dijous, d’abril 29, 2010
LA LINGÜÍSTICA Y EL NACIONALISMO LINGÜÍSTICO ESPAÑOL
dilluns, d’abril 19, 2010
L'ETICA PROTESTANT I L'ESPERIT DEL CIVISME
"Les polítiques de control social a l'espai públic han estat marcades els darrers 5 anys per un discurs basat en un binomi pervers: cívic / incívic. A través d'aquesta màgica dicotomia moral que sembla poder explicar les causes de qualsevol conducta que tingui lloc en l'espai públic, l'Ajuntament s'ha dedicat a l'elaboració de campanyes de propaganda institucional on s'incita a la identificació de conductes incíviques; estimulant la indignació d'un ciutadà honrat no menys imaginari. Els objectius són de sobres coneguts: invisibilitzar la misèria, destruïr el potencial transformador del conflicte, distreure l'atenció davant les maniobres de venda de la ciutat al capital financer, donar una sortida útil al bonrotllisme ingenu...i de passada facilitar l'estigmatització de tota conducta rebel o, simplement, justificar la salvatge persecució de pobres i prostitutes.
Són les anomenades ètiques ciutadanistes, i no són res de nou. Ens trobem avui davant d'una reforma ètica del capitalisme adaptat a les seves condicions presents, amb un peu en els seus orígens en la moral protestant comunitària i un altre vers una nova ciutadania global, tant activa com desagregada; a qui s'intenta fer creure que participa d'una mena de comunitat cooperativa ideal. En aquesta, tota problemàtica acaba tenint origen i explicació en la mala educació o en l'escassa voluntat de la gent per a coŀlaborar en la construcció comú d'una societat. Es tracta de transmetre la sensació que hi ha un altre, l'incívic, amb qui no es pot parlamentar perquè se sustenta en una moralitat incomprensible, que queda fora del sentit comú de la col·lectivitat, a qui aparentment no respecta.
És curiós com es confonen deliberadament, en l'imaginari del civisme, dues concepcions heretades de les fases més radicals de les revolucions burgeses de la segona meitat del segle XVIII, forjades per la filosofia de la Il·lustració. La categoria cívic, s'associa originalment a la participació política de ciutadans lliures i iguals davant de la llei en la construcció activa de la seva societat. La civilitat, oferiria les pautes morals de conducta per a la convivència d'aquest nou ciutadà, que neix de l'efervescència revolucionària, i es posa al servei d'un Estat de Dret on concorren idealment solidaritat, igualtat i fraternitat.
Més endavant, la voluntat de generar un sentiment comunitari favorable als valors col·lectius de l'Estat de Dret -el famós Bé Comú- es fixarà en els no menys famosos manuals d'urbanitat amb què la burgesia “democratitzava” l'espai simbòlic propi de l'aristocràcia; fonamentat en les bones maneres, l'elegància i el refinament: l'art de les aparences en públic. La moral protestant del capitalisme (culte al treball, individualisme, capacitat d'estalvi) sumava la nostàlgia per la comunitat perduda, de base puritana, i el seu fonament en relacions càlides, tant pròximes com asfixiants, tant commovedores com hipòcrites. Totes dues doctrines confluïen en una necessitat política: pel bon govern cal fomentar la sensació de participació, de pertinença a una comunitat que es construeix cada dia a si mateixa amb l'esforç de tots.
Així doncs, identificar la col·laboració en la gestió política de la cosa pública amb les nocions morals de respecte entre ciutadans i envers el seu entorn comú; és cosa d'un moment polític post-revolucionari i salvacionista de fa més de 200 anys, i no de la decadent i indirecta democràcia liberal del segle XXI. Què se'ns proposa? Barcelona com una comunitat de ciutadans heterogenis i oberts al món, tocats pel benigne clima del Mediterrani, abocats a salvar el món exportant valors inigualables de respecte pel medi ambient, constància en el treball, una sana i moderada capacitat crítica, i una refinada cultura producte de la confluència de la seva diversitat. Una ciutat on el respecte, la tolerància i la democràcia participativa fonamenten una comunitat de ciutadans gelosos de la neteja i el reciclatge, amables i tolerants amb els seus iguals fins a la nàusea. I el més important, ignorants de les condicions reals de les seves vides i de les constriccions que un poder polític del que creuen participar, els imposa cada dia des de la connivència entre institucions “representatives” i Capital.
I l'espai públic? És l'arena idealitzada on homes lliures i iguals es reuneixen per tractar dels assumptes públics, prenent és clar, el referent mític de l'Àgora grega, i assumint que la desigualtat ha estat abolida per decret des de la Revolució Francesa; requisit històric del liberalisme en el seu triomf sobre la societat estamental de l'Antic Règim. I d'aquesta creença sorgeix l'horror que les classes dirigents senten davant la mera visió de les desigualtats. Com un espectre que realment no podem estar veient perquè les lleis l'han abolit, l'Espai Públic no pot evidenciar l'existència real de la desigualtat a risc de fer esclatar la lògica del liberalisme, que es basa en una igualtat ja realitzada. Una moral, doncs, que s'alimenta de l'imaginari fundacional de les Revolucions Burgeses i del fantasma dels seus fracassos.
Aquestes reformes ètiques del capitalisme, en un marc de condicions de treball desregulades i precàries, amb índexs creixents de desigualtat i miserabilització; requereixen d'emfatitzar el diàleg, el voluntariat i les entitats mediadores, creant el miratge de la participació en la societat. Mentrestant es transfereix als individus deures i responsabilitats morals davant del món, l'incompliment de les quals acaba sent causa i origen del mal social, ocultant les causes político-econòmiques de la desigualtat en el marc de la desregulació neoliberal i l'imperialisme econòmic. En una versio cool de l'infame “El treball us farà lliures”, aquests discursos farcits d'innegables bones intencions emulen la més delirant comunitat puritana en el seu intent d'amagar l'origen i les causes reals del mal, amb la voluntat de dominar als feligresos per mitjà de la ignorància, la mentida i la por."
divendres, de febrer 19, 2010
COM A DADA...
Se'ns gira feina quan la tupinada ve d'antic. Només cal mirar enrere i fer els números de la crisi. Per als intocables, per a uns pocs, per als de sempre, la roda de la fortuna sempre gira exactament igual i mai no és ocasional. Guanyen de nou. Mai perden. En dos anyets de crisi cíclica, la banca ja s'ha embutxacat 30.000 milions d'euros en beneficis acumulats. 'C'est pas mal', oi? 'Pas du tout.' Reacció química de mercat lliure: en el mateix període comprès entre 2008 i 2009 es van signar a l'estat espanyol 220.000 desnonaments contra els ofegats per la hipoteca. Tot quadra. Tants caps, tants pocs barrets, tanta intempèrie. Miracle econòmic, en diuen: miracle, robatori a plena llum o solvent estafa quotidiana? En tot cas: 'monopoly' pervers amb vides d'altri. Perenne transfusió de sang desigual i lògica vampírica actuarial, contra els dies espessos de la Xuclafort, que diria l'Ovidi. Paraula de Bertolt Brecht: 'Què és pitjor: robar un banc o fundar-lo?' Què és pitjor avui, ara i ací? Que guanyin tant o que deixem que això passi com si res no passés? Res a fer-hi? Si la memòria és antídot, caldrà recordar que som encara al país on el 1931 hi havia vaga de lloguers; vaga de tramvies el 1951; i guerra pel preu de l'aigua, amb 70.000 famílies implicades, la dècada dels 90. Com a dada també.
Xuclen ben fort, doncs. Uns pocs són uns 'cracks' socialitzant pèrdues i privatitzant beneficis. Per a que pocs triomfin, calen bastos. Calen mentides. I que la resta faci crec-cata-crac. L'espectacle continua. Llei de l'embut factoria 2010: 180.000 desnonaments previstos mentre la banca anuncia, amb cínica antelació, que enguany també tornarà a guanyar. Sortida 'a la grega': que qui mai no va provocar la crisi la pagui sencera. Visca Europa? Avís a navegants de qui assumirà els plats trencats d'una esmicolada vaixella d'altri que ens cau al damunt. Copsem la dialèctica exacta de la permanent transferència de renda dels qui menys tenen als qui més acumulen? 350.000 desnonaments entre 2008 i 2010. Com a dada. 46% de la renda destinat a habitatge: és la fita aconseguida per una especulació desbocada. Esprémer la vida, quan mai tan pocs no n'han robat tants. Fa feredat? Fa fred. Molt. Com al carrer: 8.000 sense-sostre al Principat i noves crides del banc d'aliments. Més de dos milions de pobres als Països Catalans, segons el darrer dossier Foessa. La situació no és pas nova i la pobresa no ve d'ara. És ben crònica. Quan les coses anaven bé, ni les engrunes; quan vénen maldades, garrotada perquè paguem el seu malbaratament. Suma i ròssec: més de 1.200.000 aturats als Països Catalans. I 5 ERO el dia durant el 2009 al Principat. Al Principat, noves esclavituds antigues soterrades: 240.000 sense-papers i sense cap dret a casa nostra. Guerra a la pobresa: nou rècord de població presa, que supera els 10.000 presos. No hi compteu pas en Millet: és a ca seva. Com a dada també.
L'espoli quotidià prossegueix. Si cada cop que xiula la cafetera de bon matí hi penséssim dos minuts, passaria allò que deia Thomas Bernard: que 'qui pensa només pot llevar-se amb nàusees'. Si cada cop que, de matinada, encenem el llum, sabéssim, si més no, que també paguem la moratòria nuclear: des del 1984 indemnitzem les nuclears perquè no poden construir-ne més. Negoci rodó, no? Quan obrim l'aixeta i obrim el butà, assistirem al mateix gest quotidià de la carestia de la vida, de com es finança la crisi i de com ens aixequen la camisa. Mestresses de casa que esbufeguen tornant del mercat; bars, camells i farmàcies per a combatre la por i l'ansietat de no arribar a final de mes; futbol, pa i circ. 2010: una nova apujada de serveis bàsics. Closa de cop l'era en què l'habitatge era la gallina dels ous d'or, ara cal especular amb tots els béns bàsics. Mercats de futur dels guanys per venir. Silenciós cop d'estat econòmic. Sistema escurabutxaques. Barra lliure absoluta. I un cop més, disciplinada obediència de no aixecar mai el dit: on la vàrem aprendre? Com és què perdura tant? D'exemple, un de sol: transport públic. Segons la GEC, transport de què pot fer ús tothom. Tothom que tingui 1'40 euros, segons TMB. 2,80 si pretens tornar enlloc que sigui. La mateixa TMB que ha donat als executius 350.000 euros per al seu fons de pensió (per a nosaltres, la jubilació als seixanta-set) i alhora nega i renega els dos dies bàsics de descans setmanal que els treballadors demanen. La mateixa lògica, la mateixa estafa. Broma fàcil: la TMB, la dirigeixen socialistes. 'Socialistos', que diria Javier Ortiz, al rescat de la banca i de la pensió de luxe. Rescue me, Montilla.
Fet i desfet, hi ha aquell vell lema del moviment okupa, tan injustament aporrinat, que reblava que 'se'ns pixen al damunt i a sobre ens diuen que plou'. Han canviat els pixums per anar de ventre. Cada dia. Silenci o propaganda; contenció o garrot. Per això cada vegada que algú pregunta per què hi ha dos milions de pobres, si els bancs guanyen tant, per què arriba un sol metge a Haití per cada deu 'marines' o per què les Corts es quedarà sense equipaments perquè el Barça especula, plouen les hòsties i els silencis de valent. I és normal. Teràpia de xoc. No hem après la lliçó: cal empassar-s'ho tot. Els pobres nens que demanen, reben i mai no saben què passa. Però nosaltres ,si. Perquè, en el crepuscle d'on carai anem, fa temps que reconeixem la pudor de la merda en pols amb embolcall de democràcia i la fetor de l'estafa.
Fallida, crisi, col·lapse. En tot cas, nostre o d'ells? Quina crisi és pitjor? En l'arrel quadrada de la pobresa; en l'equació de la desigualtat; el logaritme pendent irresoluble és quanta democràcia aguanta el capitalisme. Perquè vuit-centesc no és pas albirar una altra economia social possible, solidària i cooperativa; allò ben arcaic i infinitament inútil és que surtin per on sempre surten. Viaranys que directament duen al no-res, prement l'accelerador del turbocapitalisme global sense gens de mirament.
Si fa tant de fred al carrer, si és fàcil de llegir les dades i no gaire complicat d'interpretar-les, si la cartografia de les balances antisocials i la radiografia de qui pagarà la crisi és així, aleshores difícil és d'entendre com carai ho permetem. El miracle econòmic, en diuen. El miracle polític, diria jo: aconseguir que no fem res. I que els surti de franc. Que abonem estoicament les factures i les fractures mensualment. I que, a més, ho facin en nom nostre i amb els nostres calers. Aquesta és la derrota que cal subvertir. Sense nosaltres no són ningú: i tot està encara en això: que ho continuem permetent. Potser per això mateix Stephen Biko va dir a la neurona: 'la millor arma en mans de l'opressor és disposar de la ment de l'oprimit'. Ho dic com a senzilla dada també: potser la més clara i aclaridora de totes."
dimarts, de febrer 02, 2010
EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT
Si realment hi ha un culpable perquè m'hagi embarcat en una recerca al voltant de la música de Creta (kritiká), aquest és el músic Giorgos Xylouris, conegut amb el sobrenom de Psarogiorgis.
Fa tres anys, just quan acabava d'arribar a l'illa, vaig instal·lar-me a Arhanes, un poble situat al centre de Creta. Un poble de 4000 habitants envoltat de vinyes i oliveres i que té dins el seu terme una de les muntanyes més mítiques de la zona, el Giouhtas. Des de la llunyania es pot apreciar com la seva carena dibuixa la fisonomia d'una cara, aquesta segons la llegenda, és la del mateix Zeus, que en la seva tercera edat, va decidir retirar-se a l'illa que l'havia vist créixer. Un cop allà (aquí) va jeure per a descansar i ja no es va aixecar mai més.
Amb uns antecedents com aquests era inevitable que la primera setmana al poble em decidís enfilar-me a l'esmentada muntanya i passejar-me pel nas, la boca o el front de l'anomenat pare dels déus. La muntanya que fa uns 900 metres té unes pendents força inclinades i si un no hi va un xic preparat i mentalitzat pot acabar traient el fetge per la boca. Així doncs, la primera vegada a mig camí ja estava traient el fetge per la boca i preguntant-me per quins sets ous havia d'arribar a d'alt de tot. Fou en aquells moments de vacil·lació entre regalims de suor, que se'm va aparèixer un gossàs que es dirigia corrents cap a mi costa avall, al veure'l vaig quedar petrificat, i per sort, aquest a l'arribar al meu costat va fer el mateix. D'aquesta manera em vaig trobar per un segons (per a mi una eternitat) com un estaquirot amb un animalot al costat al mig del no res, fins que va aparèixer el seu amo, un senyor barbut i corpulent, en Giorgos. Com a aquell que res, va saludar-me i tranquilitzar-me per la presència del quisso i va animar-me per acabar de pujar fins el cim. Després, tot atenent que era estranger i que vivíem al mateix poble, va convidar-me a casa seva a fer un cafè tot donant-me les indicacions pertinents per arribar-hi. Jo, encara amb l'ensurt, vaig agrair-li el seu convit i vaig despedir-me per encarar el cim de la muntanya.
Un cop coronat el cim (tot sigui dit, d'una gran bellesa) vaig retornar a casa rebentat i amb el dubte al cap de passar-me algun dia a veure el veí. Quan arribes a un país estranger on no coneixes ningú, agraeixes profundament poder fer alguna que altre coneixença, parlar, encara que sigui de no res, es converteix, almenys en el meu cas, en una necessitat. Però clar, acostumat a la formalitat de casa nostra, com et presentes a casa d'algú altre, del qual no tens el telèfon i has conegut allà on Déu va perdre l'esperdenya? Doncs amb tota la barra.L'única manera possible és presentar-te un dia qualsevol, més o menys a l'hora de dinar, amb un somriure a la boca davant de la casa on t'han indicat, trucar la porta, creuar els dits, i esperar que l'amfitrió t'obri la porta. Així, més o menys, és com vaig entrar a casa d'un dels millors llaütistes de Grècia, membre d'una de les famílies de músics més importants del país, els Xylouris. I com va començar el meu interés per la música produïda a l'illa i tot allò que l'envolta. Una inquietud que m'ha portat a embolicar-me en una recerca que en l'actualitat m'està portant una feinada considerable, els resultats de la qual espero poder presentar el mes de juny a Barcelona.
Per cert, la meva última aportació al respecte:
dimecres, de gener 27, 2010
LA DISTÀNCIA
Aquí la deixo com a record:
diumenge, de gener 24, 2010
PIRATES INTEL·LECTUALS
divendres, de gener 15, 2010
MÁRIO DE SÁ-CARNEIRO
Eu não sou eu nem sou o outro,
Sou qualquer coisa de intermédio:
Pilar da ponte de tédio
Que vai de mim para o Outro.
Jo no sóc jo ni sóc l'altre,
Sóc qualsevol cosa intermitja:
Pilar del pont del tedi
Que va de mi cap a l'Altre.
(Lisboa, febrer del 1914)
dimarts, de desembre 22, 2009
ANIVERSARIS
Vam començar el mes de desembre amb diferents aniversaris. Per una banda vàrem haver de celebrar el 31è aniversari de la nostra sacrosanta, infal·lible i intocable “Constitución”. Aquella que va fer que els comunistes es tornessin monàrquics, els feixistes en demòcrates, els socialistes ja no fossin marxistes, que els Borbons tornessin (oficialment) a xumar de la mamella i que l'Espanya plural quedés com sempre en una quimera. L'anomenada Transició (Transacció pels Martin Villa i companyia), aquest sistema va comportar la desmobilització social més important que ha patit Espanya, hi ha estat un autèntic llastre que hem hagut d'aguantar fins el dia d'avui. Gràcies també a uns sindicats mesells, que només han sabut dir “sí senyor” mentre la classe treballadora anava perdent drets.
Aquests dies també s'ha celebrat el 10è aniversari de les mobilitzacions del mal anomenat moviment antiglobabiltzació, l'aniversari de les primeres manifestacions a Seattle contra l'Organització Mundial del Comerç (OMC). Una època que marca un procés de canvi generacional i de plantejaments en la lluita contra el capitalisme, en un moment de desorientació dins els partits de l'esquerra tradicional després de la caiguda del mur. Uns anys on altre cop es tornen a prendre els carrers, i en alguns casos, com a Chiapas, les armes. Un moviment divers i ambivalent, dotat moltes vegades d'un contingut utòpic que no ha fet si no al meu entendre de debilitar la seva força inicial. Però que va tornar a marcar un altre cop la ratlla entre el nosaltres i el ells. A assenyalar, per si ho havíem oblidat, qui manega en el fons la política neoliberal on estem submergits des de fa massa temps.
Aquests dies també se celebrà un any de l'assassinat a mans de la policia grega del jove Andreas Grigoropolos de 15 anys. Un homicidi que va marcar l'anomenada revolta dels “700 euristes” (el sou mitjà dels joves i no tant joves), que durant quasi un mes va destruir literalment els principals centres d'activitat econòmica d'Atenes i en menys intensitat el d'altres ciutats gregues. Una mobilització ciutadana que va quedar fora del control dels aparells de l'estat i dels partits tradicionals i que va servir per posar sota les cordes al govern de dretes del país. La revolta considerada la més important que ha patit Europa els últims anys, mostrà el cansament de la gent amb un sistema corrupte, però al mateix temps, que és possible tenir practicament paralitzat un país durant un mes, perquè el cap d'un any tot continuï igual. Bé, el president ja no és el mateix.
divendres, de novembre 20, 2009
LÉVI-STRAUSS (1908-2009)
dilluns, de novembre 16, 2009
EL DIA QUE UN FEIXISTA VA DIR NO
dilluns, d’agost 31, 2009
CULTURES MEDITERRÀNIES
diumenge, de novembre 16, 2008
dilluns, d’abril 14, 2008
KALY SARAKOSTY (BONA QUARESMA)

Només arribar al poble pel carrer principal ja ens conviden a uns gotets de raiki, no hi ha res millor per entrar a l'ambient. Al mig del poble hi han un escenari instal.lat amb músics tocant. Faig unes quantes voltes pel poble, tot esperant que comenci un dels carnavals més particulars de l'illa, almenys això m'han dit. M'interesa veure el "Ball de l'ós", una dansa que només es balla aquí, i vol escenificar (això diuen) els grups ambulants que recorrien l'illa tot fent ballar aquest animal per tal de divertir els illencs. Pregunto quant ha de començar la gatzara i em contesten que quan sigui el moment ja ho notaré... no hi ha horari... com que no hi ha res millor a fer, m'aturo a una de les taules instal·lades pel poble per omplir-me un plat amb olives, pastanagues, col, tramussos i el got amb raiki... la carn i el peix avui queda prohibida.
De cop, sento el murmuri de la gent i veig arribar des de la llunyania una comparsa de gitanes amb un gramòfon anunciant l'inici de l'espectacle... de cop darrere seu m'apareixen uns homes abillats amb pells d'animal, plens d'escallots lligats a la cintura, la cara embetumada, i fent una dansa que si em diuen que es del Paleolític inferior m'ho crec. Pel que aconsegueixo informar-me són de Drama, una ciutat del nord del país, que ha estat convidada per la colla de mamífers local. Realitzen el que es coneix també com el "Ball de l'ós", segons els ballarins, una antiga dansa que vol imitar als óssos quan es desperten després de l'hivernació. A Prats de Molló i altres localitats del Pirineu en fan una de molt semblant, com també almenys que jo sapiga a alguns pobles de Croàcia ... Com se sap, els óssos un cop es desperten tenen dues obsessions: la gana i poder calmar les hormones. I el fet es que artísticament parlant no ho podien fer millor. Després passa la colla local, aquests abillats amb pells de xai, i no tant bruts com la colla anterior, l'espectacle i el caos es considerable, es nota de llarg que juguen en terreny propi... la gent s'esvera i jo també.
A partir d'aquest moment pel meu davant passen un seguit de personatges, que semblen sortits de vés a saber quina auca... em retiro a la tarda sota unes oliveres amb companyia d'uns amics... avui, "dilluns de purificació" menjarem de tot, menys d'aquells animals que tinguin sang (aquells que tenen diners aprofiten per fer una mariscada).
Fotografia: Els óssos de Drama.
divendres, d’abril 11, 2008
LA DONZELLA DE GERGERI
BALL DE L'ÓS DE GERGERI
dimarts, de juliol 17, 2007
divendres, de maig 25, 2007
139
Odisea
Homero
"Els escriptors valencians adoptaven el castellà per a redactar llur literatura sense parar-se a pensar-ho: amb tota naturalitat. La llengua domèstica seguia essent el català- amb poquíssimes excepcions-, i no trobaven gens estrany allò de canviar d'idioma per a escriure."
Nosaltres, els valencians
Joan Fuster
"The Communist movements in the Balkans, as in all Europe, were immensely weakened by their obvious subservience to the national interest of a foreing power. The parties were directly connected with and dominated by the Soviet government."
History of tha Balkans
Barbara Jelavich
La Marina ( http://blogs.ya.com/adlibitum/) m'ha convidat a seguir la cadena d'un joc ben curiós: copiar les cinc primeres línies del segon paràgraf de la pàgina 139 del/s llibre/s que m'estigui llegint. Ara jo llenço la invitació al senyor Lluís Ràfols.
diumenge, de març 11, 2007
LES NOSTRES CREUS
diumenge, de març 04, 2007
KAZANI A KARDAKI
L'any 1941 (del 20 de maig a l'1 de juny) la invasió nazi de l'illa de Creta en plena II Guerra Mundial va suposar un autèntic desastre. La majoria dels homes es trobaven lluitant al continent i la resistència principalment va anar a càrrec de les dones, nens, avis i capellans, apart de les tropes estrangeres (britàniques en la seva majoria) i dels partisans (guerrillers) que encara quedaven a les muntanyes. Tot i això, Creta va resistir durant una setmana. Molts pobles van ser totalment saquejats i destrossats (el que es podria qualificar com un autèntic urbicidi), i en tots ells les tropes nazis complien la premissa d'assassinar com a mínim a 20 homes oriünds de cada poble per on passaven. En el cas que en el poble no si trobessin els 20 homes, qualsevol mascle que passes per aquelles contrades era susceptible de ser escollit per arrodonir la xifra. Aquest és el cas de Kardaki, del qual pràcticament no queda res d'abans del 1941, d'on van ser exterminats 18 homes de la localitat i un parell que van tenir la desgràcia de passar pel camí equivocat.dimarts, de febrer 13, 2007
"AGIOS TRUFONAS" (SANT TRYFONAS):el patró de les verdures i hortalisses
Tot apunt a la vila de Knossos, just a sota on hi ha el famòs palau minoic. Com cada 1 de febrer, la seva població celebra la festivitat del seu patró: Agios Tryfonas.
Al final de la celebració eucarística és, com sempre, elmoment de combregar, d'administrar el sagrament.

Qualsevol atuell és vàlid per recollir l'aigua beneïda, des de garrafes d'aigua a ampolletes de xarops.
Les ofrenes pel patró de les verdures: enciams, àpit, porros, naps i pastanagues.
Algú endivina on són les relíquies del patró?
Una mica d'aigua per netejar l'esperit?Total de visualitzacions de pàgina:
Vols ser un grumet del naufragi?
Timoners del naufragi
Traduce / translate / traduire
Naufragis passats
-
►
2012
(32)
- ► de desembre (3)
- ► de novembre (4)
- ► de setembre (3)
-
►
2011
(44)
- ► de desembre (2)
- ► de novembre (8)
- ► de setembre (7)
-
►
2010
(15)
- ► de desembre (3)
-
►
2009
(4)
- ► de desembre (1)
- ► de novembre (2)





