diumenge, d’octubre 30, 2011

GRÈCIA TORNA A DIR NO


El 28 d'octubre d'enguany, diada nacional de Grècia, estic segur que marcarà un abans i un després en els afers interns del país. Com mai sabia vist fins ara, la festa que celebra el dia que el feixista del dictador Metaxas deia “No” a l'entrada de les tropes mussolianes dins el territori hel·lènic, s'ha convertit en un clam contra la classe política. Arreu del país, aquest dia se celebra amb diverses ofrenes als caiguts per la pàtria i desfilades a ritme de marxa militar, on participen una representació clara del que vol ser la societat grega. Des dels nens de parvulari, passant pels bombers, la policia, els soldats de lleva o els escoltes són convidats a un passacarrers que s'ha convertit amb els anys, en l'epicentre d'aquest ritual que pretén fomentar la cohesió nacional. Però bé, per molt que aquells que manen s'entossodeixen a fer combregar el personal amb rodes de molí, la situació actual no podia ser més explosiva, i el ritual ha servit per provocar una mena de catarsi col·lectiva.



Les principals ciutats del país van ser aquest divendres testimoni de la ràbia i la impotència d'una societat civil que ja no sap què més fer per aturar un procés de pauperització en augment. Les autoritats polítiques, eclesiàstiques i militars van haver de fugir cames ajudeu-me, en més d'un cas, de les tarimes des d'on presidien les desfilades, i les forces d'ordre públic van haver d'intervenir per evitar mals majors en més d'una localitat. A la segona ciutat del país, Tessalònica, la desfilada va haver de suspendre's, i el president de la República i el ministre de Defensa van haver d'amagar el cap sota l'ala davant un munió de manifestants enfurismats que havia ocupat literalment la centralitat de l'espai públic de la capital de la Macedònia grega.


Un escàndol més, en aquest camí cap el precipici en el qual es veu abocat el país. I en el qual el poder polític continua fent aigües per totes bandes, en un conjuntura de radicalització creixent, que historicament ha conduit Grècia a la confrontació i a la dictadura. De fet, sobren els exemples en els quals un grup de militars dirigeixen un país sota les directrius de polítiques marcadament neoliberals.



Les notícies que aquesta setmana celebraven la reducció del deute grec fins un 50%, no deixen de ser una enganyifa, un intent de calmar la psique dels ciutadans hel·lènics i la de resta d'europeus. D'on no n'hi ha, no en pot rajar, i tot i aquesta reducció ja veurem quines altres mesures s'inventen, per anar acomplint els venciments. De la mateixa manera que la creació d'un nou fons de rescat europeu servirà per obrir la caixa de pandora, l'entrada directe de capital privat i estranger en les polítiques dels estats europeus. Una forma encoberta de negoci sota l'anomenat mecanisme del palancajament, una pràctica típicament borsàtil. I ja li poden anar posant les empreses de classificació la màxima nota, a Lehman Brothers i més recentment a Dexia, també li van posar, i el resultat ha estat catastròfic.


Fotografia d'un alumne de secundària durant la desfilada a Atenes obrint la mà (signe de menyspreu a Grècia) davant les autoritats.

dissabte, d’octubre 22, 2011

DIJOUS 20 D'OCTUBRE DEL 2011

Jo que volia fer una setmana dedicada a l'esperit olímpic i al final l'actualitat m'ha deixat tan sorprès com sempre. Però bé, intentaré de posar-hi remei d'alguna manera.


Dijous, finalment ETA va decidir apostar definitivament per la via política i abandonar una estratègia que no crec que hagi aportat res de bo a la societat basca (a la espanyola i la catalana, per descomptat que tampoc), que és en el fons l'objectiu que pretenia quan va ser creada. Ara el camí no serà fàcil, però com a mínim, tal com mostrava l'excel·lent documental “Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc” (per cert, retransmès misteriosament un dissabte de febrer a les 11 de la nit pel canal 33), hi ha molta gent disposada a fer que la pau sigui possible, alguns d'ells, actualment a la presó.


Després, la xarxa m'informava de la captura i la macabra execució del dictador Gaddafi. Les imatges difoses a tort i a dret pels mitjans de comunicació i quasi impossibles d'esquivar, denotaven un cop més, fins a quin punt, la morbositat dels espectadors s'alimenta dels cadàvers. Encara que, és molt més preocupant que es matin toros enmig de les places... de fet, després de veure la reacció de certs ciutadans xinesos davant l'atropallament d'una nena, no sé fins a quin punt, i en contrades més properes, la reacció del personal no seria practicament la mateixa, és a dir, la pura indiferència.


I per acabar el gloriós dia, les 48 hores de vaga general amb les quals els treballadors del país hel·lènic vam dir un cop més que estàvem farts, van transportar-me directament a les escissions internes de la I Internacional, o més aviat, als pitjors dies del maig del 37, amb enfrontaments entre comunistes i anarquistes al centre d'Atenes. Un espectacle depriment, un drama que va acabar amb la mort d'un manifestant comunista, que després de rebre una pedrada al cap, morí hores després d'un atac de cor. Molt trist, i el pitjor: ens anem acostumant als morts.


dilluns, d’octubre 17, 2011

BARCELONA '93

Ahir, alguns mitjans de comunicació es feien ressò dels 25 anys de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica. Una efemèride que va significar un abans i un després per una ciutat que ja havia patit anteriorment diferents transformacions a cops de grans esdeveniments (les dues Exposicions Universals i el Congrés Eucarístic).


La diferència aquesta vegada, es que finalment Barcelona es posicionaria com una de les ciutats més de moda, més cool, en un gran muntatge comercial i de markenting que va tenir en el senyor Bassat, el seu director d'orquestra. La marca Barcelona va iniciar a partir d'aquells moments el seu periple, que va beneficiar sens dubte la indústria turística i a les empreses immobiliàries, i que va significar l'inici d'un procés intens de gentrificació que duraria fins els nostres dies.


Aquella data recordo que la vaig viure amb el meu avi a casa seva, i que aquest m'explicava com el senyor (Samaranch) que acabava de donar la gran notícia, era un vell conegut seu, perquè havien fet el servei militar junts a Panticosa (Aragó). La diferència es que al senyor de la tele li donaven més permisos que no pas ell, perquè era d'una bona família de Barcelona i addicte al règim, no com a l'avi, que era de poble i republicà.


Quan ja ens acostavem a l'esperada data, en la qual l'esperit olímpic semblava que havia de portar-nos quasi a l'èxtasi, jo iniciava la meva adolescència i de la missa m'enterava la meitat (una miqueta menys que ara). L'estiu s'omplia dels primers concerts de l'anomenat rock en català, una etiqueta on s'agrupaven tota mena de grups de música. Que en una mateixa nit escoltessis un grup de heavy, un altre de pop i un altre de reagge, tenia poca importància, el que agradava, era que allò que deien, ens era més proper. De tota aquella fornada de grups, alguns han perviscut fins a l'actualitat, d'altres han passat a la història i d'altres han sigut directament ignorats. Dins aquest últim grup, guardo un bon record dels “Pixamandurries”, un dels grups pioners del punk fet a Girona. I de la qual la xarxa m'ha proporcionat un dels seus grans èxits.


dissabte, d’octubre 15, 2011

HI HAN UTOPIES QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (III)

El moviment dels Indignats s'està nodrint en la seva base d'un substrat provinent basicament de les classes mitjanes, una classe que es resisteix a desaparèixer i que reacciona com pot, davant el merder imperant. De fet és aquesta classe i la de sota, la que està pagant els plats trencats de l'orgia especulativa que els últims 20 anys ha caracteritzat el nostre sistema econòmic.


La demanda de mesures encaminades a una major equitat fiscal o una major participació en el sistema polític actual són des del meu punt de vista, mesures poc eficients si el que es pretén es capgirar la dinàmica actual, on l'acumulació de capital es concentra en un menor nombre de mans i la resta de la població s'empobreix gradualment, amb tot el que això comporta. Pensar que aquestes mesures seran suficients per apaivagar el cop, em sembla poc realista, tot i que compten amb la meva simpatia. Pot ser un bon començament.


L'amic Jordi, amb el qual des de “Sota la pluja” intercanviem últimament parers i punts de vista, destacava positivament l'altre dia, una de les demandes del moviment del 15-M de Madrid: "Exigimos la aplicación de políticas que fomenten las actividades empresariales creadoras de empleo, de oportunidades para todas las personas, respetuosas con el medio ambiente y con l@s ciudadan@s de todo el mundo".


Unes línies que a un servidor no deixen de recordar-li les demandes d'un “capitalisme amb rostre humà” impulsades ideologicament pels partits de centre esquerra europeus, i que a mi em produeixen certa urticària. Sóc dels que pensa, que la capacitat de mutació d'aquest sistema és immensa i la perversió una de les seves característiques. Creure, després de dos segles de liberalisme, en la bondat del diner, no em sembla raonable. Els bitllets no tenen cor.


Se'm retraurà que sóc un utòpic, que no toco de peus a terra, que certs somnis són perillosos, fins i tot que poden crear monstres. Però el monstre, de moment, jo ja el tinc a dintre casa. Dimecres Grècia viurà la sisena vaga general d'enguany, però aquí ningú ens fot ni cas, encara que el país va directe a les brases.

dilluns, d’octubre 10, 2011

CRÍTICA A LA RAÓ SEXOLÒGICA

M'envien la Cati, el Josan i la Noe, companys de batalla en el món de l'antropologia i d'alguna cosa més, el cartell i una nota informativa sobre les jornades que se celebraran a principis de mes de novembre a la UB, sota el suggerent títol que indica l'entrada d'aquest bloc, on presentaran entre d'altres, les seves respectives etnogràfies, si hi fos, no m'ho perdria. Suposo que Kant, tampoc.



Etnografies entorn els cossos, els gèneres i les sexualitats:

Es proposa una reflexió crítica de l’actual episteme sexològica. La naturalització de la sexualitat, l’essencialització de les identitats, l’heteronormativitat o la patologització dels cossos i pràctiques dissidents són els principals postulats que sostenen una raó sexològica presentada com a quelcom universal. Des de la problematització d’aquest model hegemònic, es tracta d’explorar noves pràctiques i representacions corporals i sexuals, nous espais de relació, noves lògiques identitàries...


DIMECRES 2 DE NOVEMBRE

17h-17.30h. Obertura de les Jornades

Manuel Delgado Ruiz –Coordinador del Grup de Recerca en Exclusió i
Control Social (GRECS)-. Universitat de Barcelona.



17.30h-19.30h. In-corporacions i resistències més enllà de les fronteres del gènere

Mari Luz Esteban Galarza (Euskal Herriko Unibertsitateak)

Elvira Burgos Díaz (Universidad de Zaragoza)

Alba Barbé i Serra (Universitat de Barcelona)

Caterina Canyelles i Gamundí (Universitat de Barcelona)

DIJOUS 3 DE NOVEMBRE

11h-13.30h. Mirades antropològiques entorn les “pràctiques de risc”

Oriol Romaní Alfonso (Universitat Rovira i Virgili)

Fernando Villaamil Pérez (Universidad Complutense de Madrid)

Noemí Elvira Marín (Universitat de Barcelona)

Ana Pérez Declercq (Universidad de Barcelona)



17.00h-19.30h. La patologització i medicalització de les sexualitats

José Antonio Nieto Piñeroba (Universitat Nacional d’Educació a Distància)

Núria Gregori Flor (Universitat de València)

Gerard Coll-Planas (Universitat de Vic)

Jordi Mas i Grau (Universitat de Barcelona)



DIVENDRES 4 DE NOVEMBRE

17.00h – 19.30h. Sexualitats, espai públic i control social.

Òscar Guasch i Andreu (Universitat de Barcelona)

Julieta Vartabedian (Universitat de Barcelona)

Jose Antonio Langarita Adiego (Universitat de Barcelona)



Lloc: Sala Gran, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de
Barcelona. c/Montalegre, 6 (Barcelona)

Organitza: Grup de Recerca en Exclusió i Control Social –GRECS-

Col·labora: Universitat de Barcelona.

dimecres, d’octubre 05, 2011

PABLO HASÉL ABSOLUCIÓ

De rap, allò que en diem rap, no en sé molta cosa més del que alguna vegada per una festa sonada la meva mare ens cuinava al forn si la butxaca ho permetia. De “Rap” en majúscules, aquest gènere musical nascut a Estats Units entre les barriades dels suburbis de les grans ciutats, la meva orella l'ha tastat menys que el seu homònim marí, per tant no acabo d'entendre si el Pablo Hasél és bo en el seu ram o no. Però el que si entenc, es que diu coses que no agraden i, per això, aquesta pseudodemocràcia ha enviat els seus sicaris per intentar atemorir-lo i donar exemple. L'Audiència Nacional ens continua donant mostres clarividents perquè és l'hereva directa del TOP: feia anys i panys que no es detenia un cantant en aquest país.


diumenge, d’octubre 02, 2011

EL BURGÉS

Aquests dies de reflexions i emocions vàries, se m'ha aparegut una d'aquelles cançonetes que de petit sempre m'havien fet molta gràcia: “El burgés”. Un tema d'en Quico Pi de la Serra amb lletra del gran Pere Quart, i que el cantautor presentà en la seva època com a membre dels Setze Jutges l'any 1967. Una lletra que en l'època actual també mereixeria una actualització, però que expressa amb ironia la presència del tarannà d'una classe en un període concret.


“Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aire nou que té,
corre a firmar a una estona
a un banc de Barcelona
on fot de conseller.

Fent l’àrdua tasca
i per no caure en basca
es fot un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.

Allà mateix el maître
vinclant l’esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un palpissàs mig cru.

És l’ofici del burgés,
menjar, jaure i no fer res.

Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i un rot al paladar.

Després el gran sapastre
s’anirà a can sastre
per emprovar-se un tern;
l’arruga de l’espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada del infern.

Més tard com cada dia,
seurà a la barberia
on el perfilaran;
l’altre vermut, la cita,
que avui toca Lolita
i cap al restaurant.

Endrapa en tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més;
amb el que el mosso els cobra
a casa d’un manobre
viurien tot un mes.

Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores,
es prenen molts gin-fizz,
amb la saliva amarga,
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.

El pis de l’amigueta
que li farà, pobreta,
l’amor sense perills
i a casa, a darrera hora,
on vetlla i potser plora
la mare dels seus fills”


dimarts, de setembre 27, 2011

BENVINGUT AL MÓN, DOMÈNEC

Un fill no arriba cada dia, no és un fet ni un esdeveniment que puguis mesurar pel valor de l'instant de la seva vinguda, perquè la seva presència durarà per sempre.

Que aquest acte que anomen viure el disfrutis amb tots els sentits, i que el cap no et deixi perdre't. Val la pena.

Benvingut al món, fill.



divendres, de setembre 23, 2011

HI HAN "UTOPIES" QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (II)



Pensar tal com van les coses, que la situació actual pot capgirar-se sense canviar els fonaments del sistema socioeconòmic en el qual vivim, em resulta senzillament utòpic. Qualsevol reforma a un vestit desgastat després de tantes i tantes bugades, no pot ser res més que un mal embast condemnat a l'estrip.


I no és que visquem l'apocalipsi (aquest és un tema per sant Joan i els seus), però els aires que corren tampoc es que siguin per tirar coets. La democràcia representativa burgesa quasi ja no dóna per més. Perquè un dels elements que la sustentava desapareix, es dilueix a passos agegantats. La classe mitjana ens diu adéu, per més que costi d'acceptar. El seu servei a la causa capitalista ha arribat fins aquí, ja no fa falta. Punt i final de trajecte. Ara toca deixar de somniar i començar a pagar amb interessos el tros de paradís que pensàvem que podíem comprar amb la targeta de crèdit o la hipoteca. L'espiral consumista que des del crac del 29' s'havia regit per a tapar el forat, ha dit prou. I ara, arriba el malson. I no és retòrica: més d'un 40% d'atur juvenil a l'estat espanyol, fa feredat. (I no m'allargo amb altres dades.)


L'anomenat estat del benestar que es contraposà durant bona part de la segona meitat del segle XX al model socialista soviètic, va començar a sentir com trontollaven els seus peus durant l'embranzida neoliberal dels inicis dels 90, fins arribar a l'actualitat: l'educació i la sanitat, també podien ser matèria de negoci. Per molt que autors com Francis Fukuyama pensessin que finalment arribaria la fi de la Història, amb l'extensió de la democràcia liberal arreu del planeta, i que l'individuu se sentiria reconegut i satisfet davant aquest fet, s'ha demostrat que això només era una entelèquia. I que entre d'altres coses, la socialdemocràcia va servir per equilibrar els poders polítics i econòmics durant el segle XX. La seva existència, és cada cop més difícil, i països tant emblemàtics com Suècia, que encara avui dia sostenen la seva bandera, cada vegada més, alimenten la seva economia nacional amb negocis com l'armamentístic. Destacant, per exemple, en la nòmina de països compradors, autèntiques dictadures com l'Aràbia Saudí.


Fotografia del metro d'Atenes en referència a les noves mesures econòmiques preses pel Partit Socialista Panhel·lènic (PASOK): "Gràcies pel socialisme"

dilluns, de setembre 19, 2011

HI HAN “UTOPIES” QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (I)

Ja fa dues setmanes, reflexionava en veu alta sobre els últims esdeveniments que sacsegen darrerament una part important del planeta. Els indignats, la xenofòbia o senzillament la crisi que estem patint eren els tres eixos amb els quals intentava articular un article on abordava la meva opinió sobre aquests fets, i com creia que només un front comú entre diferents col·lectius o persones que qüestionessin directament la validesa del sistema capitalista en el qual vivim, podria evitar (almenys de moment) un augment del poder del diner i de les ideologies feixistes.


En un dels punts de la meva argumentació, criticava, no sense cert cinisme la proposta d'alguns milionaris de pagar més impostos, per tal d'evitar la fallida i sobretot, l'extensió de la pobresa als seus peus, sempre perillosa pels seus caps. Una crítica que em va valdre l'honor de replica del meu amic i mestre Jordi Sánchez.


L'equitat fiscal ha estat un dels temes centrals que en Jordi ha tractat darrerament a "Bajo la lluvia", com una de les reformes possibles per evitar el desmentallament progressiu del nostre estat del benestar (accés a gratuït a l'educació i la sanitat, prestacions laborals, …). Sincerament, crec que la mesura és inútil, no perquè no estigui d'acord en el repartiment de la riquesa o que senzillament els que més tenen paguin més, si no perquè penso que és insuficient quan els estats viuen sotmesos a les directrius del mercat. Ningú garanteix que aquests diners revertiran per afavorir les necessitats dels ciutadans, i encara menys quan es modifiquen constitucions per regular el dèficit públic o quan tenim països directament intervinguts, mancats practicament d'autonomia política. Ahir Oboma sortia en defensa d'aquesta proposta. Molt bé. Perfecte. Quin és el model sanitari i educatiu dels Estats Units? Doncs tot i la incipient reforma sanitària de l'any passat, continua depenent del nivell de la butxaca dels contribuents. I això, si els rics paguen més continuarà igual, ningú diu el contrari. La qüestió, diuen, és eixugar el deute.


I Europa? “Lo que hay que plantear es que la UE ha sido extraordinariamente exitosa durante su existencia y ahora está fracasando al enfrentar el cambio que está viviendo el mundo, el cambio civilizatorio. Es una crisis económica, pero también de nuevos repartos de poder, de nuevas fronteras de desarrollo y subdesarrollo. Estamos en una frontera que a lo mejor tardamos en ver 50 años, cuando ya no seamos nada relevantes, la misma que se produjo al pasar de la sociedad agrícola y artesanal a la industrial. Ahí, Occidente está claramente perdiendo posiciones frente a Oriente, y dentro de Occidente, Europa está quedando muy rezagada y marginalizada”. Amb aquestes paraules s'expressava Felipe González en una entrevista al diari El País el dia 6 de setembre, on l'expresident del govern espanyol i actualment assessor de Gas Natural, feia el seu diagnòstic de la situació actual.

dimarts, de setembre 13, 2011

LA FEMME QUI MARCHE (ELISA VELLIA)

Andreas song. To tragoudi tou Andrea.6'06" from Laurent “Graal“ Rousseau on Vimeo.



Sovint, la fascinació pel món clàssic, provoca que l'acostament a la realitat de la Grècia actual quedi eclipsada per un interés en retrobar en les expressions culturals (també musicals) del país hel·lènic, un passat que ja no existeix. Aquest és al meu entendre l'error en el qual recau Elisa Vella en el seu viatge per les músiques del Mar Egeu. En un disc que no deixa indiferent a qui l'escolta, amb uns arranjaments i orquestracions impecables, on aquesta excel·lent arpista, compositora i cantant nascuda a l'illa de Corfú i establerta fa anys a la Bretanya, mostra les seves qualitats, tot interpretant unes cançons que encara avui conserven una gran vivacitat. I que l'artista, amara de nostàlgia.


Crítica publicada a la revista Sons de la Mediterrània núm. 24 (Setembre 2011).

diumenge, de setembre 04, 2011

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (III): FINAL


Per si algú en tenia dubtes, la involució en la qual estan instal·lades les pseudodemocràcies occidentals està agafant una embrenzida que si no ens espavilem acabarem pitjor que els serfs de l'Edat Mitjana. L'última mostra: com es reforma en un pim pam la Constitució del Reino (i jo que em pensava que era intocable). Quan els mercats diuen missa, tots a corre, i això és el que passa. I si s'ha de tocar el crostó, millor fer-ho durant el mes d'agost, que entre les vacances, l'inici de la Lliga i el casament de la marquesa, la gent no s'entera.


Els drets socials dels ciutadans espanyols quedaran després d'aquesta reforma trossejats una mica més, la Carta Magma s'havia de reformar, no fos cas que passés igual que a Grècia, que les mesures que ja es porten a terme, ataquen directament els seus principis constitucionals (tampoc és que aquells que manen els hi importi gaire, però com a mínim s'estalviaran un maldecap). I és que l'estat espanyol està fent la feina molt ben feta, i els anomenats plans d'austerirtat que s'estan aplicant, són calcats als mateixos que van començar a introduir-se a Grècia amb la intervenció de l'FMI, fa ja un any i mig; la diferència és que oficialment, aquest organisme, només ha arribat a la banda portuguesa de la península. (Un país per cert, amb un salari mínim interprofessional de 500 euros mensuals, amb un mercat laboral precaritzat fins la medul·la, i unes empreses públiques que estan sent vengudes a preu de saldo, la majoria d'elles amb seu espanyola.)


Estructuralment parlant, Grècia a hores d'ara, se sembla cada cop més a un país africà dels anys 70. L'últim impost que els tecnòcrates del govern hel·lènic s'han tret de la butxaca ha estat l'anomenat impost solidari (no és broma): l'aplicació entre un 1% i 3% de retenció als salaris superiors a una renda de 12000 euros l'any (!!), a pagar a final d'aquest mes. En un país cada cop més enfonsat, i on la setmana vinent s'inicia un nou curs escolars sense llibres per la manca de pagament de l'administració pública a les editorials. Una amiga grega, em deia l'altre dia: “Volen canviar el nostre sistema de vida”, “Això sembla...”, vaig contestar-li. I a pitjor, per suposat.


I enmig d'aquest batibull, una senyal que les coses es mouen: els rics alemanys, francesos i americans demanant que els hi augmentin més els impostos; de fet, res d'estrany, no és que siguin més solidaris o més idiotes que els altres milionaris d'altres contrades, saben millor que ningú, que historicament en situacions de desigualtat els caps dels qui tenen quartos també cauen; però tenen un problema des del meu punt de vista: si pensen que pagant una mica més les desigualtats no continuaran augmentant, s'equivoquen, perquè el sistema econòmic que ens governa està programat perquè els guanys d'aquells que tenen cada vegada sigui més gran. I de fet, penso que la percepció de la gent de peu davant els més rics, no canvia gens entre tenir un castell o tenir-ne tres o mil. Vull dir, que no crec que quatre molles puguin calmar el malestar, la mala llet.


El problema, com sempre, és com canalitzar la mala baba. El fenomen dels indignats s'ha escampat per països tant diversos però tan semblants al mateix temps com Espanya, Grècia o Israel, amb unes classes mitjanes cansades de pagar els plats trencats de les polítiques socioeconòmiques, i els partits de l'esquerra tradicional encastats en el poder o en el politicament correcte. Al mateix temps que les revoltes i les bullangues s'escampen per les barriades i els suburbis més degradats de les ciutats europees. Davant d'això, la xenofòbia i el racisme s'articula politicament des de fa una dècada ben bé (algun lloc més que no pas altre) al voltant de les classes populars d'arreu d'Europa, i el més inquietant del tot, allà on ha aconseguit representació, l'ha consolidat. Penso que només un front comú contra el sistema capitalista que ens governa podrà aturar aquest canvi de cicle on sembla que estem submergits. Alguns intel·lectuals com Noam Chomsky o Susan George ja fa temps que evoquen per una nova internacional, els Fòrums Socials també fa anys que treballen en aquesta línia d'unió programàtica amb diferents col·lectius i organitzacions crítiques amb el sistema, i ara apareix de forma encara poc estructurada el moviment dels indignats. Un moviment encara poc definit, però que permet albirar alguna cosa més que els quatre grups combatius de sempre, i que pot permetre augmentar una base social més crítica i organitzada davant els nous aires. No aprofitar-ho crec que seria un greu error, del qual només els Anglades i/o Walls Streets poden treure'n profit.




dissabte, de setembre 03, 2011

II FESTA ESTELLÉS: CORAL ROMPUT

Un dels meus poetes més admirats en català és Vicent Andrés Estellés. El poeta de Burjassot (del qual vaig tenir constància gràcies a l'artista, cantant i pallaso Ovidi Montllor) rep des de fa dos anys un merescut homenatge a la xarxa i a diferents poblacions del país, un motiu per sumar-m'hi amb un fragment del seu magnífic "Coral Romput", recitat de manera sublim pel cantautor d'Alcoi, musicat per Toti Soler i dedicat a la seva filla morta.






Un fragment:

"Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé."





dissabte, d’agost 20, 2011

SAQUEJADORS D'AGOST

La setmana passada, Londres i altres ciutats angleses cremaven i eren saquejades per multituds de joves adolescents desencisats per unes expectatives de futur ben magres, cansats de la marginació i de les polítiques socials del seu país, encaminades més aviat a l'assistencialisme que no pas a una verdadera incorporació de les classes populars a la vida activa del país. L'esclat d'ira ha estat analitzat per molts com un fenomen irracional i descontrolat, on la repressió policial i el control de la xarxa serien l'únic mecanisme pertinent per acabar amb el caos que durant uns dies va reinar pels seus carrers. Pocs han estat, els que han vist en aquestes bullangues, analogies ben clares amb el que ha passat les útlimes dècades a moltes ciutats franceses, nordamericanes, gregues... i el més comú ha estat apel·lar a conflictes de caràcter racial i no sé quines altres mandangues.


I mentre els uns prenien i destruïen allò que cada vegada queda més lluny del seu abast, les agències de qualificació i els seus sequaços, abillats amb corbata i jaquetes de 21 botó, és dedicaven a enfonsar encara més, com si un grapat de voltors es tractés, l'economia global: una mena de cadàver putrefacte, que ningú gosa enterrar.


Humanament parlant, si comptabilitzéssim quines han estat les conseqüències que han ocasionat aquestes respectives accions i la resposta política que han comportat (policia en el primer cas, cap pel segon), quedarà un cop més, ben clar, qui mana aquí, i qui paga els plats trencats. Perquè ja fa massa temps, que tota aquesta tropa d'especuladors en massa, repliques exactes del Michael Douglas al “Wall Street” de l'Oliver Stone, fan i desfan com volen, quan el seu lloc seria com a mínim, asseure's davant d'un tribunal. Una proposta que ja fa temps que molta gent defensa, entre ells, dos premis nobel d'economia, Joseph Stiglitz y George Akerlof.


diumenge, d’agost 14, 2011

L'HEREU RIERA A CRETA

Durant el temps que porto aquest bloc, si una cosa he fet, més bé o més malament, és anar parlant de Creta i la seva música; de la música feta als Països Catalans o d'altres racons de la Terra, poca cosa he escrit. Falta de temps, ganes, i perquè no dir-ho, coneixements. Avui em disposo a trencar amb aquesta tònica que espero que no quedi en un punt i a part.


Creta és una illa tancada en ella mateixa, un illot on el mar ha actuat de frontera, i ha fet que la seva població observés durant segles allò que li arribava per la costa o de mar enllà, amb por i desconfiança i, de fet, no li han faltat motius. Amb els anys però, aquesta dinàmica, ha anat canviant; el món actual, ja no és el mateix que el de fa 50 anys (ja no dic 100 o 200 anys) i la globalització ha fet, entre tantes altres coses, que la població mundial (evidentment alguns amb més facilitats que no pas altres) puguem moure'ns arran del planeta en qüestió d'hores, dies o mesos. D'aquesta manera, Creta, amb tots els seus atractius, per a gustos de tota mena, s'ha convertit en un lloc de parada obligatòria d'una quantitat ingesta de gent que no volen deixar l'oportunitat de posar-hi els peus; uns de forma efímera, d'altres, com jo, per llargues temporades.


Gràcies a aquest magnetisme, un cul inquiet com el meu, ha tingut l'oportunitat, encara que sembli mentida, de conèixer una varietat extensa de gent que abarca a tot el planeta. L'última coneixença ha estat la del bonàs del David Salleras, un virtuós del clarinet i fill de l'Empordà, que a l'igual que un servidor, ha estat conquerit pels encants de les dones d'aquesta terra. Professor de música, també és un dels membres dels “Folkincats”, un grup que ja amb el títol, mostra una clara declaració d'intencions, i que està revolucionant el panorama musical català, amb les seves versions o reactualitzacions del repertori melòdic popular. En el que hauria de ser, al meu entendre, un exercici musical desacomplexat en el que encara pocs grups de música s'atreveixen.


Del seu nou compacte, destaco sens dubte, la seva versió de “L'hereu Riera”. Un d'aquells clàssics de tota la vida que trobem arreu del país, i que a part de les versions de la Victòria dels Àngels, Núria Feliu, l'Amadeu Vives... fidels més o menys a la melodia original, encara fins ara, havia comptat amb poques interpretacions més actuals, tals com la que oferia també fa uns anys, el grup “La Coixinera”.


Aquí deixo les dues propostes:


dilluns, de juliol 25, 2011

VACUNACIÓ GENERAL (II)

“Ens inoculen terror, des de tots els camps, polítics, econòmics, socials, científics i filosòfics, com si la idea central fos mantenir-nos en un estat permanent de pànic. Si no ho han calculat bé hi ha el perill que es produeixi un efecte d'immunització, una vacuna col·lectiva que ens va deixant indiferents i amb posat de tòtils. La gent engega els aparells d'informació a domicili i escolta les catàstrofes de cada dia amb un interès morbós (a vegades amb una íntima exultació). “A veure quina en faran demà!”, es diu en el moment de plegar i de ficar-se al llit. Hi compta, sap que no la defraudaran, i només demana que les pedres caiguin lluny de la teulada de casa seva. És el que deia abans: tot plegat, fa venir ganes de treure bandera blanca.”


Pere Calders, revista Canigó (30 de maig de 1981)

dijous, de juliol 21, 2011

VACUNACIÓ GENERAL (I)

“Estem assetjats, ens burxen pels quatre vents d'una fortalesa que fa aigües. Més que una fortalesa, ens trobem instal·lats en una feblesa pretensiosa que no enganya ningú, és l'escenografia d'una castell, tela pintada que no resisteix les escomeses dels ariets. No sé si trobaria gaire seguidors, però em sempto temptat a pujar en una de les torres figurades enarborant bandera blanca, no per oferir rendició, sinó per demanar treva. Un respir, una oportunitat de negociar bones notícies o, almenys, una dosificació de les dolentes. Després de treballar-hi durant segles (amb resultats contradictoris) hem bastit una civilització idiota, que ens sorprèn continuament com si no fos obra de l'home i tot ens vingués de fora, de l'espai exterior.”

Pere Calders, revista Canigó (30 de maig de 1981)

dimecres, de juny 29, 2011

EL RESULTAT D'UN ANY DE RETALLADES

Grècia va ser el primer país europeu en ser intervingut el maig de l'any passat per l'FMI i el BCE. Un any després la situació no ha millorat, i a l'espera d'un nou “rescat” caracteritzat per l'augment dels impostos i les retallades, la població del país pateix els efectes d'una política econòmica neoliberal.


La retallada de les despeses de l'administració pública

La retallada del nombre de funcionaris, per tal de reduir la despesa pública, fou un dels primers objectius del govern de Iorgos Papandreu l'octubre del 2009, unes mesures que la intevenció de l'FMI s'encarregà de ratificar. Així doncs, l'accés a la funció pública s'ha convertit en tota una quimera, en un país on fins ara, més d'un milió de persones eren funcionaris. En el que era, en molts casos, una pràctica clientelar dels partits polítics governants per mantenir les seves cotes de poder i el seu electorat. I que encara sembla difícil d'eliminar.


Segons informava recentment el ministeri d'economia grec, tot i la baixada del salari dels treballadors públics fins el 20%, i la mitjà hora de més que a partir del mes de juliol es veuran obligats a treballar sense rebre cap retribució, pretenen eliminar gradualment 150.000 llocs de treball fins l'any 2015. Un fet que suposarà una clara davallada dels serveis oferts als ciutadans.


La unificació dels governs locals

Els primers en notar els efectes d'aquestes reformes han estat els ajuntaments. Des de les eleccions municipals del novembre passat, Grècia compte amb menys poblacions amb una administració pròpia. S'han mancomunat els governs locals de tot el país, creant-se d'aquesta manera, grans corporacions municipals, amb grans extensions de terreny i/o milers de contribuents als quals atendre, amb les dificultats que això comporta, tant pel menor nombre de treballadors, com per les distàncies que molts ciutadans es veuen obligats a recórrer només per dirigir-se al consistori més proper.


El control de l'economia submergida

L'economia submergida representa un terç de la riquesa del país, per la qual cosa el govern es comprometé a l'enduriment de les mesures de control fiscal. Una de les més peculiars i que en la declaració de la renta d'enguany s'ha aplicat per primera vegada, ha estat la presentació dels justificants amb els quals els contribuents s'han gastat els seus diners. És a dir, la presentació dels rebuts de tot un any per tal de demostrar la despesa d'una part important d'allò que s'ha guanyat, amb l'afegit que els diners destinats a pagar l'impost de la llum, l'electricitat o l'aigua no compten. Una mesura encaminada a potenciar al consum, i que obliga als establiments a expedir el comprovant dels diners que reben. I que ha propiciat l'acumulació de grans quantitats de tiquets de la compra a les cases dels particulars, i que la seva caça en bars, restaurants o supermercats s'hagi convertit en un nou esport nacional.


La retirada i fugida de capitals

La fràgil situació de l'economia nacional, ha provocat que una gran quantitat de gent de peu, hagi començat a retirar els seus diners dels seus fons d'estalvis, i que les cases de molts particulars hagin esdevingut bancs improvisats. La por a la possible fallida, transmesa pels dirigents del país i diferents mitjans, a calat al carrer, que percep en la pròpia pell l'empitjorament de la situació. La manera amb la qual actua el govern canviant el sistema de recollida d'impostos entre cada 3 o 6 mesos, tampoc ajuda a calmar-la.


Les recents notícies assenyalant la fugida de 280.000 milions d'euros a bancs suïssos, no fan res més que confirmar aquestes sensacions.


La caiguda del consum i la xenofobia

L'augment dels impostos, amb una pujada de l'IVA del 23%, els preus dels carburants en alça (a algunes parts del país el litre de benzina ha arribat l'últim any a pagar-se a 1,80) i una taxa d'atur vorejant el 17%, han portat Grècia a una baixada del consum. Només a l'illa de Creta, una de les places fortes del turisme del país, l'últim any s'han tancat 215 empreses.


En un context, on el malestar social per la situació econòmica ha fet rebrotar la xenofòbia. El maig passat, els carrers d'Atenes van omplir-se de manifestants que demanaven un enduriment de la llei d'estrangeria i més seguretat, després de l'assassinat d'un ciutadà grec per un grup d'immigrants. Uns fets que foren acompanyats de diverses ràtzies i atacs d'incontrolats contra la població estrangera. En una onada de violència que l'aparició del moviment dels indignats i la seva extensió arreu del país unes setmanes després, sembla que de moment hagi aturat.


Els efectes en l'ensenyament

D'aquí dues setmanes, s'espera que el govern aprovi la nova llei d'ensenyament, que implica una reducció del 30% dels professionals dedicats a l'educació. I que de cara el proper curs, també suposarà la unificació de molts centres escolars, afectant d'aquesta forma a les poblacions més petites, amb la desaparició de les seves escoles. Les conseqüències seran unes classes atapeïdes, amb una ratio que de mitjana arribarà als 30 alumnes per aula. Al mateix temps que les escoles que fins ara feien un horari partit fins a les 5 de la tarda, amb servei de menjador inclòs, s'eliminaran, i només es mantindran les d'horari intensiu. Unes mesures que s'afegeixen a la ja situació precària de l'ensenyament públic i a unes condicions laborals del professorat pèssimes, que en la seva majoria es dediquen a fer classes particulars o a treballar en acadèmies privades, per tal d'arrodonir el seu sou i sovint, els continguts que no han acabat d'explicar a les aules.


La situació a les universitats es practicament molt semblant al que passa a primària o secundària. La majoria de facultats del país pateixen dèficits estructurals des de fa anys, i el govern no ha fet res fins ara per millorar-les. De fet, des del 5 de maig passat, el professors de la facultat Politècnica d'Atenes, una de les més emblemàtiques del país, per ser un símbol de resistència contra la dictadura, van aturar les seves classes indefinidament per la manca de personal docent i la impossibilitat d'atendre amb condicions a l'alumnat.


Un cas semblant el van protagonitzar els professors dels Instituts d'Ensenyament Tecnològic (TEI), els quals després de les vacances de Setmana Santa, van iniciar una vaga indefinida amb l'objectiu de cobrar una part important de les 6 mensualitats que l'estat els devia.



Els efectes negatius en la salut de les persones

“Tots els països que han estat intervinguts per l'FMI han tingut una disminució de la seva esperança de vida entre 5 i 10 anys, amb unes mesures que afecten directament la vida dels ciutadans.” Així de contundent es mostrava un dels metges més reputats del país, el neurocirurgià P. Papanikolau, en el documental Debtocracy, centrat en la crisi grega i recentment estrenat a la xarxa. I que confirmen els informes de l'ONG grega “Metges del Món”, al parlar de crisi humanitària al centre d'Atenes, i que destaquen situacions no molt diferents als de l'anomenat Tercer Món. De fet, als hospitals del país, comença a ser preocupant la falta d'elements bàsics com el sabó, mantes, o recipients per l'anàlisi d'orina, entre d'altres. I la deixadesa en el manteniment de les seves infraestructures internes són realment greus. Uns extrems que no fan més que agreujar la precària sanitat grega, imbuïda des de fa dècades en la pràctica de la corrupció, en el que popularment es coneix com a fakelaki (sobret en grec), i que ha generat els últims anys grans escàndols.

A més a més, la desocupació, el deute i la pobresa, han afectat directament l'esperança de la població grega en un futur millor, l'augment d'un 25% dels suïcidis i dels avortaments els últims anys, no en deixa dubte.

En una conferència recent a l'institut francés d'Atenes, el filòsof Alen Badiou resumia el context actual: “Les crisis se solucionen a través de mesures impopulars i antisocials, que sovint poden ser mortals. Així controla el capitalisme la situació. El seu problema és com la gent accepta aquestes mesures, per això necessita de la violència.”


Ps. Una part important d'aquest article ha estat publicat pel diari Ara.

dissabte, de juny 25, 2011

PER QUÈ ELS GRECS SÓN A LES PLACES?

Des del 25 de maig passat, la societat grega també compte amb el seu propi moviment dels indignats, que s'ha estés com una taca d'oli arreu de Grècia. El malestar creixent per la gestió política i la intervenció del FMI, s'havia expressat fins ara mitjançant diverses vagues generals i sectorials que havien paralitzat vàries vegades el país. La crisi social que viu Grècia és la més important des de la caiguda de la dictadura militar (1967-1974), una crisi que s'explica pel seguit de retallades impulsades pel govern, però també per les característiques del sistema econòmic actual, que no acaba d'encaixar amb certes pràctiques que defineixen la societat grega.


Quin paper hi juguen els partits polítics? El cansament per la bipolarització de l'esfera política, representada pel Partit Socialista Panhel·lènic i Nova Democràcia, ha estat un dels clams més sentits entre la ciutadania. La partitocràcia que governa el país des de fa més de 30 anys ha entrat en un cicle endèmic de decadència, amb una sèrie de famílies polítiques (Papandreus, Karamalis, …) que elecció rere elecció s'intercanvien els càrrecs. El mateix temps que l'associació entre política i corrupció esdevè una percepció generalitzada entre la població grega. A més a més, el desgast pel malbaratament dels fons estructurals europeus, conjuntament amb els escàndols que els últims 10 anys han implicat importants dirigents del país i grans empreses financeres com Goldmans Sachs o Siemens, no havien tingut encara una reacció clara al carrer.


I el tarannà grec? Sempre són perilloses les generalitzacions, però si hi han tres coses que els grecs perceben com a pròpies, aquestes són: la pàtria, la religió i la família. Grècia (no el govern) és l'entitat política en la qual la comunitat se sent unida i representada, l'atac a la seva independència o unitat, serà sempre vista com una agressió. En segon lloc, la religió cristiana ortodoxa és un dels pals de paller de la identitat grega, i serveix per netejar les consciències, tant dels polítics com de la societat en general. Dins aquesta triada, la família és la forma d'organització social bàsica on els individus expressen la seva solidaritat, normalment amb una xarxa de relacions (aliances) que van més enllà del propi nucli de parents més pròxims. L'intercanvi de favors entre membres de diferents famílies, el que es coneix com a rusfeti, és una pràctica ben coneguda (també pels polítics), utilitzada en diferents àmbits de la vida quotidiana. Un fet que perjudica clarament a aquells que no disposen d'una bona xarxa, i que explica el marcat individualisme grec.


I la corrupció? La corrupció, en major o menor grau, s'estén com una plaga per totes les esferes públiques i privades del país. Un fet que ha provocat el cansament de la massa social que es veu afectada i marginada per elles. I que exigeix ara des de les places, l'aplicació estricta de les lleis en peu d'igualtat, i un major respecte i compromís ètic entre la ciutadania.


I la ingerència exterior? Des de la seva formació l'any 1821, fins l'actualitat, Grècia ha comptat repetides vegades amb la intervenció de les potències internacionals en els afers interns i externs del país. Un fet que és recordat ampliament per la població grega, que veu en les mesures impopulars aplicades pel govern, un cop més la imposició estrangera, representada aquest cop pel FMI i el BCE. I que no fa més que alentir el sentiment de pertinença a una entitat política diferenciada, a cavall entre Europa i Àsia.


I un any de retallades? Des del maig del 2010 Grècia segueix les directrius imposades pel FMI al govern de Iorgos Papandreu, un temps suficient perquè la gent comenci a notar clarament els efectes de l'anomenat rescat. Les retallades han afectat tant a pensionistes com a treballadors en general, amb una disminució clara de les ajudes al sector públic, en procés de privatització. I que contrasta, amb les inversions per la compra d'armament a Alemanya i França, un fet que comença a ser fortament qüestionat en un país amb el servei militar obligatori i amb més de 100.000 soldats.


Article publicat el diari Ara, el dia 22 de juny, amb un altre títol.