dijous, d’abril 29, 2010

LA LINGÜÍSTICA Y EL NACIONALISMO LINGÜÍSTICO ESPAÑOL

Conferència del lingüista Juan Carlos Moreno Cabrera durant la celebració dels 10 anys de la carrera de filologia catalana de la UOC. Encara que una mica llarga, val la pena sentir com de manipulables resulten les llengües, i tot i centrar-se en el nacionalisme lingüístic espanyol, els conceptes que planteja són totalment extrapolables. Dedicat especialment a aquells que es dediquen a signar "manifiestos por la lengua común".



dilluns, d’abril 19, 2010

L'ETICA PROTESTANT I L'ESPERIT DEL CIVISME



El Nadal passat, aprofitant una estada per Barcelona, no vaig poder resistir la tentació d'endur-me un record de la ciutat, alguna cosa que captés l'essència de la Barcelona dels últims anys. Poc vaig dubtar en retratar un d'aquests fantàstics cartells que s'escampen per les places barcelonines prohibint a la canalla que juguin a pilota. Un fet insòlit a la majoria de països del món amb quatre dits de seny, però que a casa nostre sembla que sigui la cosa més normal. Vaig pensar que algun dia faria un escrit en relació aquest tema, i com de perillosos crec que són aquests discursos. El fet és que no ha calgut que ho fes, perquè l'antropòleg i amic Dani Malet va publicar un magnífic article a l'últim número de la revista Festassa, on mostra la intencionalitat perversa d'aquestes polítiques adreçades als ciutadans. El títol, una evocació del llibre de Max Weber "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" no pot ser més clar al respecte.

"Les polítiques de control social a l'espai públic han estat marcades els darrers 5 anys per un discurs basat en un binomi pervers: cívic / incívic. A través d'aquesta màgica dicotomia moral que sembla poder explicar les causes de qualsevol conducta que tingui lloc en l'espai públic, l'Ajuntament s'ha dedicat a l'elaboració de campanyes de propaganda institucional on s'incita a la identificació de conductes incíviques; estimulant la indignació d'un ciutadà honrat no menys imaginari. Els objectius són de sobres coneguts: invisibilitzar la misèria, destruïr el potencial transformador del conflicte, distreure l'atenció davant les maniobres de venda de la ciutat al capital financer, donar una sortida útil al bonrotllisme ingenu...i de passada facilitar l'estigmatització de tota conducta rebel o, simplement, justificar la salvatge persecució de pobres i prostitutes.


Són les anomenades ètiques ciutadanistes, i no són res de nou. Ens trobem avui davant d'una reforma ètica del capitalisme adaptat a les seves condicions presents, amb un peu en els seus orígens en la moral protestant comunitària i un altre vers una nova ciutadania global, tant activa com desagregada; a qui s'intenta fer creure que participa d'una mena de comunitat cooperativa ideal. En aquesta, tota problemàtica acaba tenint origen i explicació en la mala educació o en l'escassa voluntat de la gent per a coŀlaborar en la construcció comú d'una societat. Es tracta de transmetre la sensació que hi ha un altre, l'incívic, amb qui no es pot parlamentar perquè se sustenta en una moralitat incomprensible, que queda fora del sentit comú de la col·lectivitat, a qui aparentment no respecta.


És curiós com es confonen deliberadament, en l'imaginari del civisme, dues concepcions heretades de les fases més radicals de les revolucions burgeses de la segona meitat del segle XVIII, forjades per la filosofia de la Il·lustració. La categoria cívic, s'associa originalment a la participació política de ciutadans lliures i iguals davant de la llei en la construcció activa de la seva societat. La civilitat, oferiria les pautes morals de conducta per a la convivència d'aquest nou ciutadà, que neix de l'efervescència revolucionària, i es posa al servei d'un Estat de Dret on concorren idealment solidaritat, igualtat i fraternitat.


Més endavant, la voluntat de generar un sentiment comunitari favorable als valors col·lectius de l'Estat de Dret -el famós Bé Comú- es fixarà en els no menys famosos manuals d'urbanitat amb què la burgesia “democratitzava” l'espai simbòlic propi de l'aristocràcia; fonamentat en les bones maneres, l'elegància i el refinament: l'art de les aparences en públic. La moral protestant del capitalisme (culte al treball, individualisme, capacitat d'estalvi) sumava la nostàlgia per la comunitat perduda, de base puritana, i el seu fonament en relacions càlides, tant pròximes com asfixiants, tant commovedores com hipòcrites. Totes dues doctrines confluïen en una necessitat política: pel bon govern cal fomentar la sensació de participació, de pertinença a una comunitat que es construeix cada dia a si mateixa amb l'esforç de tots.


Així doncs, identificar la col·laboració en la gestió política de la cosa pública amb les nocions morals de respecte entre ciutadans i envers el seu entorn comú; és cosa d'un moment polític post-revolucionari i salvacionista de fa més de 200 anys, i no de la decadent i indirecta democràcia liberal del segle XXI. Què se'ns proposa? Barcelona com una comunitat de ciutadans heterogenis i oberts al món, tocats pel benigne clima del Mediterrani, abocats a salvar el món exportant valors inigualables de respecte pel medi ambient, constància en el treball, una sana i moderada capacitat crítica, i una refinada cultura producte de la confluència de la seva diversitat. Una ciutat on el respecte, la tolerància i la democràcia participativa fonamenten una comunitat de ciutadans gelosos de la neteja i el reciclatge, amables i tolerants amb els seus iguals fins a la nàusea. I el més important, ignorants de les condicions reals de les seves vides i de les constriccions que un poder polític del que creuen participar, els imposa cada dia des de la connivència entre institucions “representatives” i Capital.


I l'espai públic? És l'arena idealitzada on homes lliures i iguals es reuneixen per tractar dels assumptes públics, prenent és clar, el referent mític de l'Àgora grega, i assumint que la desigualtat ha estat abolida per decret des de la Revolució Francesa; requisit històric del liberalisme en el seu triomf sobre la societat estamental de l'Antic Règim. I d'aquesta creença sorgeix l'horror que les classes dirigents senten davant la mera visió de les desigualtats. Com un espectre que realment no podem estar veient perquè les lleis l'han abolit, l'Espai Públic no pot evidenciar l'existència real de la desigualtat a risc de fer esclatar la lògica del liberalisme, que es basa en una igualtat ja realitzada. Una moral, doncs, que s'alimenta de l'imaginari fundacional de les Revolucions Burgeses i del fantasma dels seus fracassos.


Aquestes reformes ètiques del capitalisme, en un marc de condicions de treball desregulades i precàries, amb índexs creixents de desigualtat i miserabilització; requereixen d'emfatitzar el diàleg, el voluntariat i les entitats mediadores, creant el miratge de la participació en la societat. Mentrestant es transfereix als individus deures i responsabilitats morals davant del món, l'incompliment de les quals acaba sent causa i origen del mal social, ocultant les causes político-econòmiques de la desigualtat en el marc de la desregulació neoliberal i l'imperialisme econòmic. En una versio cool de l'infame “El treball us farà lliures”, aquests discursos farcits d'innegables bones intencions emulen la més delirant comunitat puritana en el seu intent d'amagar l'origen i les causes reals del mal, amb la voluntat de dominar als feligresos per mitjà de la ignorància, la mentida i la por."


divendres, de febrer 19, 2010

COM A DADA...

A falta de temps i d'espai mental dedicat a altres quefers, penjo un article de David Fernández publicat el 15 de febrer a Vilaweb. Una reflexió al voltant de la crisi, que comparteixo en gran part. Algun dia parlaré de les llàgrimes a Grècia que està provocant aquesta crisi, que tot just sembla que comença de veritat.

"En l'any crític de la crisi, es deu dir ben ràpid, la banca espanyola va guanyar 2 milions d'euros l'hora. 30.000 euros el minut. 5.500 euros cada segon. 'Persones com tu', que diria 'la Caixa', que s'ha endut 4 milions d'euros l'hora. Parlem-ne? Oi tant. Els únics brots verds fent calaix el 2009: 55 bitllets de 100 per a la banca espanyola durant cada segon consumat l'any passat. Com a dada. Dos milions d'euros l'hora, doncs: ovació tancada a la platea, públic a peu dret plorant d'alegria i festa grossa al despatx. Poques veus, i a més ben silenciades, que cridin 'trampa, tafurers!' Perquè ens l'han ben colada i ha reeixit de nou l'estafa. Amb el nostre consentiment, és clar: dir que la culpa sempre és dels altres no és sinó excusa. La pitjor excusa.

Se'ns gira feina quan la tupinada ve d'antic. Només cal mirar enrere i fer els números de la crisi. Per als intocables, per a uns pocs, per als de sempre, la roda de la fortuna sempre gira exactament igual i mai no és ocasional. Guanyen de nou. Mai perden. En dos anyets de crisi cíclica, la banca ja s'ha embutxacat 30.000 milions d'euros en beneficis acumulats. 'C'est pas mal', oi? 'Pas du tout.' Reacció química de mercat lliure: en el mateix període comprès entre 2008 i 2009 es van signar a l'estat espanyol 220.000 desnonaments contra els ofegats per la hipoteca. Tot quadra. Tants caps, tants pocs barrets, tanta intempèrie. Miracle econòmic, en diuen: miracle, robatori a plena llum o solvent estafa quotidiana? En tot cas: 'monopoly' pervers amb vides d'altri. Perenne transfusió de sang desigual i lògica vampírica actuarial, contra els dies espessos de la Xuclafort, que diria l'Ovidi. Paraula de Bertolt Brecht: 'Què és pitjor: robar un banc o fundar-lo?' Què és pitjor avui, ara i ací? Que guanyin tant o que deixem que això passi com si res no passés? Res a fer-hi? Si la memòria és antídot, caldrà recordar que som encara al país on el 1931 hi havia vaga de lloguers; vaga de tramvies el 1951; i guerra pel preu de l'aigua, amb 70.000 famílies implicades, la dècada dels 90. Com a dada també.

Xuclen ben fort, doncs. Uns pocs són uns 'cracks' socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis. Per a que pocs triomfin, calen bastos. Calen mentides. I que la resta faci crec-cata-crac. L'espectacle continua. Llei de l'embut factoria 2010: 180.000 desnonaments previstos mentre la banca anuncia, amb cínica antelació, que enguany també tornarà a guanyar. Sortida 'a la grega': que qui mai no va provocar la crisi la pagui sencera. Visca Europa? Avís a navegants de qui assumirà els plats trencats d'una esmicolada vaixella d'altri que ens cau al damunt. Copsem la dialèctica exacta de la permanent transferència de renda dels qui menys tenen als qui més acumulen? 350.000 desnonaments entre 2008 i 2010. Com a dada. 46% de la renda destinat a habitatge: és la fita aconseguida per una especulació desbocada. Esprémer la vida, quan mai tan pocs no n'han robat tants. Fa feredat? Fa fred. Molt. Com al carrer: 8.000 sense-sostre al Principat i noves crides del banc d'aliments. Més de dos milions de pobres als Països Catalans, segons el darrer dossier Foessa. La situació no és pas nova i la pobresa no ve d'ara. És ben crònica. Quan les coses anaven bé, ni les engrunes; quan vénen maldades, garrotada perquè paguem el seu malbaratament. Suma i ròssec: més de 1.200.000 aturats als Països Catalans. I 5 ERO el dia durant el 2009 al Principat. Al Principat, noves esclavituds antigues soterrades: 240.000 sense-papers i sense cap dret a casa nostra. Guerra a la pobresa: nou rècord de població presa, que supera els 10.000 presos. No hi compteu pas en Millet: és a ca seva. Com a dada també.

L'espoli quotidià prossegueix. Si cada cop que xiula la cafetera de bon matí hi penséssim dos minuts, passaria allò que deia Thomas Bernard: que 'qui pensa només pot llevar-se amb nàusees'. Si cada cop que, de matinada, encenem el llum, sabéssim, si més no, que també paguem la moratòria nuclear: des del 1984 indemnitzem les nuclears perquè no poden construir-ne més. Negoci rodó, no? Quan obrim l'aixeta i obrim el butà, assistirem al mateix gest quotidià de la carestia de la vida, de com es finança la crisi i de com ens aixequen la camisa. Mestresses de casa que esbufeguen tornant del mercat; bars, camells i farmàcies per a combatre la por i l'ansietat de no arribar a final de mes; futbol, pa i circ. 2010: una nova apujada de serveis bàsics. Closa de cop l'era en què l'habitatge era la gallina dels ous d'or, ara cal especular amb tots els béns bàsics. Mercats de futur dels guanys per venir. Silenciós cop d'estat econòmic. Sistema escurabutxaques. Barra lliure absoluta. I un cop més, disciplinada obediència de no aixecar mai el dit: on la vàrem aprendre? Com és què perdura tant? D'exemple, un de sol: transport públic. Segons la GEC, transport de què pot fer ús tothom. Tothom que tingui 1'40 euros, segons TMB. 2,80 si pretens tornar enlloc que sigui. La mateixa TMB que ha donat als executius 350.000 euros per al seu fons de pensió (per a nosaltres, la jubilació als seixanta-set) i alhora nega i renega els dos dies bàsics de descans setmanal que els treballadors demanen. La mateixa lògica, la mateixa estafa. Broma fàcil: la TMB, la dirigeixen socialistes. 'Socialistos', que diria Javier Ortiz, al rescat de la banca i de la pensió de luxe. Rescue me, Montilla.

Fet i desfet, hi ha aquell vell lema del moviment okupa, tan injustament aporrinat, que reblava que 'se'ns pixen al damunt i a sobre ens diuen que plou'. Han canviat els pixums per anar de ventre. Cada dia. Silenci o propaganda; contenció o garrot. Per això cada vegada que algú pregunta per què hi ha dos milions de pobres, si els bancs guanyen tant, per què arriba un sol metge a Haití per cada deu 'marines' o per què les Corts es quedarà sense equipaments perquè el Barça especula, plouen les hòsties i els silencis de valent. I és normal. Teràpia de xoc. No hem après la lliçó: cal empassar-s'ho tot. Els pobres nens que demanen, reben i mai no saben què passa. Però nosaltres ,si. Perquè, en el crepuscle d'on carai anem, fa temps que reconeixem la pudor de la merda en pols amb embolcall de democràcia i la fetor de l'estafa.

Fallida, crisi, col·lapse. En tot cas, nostre o d'ells? Quina crisi és pitjor? En l'arrel quadrada de la pobresa; en l'equació de la desigualtat; el logaritme pendent irresoluble és quanta democràcia aguanta el capitalisme. Perquè vuit-centesc no és pas albirar una altra economia social possible, solidària i cooperativa; allò ben arcaic i infinitament inútil és que surtin per on sempre surten. Viaranys que directament duen al no-res, prement l'accelerador del turbocapitalisme global sense gens de mirament.

Si fa tant de fred al carrer, si és fàcil de llegir les dades i no gaire complicat d'interpretar-les, si la cartografia de les balances antisocials i la radiografia de qui pagarà la crisi és així, aleshores difícil és d'entendre com carai ho permetem. El miracle econòmic, en diuen. El miracle polític, diria jo: aconseguir que no fem res. I que els surti de franc. Que abonem estoicament les factures i les fractures mensualment. I que, a més, ho facin en nom nostre i amb els nostres calers. Aquesta és la derrota que cal subvertir. Sense nosaltres no són ningú: i tot està encara en això: que ho continuem permetent. Potser per això mateix Stephen Biko va dir a la neurona: 'la millor arma en mans de l'opressor és disposar de la ment de l'oprimit'. Ho dic com a senzilla dada també: potser la més clara i aclaridora de totes."

dimarts, de febrer 02, 2010

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Si realment hi ha un culpable perquè m'hagi embarcat en una recerca al voltant de la música de Creta (kritiká), aquest és el músic Giorgos Xylouris, conegut amb el sobrenom de Psarogiorgis.


Fa tres anys, just quan acabava d'arribar a l'illa, vaig instal·lar-me a Arhanes, un poble situat al centre de Creta. Un poble de 4000 habitants envoltat de vinyes i oliveres i que té dins el seu terme una de les muntanyes més mítiques de la zona, el Giouhtas. Des de la llunyania es pot apreciar com la seva carena dibuixa la fisonomia d'una cara, aquesta segons la llegenda, és la del mateix Zeus, que en la seva tercera edat, va decidir retirar-se a l'illa que l'havia vist créixer. Un cop allà (aquí) va jeure per a descansar i ja no es va aixecar mai més.


Amb uns antecedents com aquests era inevitable que la primera setmana al poble em decidís enfilar-me a l'esmentada muntanya i passejar-me pel nas, la boca o el front de l'anomenat pare dels déus. La muntanya que fa uns 900 metres té unes pendents força inclinades i si un no hi va un xic preparat i mentalitzat pot acabar traient el fetge per la boca. Així doncs, la primera vegada a mig camí ja estava traient el fetge per la boca i preguntant-me per quins sets ous havia d'arribar a d'alt de tot. Fou en aquells moments de vacil·lació entre regalims de suor, que se'm va aparèixer un gossàs que es dirigia corrents cap a mi costa avall, al veure'l vaig quedar petrificat, i per sort, aquest a l'arribar al meu costat va fer el mateix. D'aquesta manera em vaig trobar per un segons (per a mi una eternitat) com un estaquirot amb un animalot al costat al mig del no res, fins que va aparèixer el seu amo, un senyor barbut i corpulent, en Giorgos. Com a aquell que res, va saludar-me i tranquilitzar-me per la presència del quisso i va animar-me per acabar de pujar fins el cim. Després, tot atenent que era estranger i que vivíem al mateix poble, va convidar-me a casa seva a fer un cafè tot donant-me les indicacions pertinents per arribar-hi. Jo, encara amb l'ensurt, vaig agrair-li el seu convit i vaig despedir-me per encarar el cim de la muntanya.


Un cop coronat el cim (tot sigui dit, d'una gran bellesa) vaig retornar a casa rebentat i amb el dubte al cap de passar-me algun dia a veure el veí. Quan arribes a un país estranger on no coneixes ningú, agraeixes profundament poder fer alguna que altre coneixença, parlar, encara que sigui de no res, es converteix, almenys en el meu cas, en una necessitat. Però clar, acostumat a la formalitat de casa nostra, com et presentes a casa d'algú altre, del qual no tens el telèfon i has conegut allà on Déu va perdre l'esperdenya? Doncs amb tota la barra.L'única manera possible és presentar-te un dia qualsevol, més o menys a l'hora de dinar, amb un somriure a la boca davant de la casa on t'han indicat, trucar la porta, creuar els dits, i esperar que l'amfitrió t'obri la porta. Així, més o menys, és com vaig entrar a casa d'un dels millors llaütistes de Grècia, membre d'una de les famílies de músics més importants del país, els Xylouris. I com va començar el meu interés per la música produïda a l'illa i tot allò que l'envolta. Una inquietud que m'ha portat a embolicar-me en una recerca que en l'actualitat m'està portant una feinada considerable, els resultats de la qual espero poder presentar el mes de juny a Barcelona.


Per cert, la meva última aportació al respecte:

www.myspace.com/musicadecreta


dimecres, de gener 27, 2010

LA DISTÀNCIA

Viure lluny de la terra on has nascut, per molt que puguis habituar-te a certs canvis, comporta moltes vegades que la distància que et separa dels teus, dels que has deixat mar enllà, es faci present quan menys ho esperes, per molt que et pensis que ja no existeix. En el meu cas, i suposo que els de tots aquells que no vivim en el nostre lloc d'origen, on hem deixat amics i familiars, el pitjor moment, quan literalment et sents fora de lloc, és quan et comuniquen la mort, a l'altre banda, d'algú que estimes. Tal com m'ha succeït aquests darrers dies.


Primer la mort d'un oncle el qual el càncer va llevar-li matusserament la vida, i després la meva àvia la qual ja no podia aguantar més el pes dels anys. Les dues, no per ser relativament esperades, deixen de ser menys dolgudes.


La necessitat de compartir el plor, el dol, amb aquells que també tenen amb tu un mateix sentiment cap el difunt és fa difícil, i es veu reduït al telèfon o internet, i encara sort que avui dia disposem d'aquestes tecnologies. Afegir que en el meu cas, visc en un ambient envoltat de gent que m'estima i m'aprecia, els que no són tan privilegiats com jo i viuen en societats hostils a la seva persona han de passar-ho realment malament en situacions semblants.


Ahir van enterrar l'àvia, i en el seu record van cantar tres cançons en el seu funeral. Una d'elles, els últims anys de la seva vida en les repetia fins a la sacietat, en el descobriment d'una àvia cantant que no havíem conegut fins llavors. La que encapçalava la llista era “Muntanyes del Canigó”, una cançó popular catalana, que per ella, filla de l'Empordà, tenia un significat especial, per ser el Canigó la muntanya més alta que es pot apreciar des d'aquella comarca, i que representava l'enyorança que podia sentir cap aquest paissatge, en el fons cap a temps passats.


Inevitablament ahir, en un atac de nostàlgia, vaig estar escoltant per la xarxa versions i versionetes del top ten de l'àvia. Finalment, vaig quedar-me amb una d'elles, la més moderna i amb més vida, inclosa dins el projecte musiquetes.cat.

Aquí la deixo com a record:

diumenge, de gener 24, 2010

PIRATES INTEL·LECTUALS

Sembla una innocentada però no ho és. Els diaris anunciaven aquesta setmana que la SGAE vol fer pagar una taxa a les barbaries per posar música als seus establiments, i que davant aquest robatori en nom de la cultura i la propietat intel·lectual (sempre m'ha fet gràcia aquesta paraula) els perruquers havien iniciat una campanya perquè els propis usuaris portessin amb ells la música que volguessin.


Però les notícies encara han anat més enllà i fa uns dies ens comunicaven que aquests pelacanyes de la SGAE han demanat als casals d'avis del Ripollès que paguessin unes taxes per veure la televisió. El fet per si mateix, sobrepassa amb escreix els postulats més absurds i dadaistes que es poguessin haver plantejat en temps de les avantguardes, i si no els hi parem els peus, aquests senyors són capaços de col·locar-nos un inspector a la dutxa de casa per apuntar-se en una llibreta què és el que cantem i enviar-nos una factura a final de mes.


Aquests exemples, per més que puguin semblar foteses, no deixen de ser la punta d'una realitat molt més preocupant: la privatització del coneixement. Una dinàmica que en l'actualitat està agafant una forta embranzida davant la necessitat del mercat per ocupar nous espais on poder fer negoci (cultura, sanitat o ensenyament), i al mateix temps exigir a la societat que s'adapti a les seves demandes. Un exemple molt clar el vam tenir l'any passat amb l'aprovació a cops de porra del Pla Bolonya, o altrament dit, Espai Europeu d'Educació. És a dir, la submissió de la Universitat als interessos del capital.

divendres, de gener 15, 2010

MÁRIO DE SÁ-CARNEIRO

Ja fa dies que hem començat l'any i no para de voltar-me pel cap un fragment d'un poema de Mário de Sá-Carneiro. Poeta portugués bastant desconegut per les nostres terres, com quasi tot el que ve de l'altre cantó de la península.


Eu não sou eu nem sou o outro,
Sou qualquer coisa de intermédio:
Pilar da ponte de tédio
Que vai de mim para o Outro.


Jo no sóc jo ni sóc l'altre,
Sóc qualsevol cosa intermitja:
Pilar del pont del tedi
Que va de mi cap a l'Altre.


(Lisboa, febrer del 1914)

dimarts, de desembre 22, 2009

ANIVERSARIS

Vam començar el mes de desembre amb diferents aniversaris. Per una banda vàrem haver de celebrar el 31è aniversari de la nostra sacrosanta, infal·lible i intocable “Constitución”. Aquella que va fer que els comunistes es tornessin monàrquics, els feixistes en demòcrates, els socialistes ja no fossin marxistes, que els Borbons tornessin (oficialment) a xumar de la mamella i que l'Espanya plural quedés com sempre en una quimera. L'anomenada Transició (Transacció pels Martin Villa i companyia), aquest sistema va comportar la desmobilització social més important que ha patit Espanya, hi ha estat un autèntic llastre que hem hagut d'aguantar fins el dia d'avui. Gràcies també a uns sindicats mesells, que només han sabut dir “sí senyor” mentre la classe treballadora anava perdent drets.


Aquests dies també s'ha celebrat el 10è aniversari de les mobilitzacions del mal anomenat moviment antiglobabiltzació, l'aniversari de les primeres manifestacions a Seattle contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC). Una època que marca un procés de canvi generacional i de plantejaments en la lluita contra el capitalisme, en un moment de desorientació dins els partits de l'esquerra tradicional després de la caiguda del mur. Uns anys on altre cop es tornen a prendre els carrers, i en alguns casos, com a Chiapas, les armes. Un moviment divers i ambivalent, dotat moltes vegades d'un contingut utòpic que no ha fet si no al meu entendre de debilitar la seva força inicial. Però que va tornar a marcar un altre cop la ratlla entre el nosaltres i el ells. A assenyalar, per si ho havíem oblidat, qui manega en el fons la política neoliberal on estem submergits des de fa massa temps.


Aquests dies també se celebrà un any de l'assassinat a mans de la policia grega del jove Andreas Grigoropolos de 15 anys. Un homicidi que va marcar l'anomenada revolta dels “700 euristes” (el sou mitjà dels joves i no tant joves), que durant quasi un mes va destruir literalment els principals centres d'activitat econòmica d'Atenes i en menys intensitat el d'altres ciutats gregues. Una mobilització ciutadana que va quedar fora del control dels aparells de l'estat i dels partits tradicionals i que va servir per posar sota les cordes al govern de dretes del país. La revolta considerada la més important que ha patit Europa els últims anys, mostrà el cansament de la gent amb un sistema corrupte, però al mateix temps, que és possible tenir practicament paralitzat un país durant un mes, perquè el cap d'un any tot continuï igual. Bé, el president ja no és el mateix.

divendres, de novembre 20, 2009

LÉVI-STRAUSS (1908-2009)

“...El etnógrafo, a la vez que admitiéndose humano, trata de conocer y juzgar al hombre desde un punto de vista suficientemente elevado y distante para abstraerlo de las contingencias particulares de tal o cual sociedad o civilización. Sus condiciones de vida y de trabajo lo excluyen físicamente de su grupo durante largos periodos; por la violencia de los cambios a los que se expone adquiere una especie de desarraigo crónico: nunca más, en ninguna parte, volverá a sentirse en su casa; quedará psicológicamente mutilado. Como las matemáticas o la música, la etnografía constituye una de esas raras vocaciones auténticas. Uno puede descubrirlo en sí mismo aunque no se la hayan enseñado...” (Lévi-Strauss, 1955)

dilluns, de novembre 16, 2009

EL DIA QUE UN FEIXISTA VA DIR NO



El 4 d'agost de 1936 el general Ioannis Metaxas va instaurar a Grècia una dictadura de caire feixista, que pretenia consolidar, tot seguint els passos de Hitler i Mussolini, una Tercera Civilització, en aquest cas l'Hel·lènica. Després de l'Antiga Grècia i l'Imperi Bizantí calia tornar a posar el nom del país en un lloc ben alt. Evidentment aquest senyor no va aconseguir emular cap d'aquests dos referents, però si que la seva repressió contra les esquerres (entre d'altres barbaritats) fou notable. Tot i això, es va guanyar un lloc en la història oficial grega per no haver acceptat l'ultimàtum que el Duce va llençar-li el 28 d'octubre de 1940, en plena Segona Guerra Mundial, perquè cedís el territori grec a les tropes italianes. El dictador Metaxas es negà a cedir el seu feu, i les tropes gregues varen aconseguir en un primer moment aturar i fer recular als soldats italians que s'aglutinaven a la frontera albanesa. D'aquesta manera Grècia entrà directament dins el conflicte bèl·lic. En l'actualitat, aquesta efemèride és una de les diades nacionals del país, una data presentada com el dia que els grecs van dir NO (ΟΧΙ) a les tropes feixistes invasores. D'aquesta forma les referències al paper del dictador Metaxas han estat buidades, en la seva majoria de qualsevol contingut ideològic. Així, la seva figura es presenta per sobre de tot com un patriota que va evitar, o almenys va intentar de no donar el país a mans estrangeres, la resta compte poc.

dilluns, d’agost 31, 2009

CULTURES MEDITERRÀNIES

"No existe una sola cultura mediterránea. Hay varias bajo la égida de un solo Mediterráneo. Surgieron y se extendieron una junto a otra, más o menos vinculadas y separadas. Las culturas mediterráneas son afines, pero no iguales. Por algunas características son similares, por otras distintas. Las semejanzas las deben al mar común y al encuentro de los pueblos, de las formas, de las obras, en sus costas. Las diferencias, a su vez, estan condicionadas por el origen, la historia, las costumbres. Ni parecidos ni diferencias son permanentes y completos, en unas partes predominan los primeros, en otras las segundas. La idea de la expulsión no ha dejado de acompañar a la inspiración del sur. Sísifo se ha convertido en un modelo. La idea del Mediterráneo y el Mediterráneo en sí no han logrado alcanzar la armonía."

(Pedrag Matvejevic. Brevario Mediterráneo. Pg 130)

dilluns, d’abril 14, 2008

KALY SARAKOSTY (BONA QUARESMA)



Arribo a Gergeri per veure la celebració d'una de les festes més concorregudes del calendari festiu hivernal: el Carnaval ("Apokries"). Som al primer dilluns de Quaresma, els catòlics, ara tot just són apunt d'acabar-la i nosaltres ara la comencem. Enguany la diferència entre els calendaris és de més d'un mes, tal com toca cada quatre anys, quan és de traspàs.


Només arribar al poble pel carrer principal ja ens conviden a uns gotets de raiki, no hi ha res millor per entrar a l'ambient. Al mig del poble hi han un escenari instal.lat amb músics tocant. Faig unes quantes voltes pel poble, tot esperant que comenci un dels carnavals més particulars de l'illa, almenys això m'han dit. M'interesa veure el "Ball de l'ós", una dansa que només es balla aquí, i vol escenificar (això diuen) els grups ambulants que recorrien l'illa tot fent ballar aquest animal per tal de divertir els illencs. Pregunto quant ha de començar la gatzara i em contesten que quan sigui el moment ja ho notaré... no hi ha horari... com que no hi ha res millor a fer, m'aturo a una de les taules instal·lades pel poble per omplir-me un plat amb olives, pastanagues, col, tramussos i el got amb raiki... la carn i el peix avui queda prohibida.


De cop, sento el murmuri de la gent i veig arribar des de la llunyania una comparsa de gitanes amb un gramòfon anunciant l'inici de l'espectacle... de cop darrere seu m'apareixen uns homes abillats amb pells d'animal, plens d'escallots lligats a la cintura, la cara embetumada, i fent una dansa que si em diuen que es del Paleolític inferior m'ho crec. Pel que aconsegueixo informar-me són de Drama, una ciutat del nord del país, que ha estat convidada per la colla de mamífers local. Realitzen el que es coneix també com el "Ball de l'ós", segons els ballarins, una antiga dansa que vol imitar als óssos quan es desperten després de l'hivernació. A Prats de Molló i altres localitats del Pirineu en fan una de molt semblant, com també almenys que jo sapiga a alguns pobles de Croàcia ... Com se sap, els óssos un cop es desperten tenen dues obsessions: la gana i poder calmar les hormones. I el fet es que artísticament parlant no ho podien fer millor. Després passa la colla local, aquests abillats amb pells de xai, i no tant bruts com la colla anterior, l'espectacle i el caos es considerable, es nota de llarg que juguen en terreny propi... la gent s'esvera i jo també.

A partir d'aquest moment pel meu davant passen un seguit de personatges, que semblen sortits de vés a saber quina auca... em retiro a la tarda sota unes oliveres amb companyia d'uns amics... avui, "dilluns de purificació" menjarem de tot, menys d'aquells animals que tinguin sang (aquells que tenen diners aprofiten per fer una mariscada).
I un cop més, el cel que cobreix Grècia s'omple de milers d'estels que s'enlairen amunt capitanejats pels infants, que contents veuen com per un dia s'enfila ben amunt l'escut del seu equip de futbol.

Fotografia: Els óssos de Drama.

divendres, de maig 25, 2007

139

"Encontrarás un espléndido bosque de Atenea junto al camino, de álamos negros; allí mana una fuente y alrededor hay un prado; allí está el cercado de mi padre y la florida viña, tan cerca de la ciudad que se oye al gritar."

Odisea
Homero

"Els escriptors valencians adoptaven el castellà per a redactar llur literatura sense parar-se a pensar-ho: amb tota naturalitat. La llengua domèstica seguia essent el català- amb poquíssimes excepcions-, i no trobaven gens estrany allò de canviar d'idioma per a escriure."

Nosaltres, els valencians
Joan Fuster

"The Communist movements in the Balkans, as in all Europe, were immensely weakened by their obvious subservience to the national interest of a foreing power. The parties were directly connected with and dominated by the Soviet government."

History of tha Balkans
Barbara Jelavich


La Marina ( http://blogs.ya.com/adlibitum/) m'ha convidat a seguir la cadena d'un joc ben curiós: copiar les cinc primeres línies del segon paràgraf de la pàgina 139 del/s llibre/s que m'estigui llegint. Ara jo llenço la invitació al senyor Lluís Ràfols.

diumenge, de març 04, 2007

KAZANI A KARDAKI

L'any 1941 (del 20 de maig a l'1 de juny) la invasió nazi de l'illa de Creta en plena II Guerra Mundial va suposar un autèntic desastre. La majoria dels homes es trobaven lluitant al continent i la resistència principalment va anar a càrrec de les dones, nens, avis i capellans, apart de les tropes estrangeres (britàniques en la seva majoria) i dels partisans (guerrillers) que encara quedaven a les muntanyes. Tot i això, Creta va resistir durant una setmana. Molts pobles van ser totalment saquejats i destrossats (el que es podria qualificar com un autèntic urbicidi), i en tots ells les tropes nazis complien la premissa d'assassinar com a mínim a 20 homes oriünds de cada poble per on passaven. En el cas que en el poble no si trobessin els 20 homes, qualsevol mascle que passes per aquelles contrades era susceptible de ser escollit per arrodonir la xifra. Aquest és el cas de Kardaki, del qual pràcticament no queda res d'abans del 1941, d'on van ser exterminats 18 homes de la localitat i un parell que van tenir la desgràcia de passar pel camí equivocat.

dimarts, de febrer 13, 2007

"AGIOS TRUFONAS" (SANT TRYFONAS):el patró de les verdures i hortalisses

Tot apunt a la vila de Knossos, just a sota on hi ha el famòs palau minoic. Com cada 1 de febrer, la seva població celebra la festivitat del seu patró: Agios Tryfonas.










Al final de la celebració eucarística és, com sempre, el
moment de combregar, d'administrar el sagrament.

















Qualsevol atuell és vàlid per recollir l'aigua beneïda, des de garrafes d'aigua a ampolletes de xarops.













Les ofrenes pel patró de les verdures: enciams, àpit, porros, naps i pastanagues.

















Algú endivina on són les relíquies del patró?















Una mica d'aigua per netejar l'esperit?