests fantasmes terribles, en tenim a grapats arreu del planeta, en una mostra més que els humans, en el fons, tampoc som tan diferents, i ens uneix un subsconscient col·lectiu comú (identical), per dir-ho en paraules de T. Jung, o unes estructures de pensament que actuen a nivell inconscient i són universals, que diria el mestre Lévi-Strauss. Uns fantasmes imaginaris creats pels més grans i alimentats per les fantasies dels més petits, i que funcionen gràcies a la por, com un mitjà per a condicionar les actituds individuals.


Guardant les distàncies, la psiquiatria també ha utilitzat des de fa temps, els elèctrodes, com una mesura per intentar curar malalties com la bipolaritat, la depressió o certes formes d'ansietat, amb un intent de condicionar mitjançant el xoc, les formes de conducta dels seus pacients. Amb resultats dispars, les crítiques al mètode, no han parat des del seu ús. El tractament deshumanitzant dels pacients i l'amnèsia provocada en els seus records, són els arguments més recurrents per al seu rebuig.


En l'estat actual de les coses, el xoc i la por, s'han convertit en mecanismes de control social, ja no són mers estratègies que intenten reconduir l'actitud individual de les persones, tal com denunciava la periodista Naomi Klein en el seu llibre “La doctrina del shock”. És el pànic davant la catàstrofe, alimentat per una premsa sensacionalista que genera un clima propici a l'estrès, i a la inacció, tal com assenyala el filòsof Slavoj Zizeck. Una por al buit, que les agències de qualificació s'encarreguen de propiciar una vegada rere l'altra, encarnant a la perfecció, la figura del policia dolent, que amenaça als estats amb la puntuació més baixa si no fan correctement els deures. Uns deures que inevitablament suposen retallades en la despesa pública i la reducció dels drets dels ciutadans, mentre els causants d'aquesta orgia financera, en la qual vivim, continuen impunement omplint-se les butxaques. La por a morir cruspits qualsevol dia, per un monstre anomenat Moody's, Fitch o Standard and Poor's (el nom no podia tenir més conya) ens fa acceptar el que sigui, al preu que sigui, i tancar els ulls per dormir, encara que sigui per somiar un malson.

dimarts, de desembre 06, 2011

ARGENTONINS FORA VILA (II)

La crisi no només és grega


Recentment hi ha un xic més d'informació del que passa al país, degut a la famosa crisi. Grècia fou intervinguda per la troica (UE, FMI i BCE) el maig del 2010, un període de temps suficient, per observar com les privatitzacions, les retallades i els impostos, sota el nom de plans d'austeritat, han servit per augmentar la pobresa, i per iniciar el desementallament progressiu de l'estat del benestar i de l'anomenada classe mitjana. Un camí, que des de la perspectiva que em proporciona la distància, veig com es repeteix a casa nostra. És evidentment, que Grècia és l'alumne avantatjat de la classe, però els paral·lelismes són clars. I les diferències entre uns i altres, que hi són, no són tan grans. En el fons, crec que la claudicació del poder polític enfront de l'econòmic és evident en el context europeu actual. La banca, que fins al moment s'havia beneficiat d'una espiral consumista sense precedents en la història de la humanitat, s'aprofità dels diners públics per a tapar les seves vergonyes i per a proporcionar als seus directius jubilacions de sumes esperpèntiques, per acte seguit, folrar-se altre vegada, gràcies a les agències de classificació (rating) que es dediquen a ponderar a la baixa, la solvència dels estats. Unes agències per cert, que van ser incapaces de preveure la caiguda de Lehman Brothers l'any 2008, que un mes abans de la seva fallida, que significà el començament de la crisi, havia rebut la màxima puntuació (AAA). Un cas, que es tornà a repetir més recentment, amb Dexia, un important banc belga.


Bé, no m'allargo amb les dades, però crec que és fàcil d'entendre que els estralls de la crisi, no passen per alt per Argentona ni tampoc pel Maresme. Les retallades al funcionariat i en despesa sanitària (CAPS i Hospitals), els problemes de finançament de molts centres d'educació pública, conjuntament amb l'alt índex d'atur, són indicis clars de la tendència que de moment s'estén entre els països de l'Europa mediterrània. Mentre la classe política dirigent segueix com un borrego les directrius del mercat i, fins i tot, s'augmenta el propi sou (oi, senyor alcalde?).


Fragment d'un article pel proper número de la revista d'Argentona, "El banc de la plaça".

dimecres, de novembre 30, 2011

ARGENTONINS FORA VILA (I)

Marxar, anar a viure lluny de la terra on has crescut, és segurament un dels millors exercicis que pot fer una persona per a comprendre el seu lloc d'origen, i, acceptar, per molt que costi a vegades, que de llocs fantàstics per passar-hi una bona temporada o tota la vida, el món n'és ple. Un exercici no gens fàcil, però de ben segur recomanable.


La distància, per la seva duresa i al mateix temps llibertat, configura al meu entendre l'eix que ha marcat la meva experiència per terres gregues. Un país que vaig trepitjar per primera vegada l'any 2002, i que des de llavors, any rera any, vaig anar descobrint amb estades cada vegada més i més llargues. Des de fa 5 anys visc a Creta, l'illa més gran del país, un espai en el qual he format una família i on he abocat els meus interessos professionals, convertint-se d'aquesta manera, en el lloc on tinc ocupat el cor i el cap.


Evidentment, d'Argentona un no se'n pot desfer així com així, i el meu lligam amb la Vila, continua, tot i el mar que ens separa, ben viu. De fet, que el meu fill es digui Domènec, no és pas casualitat. En el meu cas, no només són les arrels i les vivències passades les que m'hi lliguen, si no també la família i els amics, Argentona sense ells (vosaltres), no té sentit.


Pel que fa al coneixement de la realitat catalana a Grècia o viceversa, diria que en general, la ignorància és molt gran. De la presència dels almogàvers a Neopatria, pocs en poden dir alguna cosa, i sembla més una necessitat catalana el fet de remarcar que un mal dia vam passar per allà, que no pas un record que perduri en la memòria dels ciutadans hel·lens. Han estat tantes les desgràcies que ha viscut aquest poble el darrer segle, que qualsevol petjada que pogués perdurar de la nostra empremta o malvestat, quasi no en queda ni una engruna. De Catalunya en saben ben poc, per no dir, que no en tenen ni fava, i només aquells que són aficionats al futbol són capaços de situar-nos, amb sort, en el mapa. De l'existència del català, no en tenen ni idea, i això que en un estat hi hagin tantes llengües, els hi sembla una excentricitat. “Però estàs segur que no són dialectes?” Em pregunten tot sovint. De la mateixa manera que entre els catalans, predomina un imaginari de Grècia com el país del sirtaki, el iogurt, els filòsofs amb túnica parlant a les places, les batusses al carrer i un clima on predomina el sol tot l'any. Quan en realitat, l'hivern grec és molt fred, i a Creta, situada davant les costes de Líbia, hi neva tot sovint, el sirtaki només surt a les pel·lícules, el iogurt és recorrent a molts altres països balcànics, els filòsofs ja fa anys que fan malves i la violència al carrer, apareix, però no cada dia.


Fragment d'un article pel proper número de la revista d'Argentona, "El Banc de la Plaça".

divendres, de novembre 25, 2011

SETMANA INTROSPECTIVA

Setmana introspectiva. De posar ordre. De començar una vegada per totes la nova recerca i d'enllestir nous projectes. De tornar a pujar al Giouxtas després de 3 mesos de no fer-ho, i disfrutar de la companyia del compare Giorgos i les seves històries cretenques. De llegir “El temps de les cireres” de la Montserrat Roig, just quan se celebra el vintè aniversari de la seva mort, i pensar quantes Montserrats encara criden. Setmana introspectiva. De dilluns al vespre de cinema al Vincenso Kornarou, per disfrutar aquest vegada de “Com va acabar aquest estiu”, del director rus Alexei Popogrebsky. Setmana introspectiva. De dijous a la nit de concert de kritikà i arribar a casa amb taxi. De classes de llengua repetint altre vegada la diferència entre “el perfecto, el indefinido y el imperfecto”. D'agafar altre cop el llaüt i dir “nen retira't”. Setmana introspectiva. De tancar els ulls del Domènec per enèsima vegada amb la rizitika que un gloriós dia van interpretar un irlandès, un cretenc i un grup de mongols. Setmana introspectiva.




dijous, de novembre 17, 2011

PA, EDUCACIÓ I LLIBERTAT

El 17 de novembre de l'any 1973, els tancs de l'exèrcit grec, tot rebent les ordes del dictador Giorgos Papadopoulos van entrar a la Facultat Politècnica d'Atenes, i van esclafar literalment l'ocupació i la resistència que els estudiants universitaris havien ofert des de principis d'any. Aquest tràgic incident, significà l'inici de la fi de l'anomenada Junta dels Coronels, un règim d'ultradreta que atemorí el país hel·lènic entre el 1968 i el 1974.


Ara, quasi 4 dècades després, l'ultradreta grega torna a ocupar càrrecs institucionals de la mà dels dos principals partits del país i de Lukas Papadimos, el flamant nou president i governador del banc nacional de Grècia l'any 2001. L'any que el país va presentar els comptes falsificats a la UE amb l'ajuda de Goldman Sachs per tal d'entrar a la zona euro. Un combinat de personatges i d'històries que amenaça amb qualsevol cosa menys amb l'estabilitat, a no ser que sigui a cops de garrot. I que ens transporten al crit de “Psomi, Paidia kai Eleutheria (Pa, Educació i Llibertat)” que ressonava pels carrers d'Atenes tot just fa 38 anys.



dimarts, de novembre 15, 2011

XUMET O FER LA PIPA?

La setmana passada Grècia va tornar a saltar a les pàgines d'actualitat i, altra vegada, vam gastar els teclats i alguna cosa més per intentar explicar com es viuen les coses des d'aquesta riba. Però, si haig de ser sincer, el tema, realment allò que va fer que la setmana fos especial, fou el debat intens que vam tenir a casa, i que segur la majoria dels meus soferts lectors, mai s'han plantejat: xumet o fer la pipa, aquesta és la qüestió.


Són moltes les preguntes que un cul inquiet com el meu, s'ha anat plantejant al llarg de la seva trajectòria vital, ara, mai havia pensat que gastaria tants esforços en un temàtica com la que presento. Tenir un fill representa moltes coses, una d'elles és gastar el nostre temps amb certes problemàtiques que mai haguéssim pensat que trobaríem en el nostre trajecte. Una d'elles, la que se'ns presenta a molts pares novells, és què hem de fer amb els nostres nadons quan comencen a bramar com uns desesperats. Hem de deixar que es posin instintivament al dit? Hem de tolerar que un tros de goma omplí la seva cavitat bucal? O fins i tot, passar de tot, i deixar que ells mateixos gestionin els seus sentiments? L'última opció va quedar ràpidament descartada, la meva dona i jo, vam considerar que no érem prou alternatius per aplicar-la. Les altres dues opcions ens mereixien el nostre degut respecte, i vam decidir fer una consulta a la xarxa... gran error!! Qui podia esperar que hi haguessin tanta quantitat de bytes dedicats a aquesta temàtica? Que els defensors i detractors d'una i altra solució siguessin capaços d'organitzar-se i elaborar discursos i argumentacions, que sota l'aparença de voler mostrar quin és el camí correcte, acaben per deixar-lo a un ben extesiat i enterbolit? Solució?! A la merda! A mi em van donar el xumet i la meva boca és normal (mmmm...), les dents són al seu lloc (nyaca!), la llengua funciona de primera (glups!) i si tinc algun trauma, no crec que em vingui per aquesta banda. O sigui que des del dia de Tots Sants, el meu fill utilitza el xumet. Un xumet normal i corrent.


Il·lustració de Lluís Ràfols


dijous, de novembre 10, 2011

HAY ALTERNATIVAS

M'arriba repetit un correu que em demana difondre un llibre que el holding de Prisa ha intentat d'evitar. Millor carta de presentació impossible. I després de reconèixer alguns dels autors, encara més. Després d'aguantar tota la setmana passada la campanya contra el famós referèndum d'en Iorgakis (Jordiet) Papandreu per una gran part dels mitjans de comunicació, res podria ser més adient. Deixant a part, que la proposta de referèndum ja la podia haver fet el maig passat, i no fa una setmana quan tenia l'aigua fins el coll, i ja ens havien endossat 5 paquets d'”ajudes” mortíferes.


Bé, no m'allargo, però més val que ens posem per feina, perquè sembla que els esdeveniments s'acceleren. Els tecnòcrates van agafant posicions per a governar (ara ja sense caretes) Europa.


NOTA DE LOS AUTORES

Hace un par de meses, la Editorial Aguilar , mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.

Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre y se había comenzado su promoción en la web de Aguilar y en librerías, los editores nos comunicaron que la empresa deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial. Se confirmaba así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca -como ahora en periodo pre-electoral-, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.

Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Ediciones Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31de octubre.

Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.

Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.

Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.

Nota de IDP: La editorial Aguilar forma parte, junto con Alfaguara, Altea, El País-Aguilar, Santillana y Taurus, entre otras, del Grupo Santillana, perteneciente, a su vez, al holding PRISA. Los accionistas mayoritarios de PRISA son la familia Polanco (35,016% de las acciones) y, desde mediados del año pasado, un fondo de inversión norteamericano, la Liberty Acquisition Holdings Corp. (57,7% de las acciones). Este hedge fund agrupa a más de 70 grandes inversores, entre los que figuran GLG, Taurus, Glenhill, Millenium, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan y los bancos Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank y Morgan Stanley.


Os pedimos a tod@s vuestra colaboración para demostrar a quienes han intentado silenciar este texto que su tiempo se está terminando: difundid todo lo posible el pdf. La ocultación de alternativas en los falsimedia convencionales es ya más que indignante. La ciudadanía toda tiene que luchar para que algún día se les puedan exigir responsabilidades. El silencio o la manipulación están tratando de tapar estafas, saqueos, asesinatos… Cuando lo que se ocultan son crímenes, el silencio también es criminal. Los medios de desinformación se han convertido hace ya tiempo en cómplices de la barbarie.


dimecres, de novembre 09, 2011

PARAULES DE MAIRENA

“Aunque os he hablado y os hablaré mucho contra la guerra -sigue conversando Mairena con sus alumnos- no quiero dejar de advertiros que la paz a ultranza, que es, al fin, el mantenimiento de una paz asentada en parte sobre las iniquidades de la guerra, es una fórmula hueca, que acaso coincida con las guerras más catastróficas de la historia. Porque una paz a todo trance tendría su más inequívoca reducción al absurdo ante este inevitable dilema: o cruzarnos de brazos ante la iniquidad, o guerrear por la justicía, si eligiésemos el primero de los dos términos. ¿Quién duda que, en este caso, todos los hombres bien nacidos serían guerreros, y pacifistas todos los sinvergüenzas que pueblan el planeta? La paz como finalidad suprema no es menos absurda que la guerra por la fuerza misma. Ambas posiciones tienden a despojarse de todo contenido espiritual, y ambas conducen a la muerte, sin eliminar la lucha entre fieras.”


(Antonio Machado, “Notas y recuerdos de Juan de Mairena”, Hora de España (Valencia-Barcelona), 16 (abril 1938); y en Monique Alonso, Antonio Machado. Poeta en el exilio, Barcelona, Anthropos, 1985, pp.309-310)

dissabte, de novembre 05, 2011

UN REFERÈNDUM QUE HAVIA D'APAIVAGAR ELS ÀNIMS DE LA POBLACIÓ



Mancat del carisma familiar, Iorgos Papandreu va aconseguir la presidència del govern grec gràcies als escàndols del seu antecessor, Kostas Karamalis, el poder del seu cognom, una meritòria etapa com a ministre d'Exteriors i una imatge d'home educat i cultivat. Res d'això, però, li ha servit per aturar el descrèdit i el desprestigi en què ha caigut el seu govern i el partit que un dia va fundar el seu pare Andreas.

La majoria de les propostes que el flamant president grec havia promès tot just fa dos anys, van caure en el no-res des del moment que el país va ser intervingut per la troica, el maig del 2010. De llavors ençà, la davallada de l'estat del benestar ha estat una constant palpable, no exempta de dramatisme, en la vida diària de la població grega.

Una situació inaguantable per la majoria dels ciutadans grecs, que han vist com repercutia sobre ells tot el pes del deute del país, mentre les grans fortunes desviaven sense problemes el seu capital cap als bancs suïssos o estrangers. La distància entre la societat grega i els polítics s'ha fet cada vegada més gran, en un desencant que ha tingut en les continues vagues generals, les manifestacions dels indignats i les accions directes contra els diputats, la seva expressió més clara.

Una iniciativa estratègica

La proposta de Papandreu de convocar un referèndum, tot i la seva baixa credibilitat, va causar certa expectació, i va interpretar-se com un intent d'apaivagar els ànims de la població, en una acció unilateral que de seguida va topar amb el rebuig del seu partit i la pressió dels membres de la Unió.

La victòria del no, tot i no ser clara, era possible. El malestar i la desconfiança cap a Europa, assenyalada com l'altre causant dels mals, eren i són ben reals.


Publicat al diari Ara, el dia 5 de novembre


divendres, de novembre 04, 2011

OPINIÓ CONTUNDENT A VILAWEB

La crida a la convocatòria d'un referèndum aquesta setmana per part de Iorgos Papandreu ha agafat a la societat civil grega de sorpresa. La credibilitat de l'actual president és baixíssima entre el seu electorat, membres del partit i població en general, i la desorientació davant la seva proposta és total.


Després d'any i mig d'intervenció per part de la troika, el nivell de vida dels grecs ha baixat estrepitosament. La seva política econòmica de caràcter neoliberal ha afectat directament l'estat del benestar: hospitals sense els serveis més bàsics, disminució dels centres d'ensenyament i alumnes sense llibres per començar el curs, ajuntaments mancomunats, botigues que tanquen en cadena, augment de la indigència, dels suïcidis... en definitiva un llarg etcètera que fa bona la dita: “és pitjor el remei que la malaltia”.


Unes mesures que no han estat exemptes de respostes al carrer, que des del 2010 ha comptat amb més d'una desena de vagues generals, amb morts inclosos. Un procés de conflictivitat social que ha tingut en el moviment dels indignats la seva màxima expressió, que ha interpel·lat directament a la classe política (partitocràcia) i les seves pràctiques corruptes, que la darrera dècada també han beneficiat a l'església ortodoxa i grans multinacionals com Siemens o Goldman Sachs.


Uns esdeveniments que no fan més que reforçar entre els ciutadans hel·lens la sensació de pertanyer a una entitat política a cavall entre orient i occident, amb una Europa a una banda que els exigeix més i més sacrificis, i per l'altra el perillós veí turc, amb el qual encara queda pendent solucionar el conflicte xipriota.


Davant aquest context, la diada nacional de Grècia que se celebra cada 28 d'octubre, va convertir-se divendres passat, en un clam improvisat contra la classe dirigent del país. En un fet insòlit i impensable fa tan sols uns anys, les protestes davant les autoritats que des de les seves tarimes presidien les tradicionals desfilades de civils i militars van provocar, en més d'un cas, la intervenció policial, i que el festeig a la segona ciutat del país, Tessalònica, presidit pel president de la República Hel·lènica i el ministre de Defensa, fos suspès. Un escàndol que mostra la separació evident entre els governants i els seus ciutadans, i que ajudaria a explicar la decisió del president Papandreu aquesta setmana, en el que podria ser, un intent a la desesperada per apaivagar el clima de confrontació que viu el país.


Article publicat a Vilaweb el dia 3 de novembre



diumenge, d’octubre 30, 2011

GRÈCIA TORNA A DIR NO


El 28 d'octubre d'enguany, diada nacional de Grècia, estic segur que marcarà un abans i un després en els afers interns del país. Com mai sabia vist fins ara, la festa que celebra el dia que el feixista del dictador Metaxas deia “No” a l'entrada de les tropes mussolianes dins el territori hel·lènic, s'ha convertit en un clam contra la classe política. Arreu del país, aquest dia se celebra amb diverses ofrenes als caiguts per la pàtria i desfilades a ritme de marxa militar, on participen una representació clara del que vol ser la societat grega. Des dels nens de parvulari, passant pels bombers, la policia, els soldats de lleva o els escoltes són convidats a un passacarrers que s'ha convertit amb els anys, en l'epicentre d'aquest ritual que pretén fomentar la cohesió nacional. Però bé, per molt que aquells que manen s'entossodeixen a fer combregar el personal amb rodes de molí, la situació actual no podia ser més explosiva, i el ritual ha servit per provocar una mena de catarsi col·lectiva.



Les principals ciutats del país van ser aquest divendres testimoni de la ràbia i la impotència d'una societat civil que ja no sap què més fer per aturar un procés de pauperització en augment. Les autoritats polítiques, eclesiàstiques i militars van haver de fugir cames ajudeu-me, en més d'un cas, de les tarimes des d'on presidien les desfilades, i les forces d'ordre públic van haver d'intervenir per evitar mals majors en més d'una localitat. A la segona ciutat del país, Tessalònica, la desfilada va haver de suspendre's, i el president de la República i el ministre de Defensa van haver d'amagar el cap sota l'ala davant un munió de manifestants enfurismats que havia ocupat literalment la centralitat de l'espai públic de la capital de la Macedònia grega.


Un escàndol més, en aquest camí cap el precipici en el qual es veu abocat el país. I en el qual el poder polític continua fent aigües per totes bandes, en un conjuntura de radicalització creixent, que historicament ha conduit Grècia a la confrontació i a la dictadura. De fet, sobren els exemples en els quals un grup de militars dirigeixen un país sota les directrius de polítiques marcadament neoliberals.



Les notícies que aquesta setmana celebraven la reducció del deute grec fins un 50%, no deixen de ser una enganyifa, un intent de calmar la psique dels ciutadans hel·lènics i la de resta d'europeus. D'on no n'hi ha, no en pot rajar, i tot i aquesta reducció ja veurem quines altres mesures s'inventen, per anar acomplint els venciments. De la mateixa manera que la creació d'un nou fons de rescat europeu servirà per obrir la caixa de pandora, l'entrada directe de capital privat i estranger en les polítiques dels estats europeus. Una forma encoberta de negoci sota l'anomenat mecanisme del palancajament, una pràctica típicament borsàtil. I ja li poden anar posant les empreses de classificació la màxima nota, a Lehman Brothers i més recentment a Dexia, també li van posar, i el resultat ha estat catastròfic.


Fotografia d'un alumne de secundària durant la desfilada a Atenes obrint la mà (signe de menyspreu a Grècia) davant les autoritats.

dissabte, d’octubre 22, 2011

DIJOUS 20 D'OCTUBRE DEL 2011

Jo que volia fer una setmana dedicada a l'esperit olímpic i al final l'actualitat m'ha deixat tan sorprès com sempre. Però bé, intentaré de posar-hi remei d'alguna manera.


Dijous, finalment ETA va decidir apostar definitivament per la via política i abandonar una estratègia que no crec que hagi aportat res de bo a la societat basca (a la espanyola i la catalana, per descomptat que tampoc), que és en el fons l'objectiu que pretenia quan va ser creada. Ara el camí no serà fàcil, però com a mínim, tal com mostrava l'excel·lent documental “Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc” (per cert, retransmès misteriosament un dissabte de febrer a les 11 de la nit pel canal 33), hi ha molta gent disposada a fer que la pau sigui possible, alguns d'ells, actualment a la presó.


Després, la xarxa m'informava de la captura i la macabra execució del dictador Gaddafi. Les imatges difoses a tort i a dret pels mitjans de comunicació i quasi impossibles d'esquivar, denotaven un cop més, fins a quin punt, la morbositat dels espectadors s'alimenta dels cadàvers. Encara que, és molt més preocupant que es matin toros enmig de les places... de fet, després de veure la reacció de certs ciutadans xinesos davant l'atropallament d'una nena, no sé fins a quin punt, i en contrades més properes, la reacció del personal no seria practicament la mateixa, és a dir, la pura indiferència.


I per acabar el gloriós dia, les 48 hores de vaga general amb les quals els treballadors del país hel·lènic vam dir un cop més que estàvem farts, van transportar-me directament a les escissions internes de la I Internacional, o més aviat, als pitjors dies del maig del 37, amb enfrontaments entre comunistes i anarquistes al centre d'Atenes. Un espectacle depriment, un drama que va acabar amb la mort d'un manifestant comunista, que després de rebre una pedrada al cap, morí hores després d'un atac de cor. Molt trist, i el pitjor: ens anem acostumant als morts.


dilluns, d’octubre 17, 2011

BARCELONA '93

Ahir, alguns mitjans de comunicació es feien ressò dels 25 anys de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica. Una efemèride que va significar un abans i un després per una ciutat que ja havia patit anteriorment diferents transformacions a cops de grans esdeveniments (les dues Exposicions Universals i el Congrés Eucarístic).


La diferència aquesta vegada, es que finalment Barcelona es posicionaria com una de les ciutats més de moda, més cool, en un gran muntatge comercial i de markenting que va tenir en el senyor Bassat, el seu director d'orquestra. La marca Barcelona va iniciar a partir d'aquells moments el seu periple, que va beneficiar sens dubte la indústria turística i a les empreses immobiliàries, i que va significar l'inici d'un procés intens de gentrificació que duraria fins els nostres dies.


Aquella data recordo que la vaig viure amb el meu avi a casa seva, i que aquest m'explicava com el senyor (Samaranch) que acabava de donar la gran notícia, era un vell conegut seu, perquè havien fet el servei militar junts a Panticosa (Aragó). La diferència es que al senyor de la tele li donaven més permisos que no pas ell, perquè era d'una bona família de Barcelona i addicte al règim, no com a l'avi, que era de poble i republicà.


Quan ja ens acostavem a l'esperada data, en la qual l'esperit olímpic semblava que havia de portar-nos quasi a l'èxtasi, jo iniciava la meva adolescència i de la missa m'enterava la meitat (una miqueta menys que ara). L'estiu s'omplia dels primers concerts de l'anomenat rock en català, una etiqueta on s'agrupaven tota mena de grups de música. Que en una mateixa nit escoltessis un grup de heavy, un altre de pop i un altre de reagge, tenia poca importància, el que agradava, era que allò que deien, ens era més proper. De tota aquella fornada de grups, alguns han perviscut fins a l'actualitat, d'altres han passat a la història i d'altres han sigut directament ignorats. Dins aquest últim grup, guardo un bon record dels “Pixamandurries”, un dels grups pioners del punk fet a Girona. I de la qual la xarxa m'ha proporcionat un dels seus grans èxits.


dissabte, d’octubre 15, 2011

HI HAN UTOPIES QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (III)

El moviment dels Indignats s'està nodrint en la seva base d'un substrat provinent basicament de les classes mitjanes, una classe que es resisteix a desaparèixer i que reacciona com pot, davant el merder imperant. De fet és aquesta classe i la de sota, la que està pagant els plats trencats de l'orgia especulativa que els últims 20 anys ha caracteritzat el nostre sistema econòmic.


La demanda de mesures encaminades a una major equitat fiscal o una major participació en el sistema polític actual són des del meu punt de vista, mesures poc eficients si el que es pretén es capgirar la dinàmica actual, on l'acumulació de capital es concentra en un menor nombre de mans i la resta de la població s'empobreix gradualment, amb tot el que això comporta. Pensar que aquestes mesures seran suficients per apaivagar el cop, em sembla poc realista, tot i que compten amb la meva simpatia. Pot ser un bon començament.


L'amic Jordi, amb el qual des de “Sota la pluja” intercanviem últimament parers i punts de vista, destacava positivament l'altre dia, una de les demandes del moviment del 15-M de Madrid: "Exigimos la aplicación de políticas que fomenten las actividades empresariales creadoras de empleo, de oportunidades para todas las personas, respetuosas con el medio ambiente y con l@s ciudadan@s de todo el mundo".


Unes línies que a un servidor no deixen de recordar-li les demandes d'un “capitalisme amb rostre humà” impulsades ideologicament pels partits de centre esquerra europeus, i que a mi em produeixen certa urticària. Sóc dels que pensa, que la capacitat de mutació d'aquest sistema és immensa i la perversió una de les seves característiques. Creure, després de dos segles de liberalisme, en la bondat del diner, no em sembla raonable. Els bitllets no tenen cor.


Se'm retraurà que sóc un utòpic, que no toco de peus a terra, que certs somnis són perillosos, fins i tot que poden crear monstres. Però el monstre, de moment, jo ja el tinc a dintre casa. Dimecres Grècia viurà la sisena vaga general d'enguany, però aquí ningú ens fot ni cas, encara que el país va directe a les brases.

dilluns, d’octubre 10, 2011

CRÍTICA A LA RAÓ SEXOLÒGICA

M'envien la Cati, el Josan i la Noe, companys de batalla en el món de l'antropologia i d'alguna cosa més, el cartell i una nota informativa sobre les jornades que se celebraran a principis de mes de novembre a la UB, sota el suggerent títol que indica l'entrada d'aquest bloc, on presentaran entre d'altres, les seves respectives etnogràfies, si hi fos, no m'ho perdria. Suposo que Kant, tampoc.



Etnografies entorn els cossos, els gèneres i les sexualitats:

Es proposa una reflexió crítica de l’actual episteme sexològica. La naturalització de la sexualitat, l’essencialització de les identitats, l’heteronormativitat o la patologització dels cossos i pràctiques dissidents són els principals postulats que sostenen una raó sexològica presentada com a quelcom universal. Des de la problematització d’aquest model hegemònic, es tracta d’explorar noves pràctiques i representacions corporals i sexuals, nous espais de relació, noves lògiques identitàries...


DIMECRES 2 DE NOVEMBRE

17h-17.30h. Obertura de les Jornades

Manuel Delgado Ruiz –Coordinador del Grup de Recerca en Exclusió i
Control Social (GRECS)-. Universitat de Barcelona.



17.30h-19.30h. In-corporacions i resistències més enllà de les fronteres del gènere

Mari Luz Esteban Galarza (Euskal Herriko Unibertsitateak)

Elvira Burgos Díaz (Universidad de Zaragoza)

Alba Barbé i Serra (Universitat de Barcelona)

Caterina Canyelles i Gamundí (Universitat de Barcelona)

DIJOUS 3 DE NOVEMBRE

11h-13.30h. Mirades antropològiques entorn les “pràctiques de risc”

Oriol Romaní Alfonso (Universitat Rovira i Virgili)

Fernando Villaamil Pérez (Universidad Complutense de Madrid)

Noemí Elvira Marín (Universitat de Barcelona)

Ana Pérez Declercq (Universidad de Barcelona)



17.00h-19.30h. La patologització i medicalització de les sexualitats

José Antonio Nieto Piñeroba (Universitat Nacional d’Educació a Distància)

Núria Gregori Flor (Universitat de València)

Gerard Coll-Planas (Universitat de Vic)

Jordi Mas i Grau (Universitat de Barcelona)



DIVENDRES 4 DE NOVEMBRE

17.00h – 19.30h. Sexualitats, espai públic i control social.

Òscar Guasch i Andreu (Universitat de Barcelona)

Julieta Vartabedian (Universitat de Barcelona)

Jose Antonio Langarita Adiego (Universitat de Barcelona)



Lloc: Sala Gran, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de
Barcelona. c/Montalegre, 6 (Barcelona)

Organitza: Grup de Recerca en Exclusió i Control Social –GRECS-

Col·labora: Universitat de Barcelona.

dimecres, d’octubre 05, 2011

PABLO HASÉL ABSOLUCIÓ

De rap, allò que en diem rap, no en sé molta cosa més del que alguna vegada per una festa sonada la meva mare ens cuinava al forn si la butxaca ho permetia. De “Rap” en majúscules, aquest gènere musical nascut a Estats Units entre les barriades dels suburbis de les grans ciutats, la meva orella l'ha tastat menys que el seu homònim marí, per tant no acabo d'entendre si el Pablo Hasél és bo en el seu ram o no. Però el que si entenc, es que diu coses que no agraden i, per això, aquesta pseudodemocràcia ha enviat els seus sicaris per intentar atemorir-lo i donar exemple. L'Audiència Nacional ens continua donant mostres clarividents perquè és l'hereva directa del TOP: feia anys i panys que no es detenia un cantant en aquest país.


diumenge, d’octubre 02, 2011

EL BURGÉS

Aquests dies de reflexions i emocions vàries, se m'ha aparegut una d'aquelles cançonetes que de petit sempre m'havien fet molta gràcia: “El burgés”. Un tema d'en Quico Pi de la Serra amb lletra del gran Pere Quart, i que el cantautor presentà en la seva època com a membre dels Setze Jutges l'any 1967. Una lletra que en l'època actual també mereixeria una actualització, però que expressa amb ironia la presència del tarannà d'una classe en un període concret.


“Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aire nou que té,
corre a firmar a una estona
a un banc de Barcelona
on fot de conseller.

Fent l’àrdua tasca
i per no caure en basca
es fot un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.

Allà mateix el maître
vinclant l’esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un palpissàs mig cru.

És l’ofici del burgés,
menjar, jaure i no fer res.

Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i un rot al paladar.

Després el gran sapastre
s’anirà a can sastre
per emprovar-se un tern;
l’arruga de l’espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada del infern.

Més tard com cada dia,
seurà a la barberia
on el perfilaran;
l’altre vermut, la cita,
que avui toca Lolita
i cap al restaurant.

Endrapa en tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més;
amb el que el mosso els cobra
a casa d’un manobre
viurien tot un mes.

Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores,
es prenen molts gin-fizz,
amb la saliva amarga,
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.

El pis de l’amigueta
que li farà, pobreta,
l’amor sense perills
i a casa, a darrera hora,
on vetlla i potser plora
la mare dels seus fills”


dimarts, de setembre 27, 2011

BENVINGUT AL MÓN, DOMÈNEC

Un fill no arriba cada dia, no és un fet ni un esdeveniment que puguis mesurar pel valor de l'instant de la seva vinguda, perquè la seva presència durarà per sempre.

Que aquest acte que anomen viure el disfrutis amb tots els sentits, i que el cap no et deixi perdre't. Val la pena.

Benvingut al món, fill.