divendres, de setembre 23, 2011

HI HAN "UTOPIES" QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (II)



Pensar tal com van les coses, que la situació actual pot capgirar-se sense canviar els fonaments del sistema socioeconòmic en el qual vivim, em resulta senzillament utòpic. Qualsevol reforma a un vestit desgastat després de tantes i tantes bugades, no pot ser res més que un mal embast condemnat a l'estrip.


I no és que visquem l'apocalipsi (aquest és un tema per sant Joan i els seus), però els aires que corren tampoc es que siguin per tirar coets. La democràcia representativa burgesa quasi ja no dóna per més. Perquè un dels elements que la sustentava desapareix, es dilueix a passos agegantats. La classe mitjana ens diu adéu, per més que costi d'acceptar. El seu servei a la causa capitalista ha arribat fins aquí, ja no fa falta. Punt i final de trajecte. Ara toca deixar de somniar i començar a pagar amb interessos el tros de paradís que pensàvem que podíem comprar amb la targeta de crèdit o la hipoteca. L'espiral consumista que des del crac del 29' s'havia regit per a tapar el forat, ha dit prou. I ara, arriba el malson. I no és retòrica: més d'un 40% d'atur juvenil a l'estat espanyol, fa feredat. (I no m'allargo amb altres dades.)


L'anomenat estat del benestar que es contraposà durant bona part de la segona meitat del segle XX al model socialista soviètic, va començar a sentir com trontollaven els seus peus durant l'embranzida neoliberal dels inicis dels 90, fins arribar a l'actualitat: l'educació i la sanitat, també podien ser matèria de negoci. Per molt que autors com Francis Fukuyama pensessin que finalment arribaria la fi de la Història, amb l'extensió de la democràcia liberal arreu del planeta, i que l'individuu se sentiria reconegut i satisfet davant aquest fet, s'ha demostrat que això només era una entelèquia. I que entre d'altres coses, la socialdemocràcia va servir per equilibrar els poders polítics i econòmics durant el segle XX. La seva existència, és cada cop més difícil, i països tant emblemàtics com Suècia, que encara avui dia sostenen la seva bandera, cada vegada més, alimenten la seva economia nacional amb negocis com l'armamentístic. Destacant, per exemple, en la nòmina de països compradors, autèntiques dictadures com l'Aràbia Saudí.


Fotografia del metro d'Atenes en referència a les noves mesures econòmiques preses pel Partit Socialista Panhel·lènic (PASOK): "Gràcies pel socialisme"

dilluns, de setembre 19, 2011

HI HAN “UTOPIES” QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (I)

Ja fa dues setmanes, reflexionava en veu alta sobre els últims esdeveniments que sacsegen darrerament una part important del planeta. Els indignats, la xenofòbia o senzillament la crisi que estem patint eren els tres eixos amb els quals intentava articular un article on abordava la meva opinió sobre aquests fets, i com creia que només un front comú entre diferents col·lectius o persones que qüestionessin directament la validesa del sistema capitalista en el qual vivim, podria evitar (almenys de moment) un augment del poder del diner i de les ideologies feixistes.


En un dels punts de la meva argumentació, criticava, no sense cert cinisme la proposta d'alguns milionaris de pagar més impostos, per tal d'evitar la fallida i sobretot, l'extensió de la pobresa als seus peus, sempre perillosa pels seus caps. Una crítica que em va valdre l'honor de replica del meu amic i mestre Jordi Sánchez.


L'equitat fiscal ha estat un dels temes centrals que en Jordi ha tractat darrerament a "Bajo la lluvia", com una de les reformes possibles per evitar el desmentallament progressiu del nostre estat del benestar (accés a gratuït a l'educació i la sanitat, prestacions laborals, …). Sincerament, crec que la mesura és inútil, no perquè no estigui d'acord en el repartiment de la riquesa o que senzillament els que més tenen paguin més, si no perquè penso que és insuficient quan els estats viuen sotmesos a les directrius del mercat. Ningú garanteix que aquests diners revertiran per afavorir les necessitats dels ciutadans, i encara menys quan es modifiquen constitucions per regular el dèficit públic o quan tenim països directament intervinguts, mancats practicament d'autonomia política. Ahir Oboma sortia en defensa d'aquesta proposta. Molt bé. Perfecte. Quin és el model sanitari i educatiu dels Estats Units? Doncs tot i la incipient reforma sanitària de l'any passat, continua depenent del nivell de la butxaca dels contribuents. I això, si els rics paguen més continuarà igual, ningú diu el contrari. La qüestió, diuen, és eixugar el deute.


I Europa? “Lo que hay que plantear es que la UE ha sido extraordinariamente exitosa durante su existencia y ahora está fracasando al enfrentar el cambio que está viviendo el mundo, el cambio civilizatorio. Es una crisis económica, pero también de nuevos repartos de poder, de nuevas fronteras de desarrollo y subdesarrollo. Estamos en una frontera que a lo mejor tardamos en ver 50 años, cuando ya no seamos nada relevantes, la misma que se produjo al pasar de la sociedad agrícola y artesanal a la industrial. Ahí, Occidente está claramente perdiendo posiciones frente a Oriente, y dentro de Occidente, Europa está quedando muy rezagada y marginalizada”. Amb aquestes paraules s'expressava Felipe González en una entrevista al diari El País el dia 6 de setembre, on l'expresident del govern espanyol i actualment assessor de Gas Natural, feia el seu diagnòstic de la situació actual.

dimarts, de setembre 13, 2011

LA FEMME QUI MARCHE (ELISA VELLIA)

Andreas song. To tragoudi tou Andrea.6'06" from Laurent “Graal“ Rousseau on Vimeo.



Sovint, la fascinació pel món clàssic, provoca que l'acostament a la realitat de la Grècia actual quedi eclipsada per un interés en retrobar en les expressions culturals (també musicals) del país hel·lènic, un passat que ja no existeix. Aquest és al meu entendre l'error en el qual recau Elisa Vella en el seu viatge per les músiques del Mar Egeu. En un disc que no deixa indiferent a qui l'escolta, amb uns arranjaments i orquestracions impecables, on aquesta excel·lent arpista, compositora i cantant nascuda a l'illa de Corfú i establerta fa anys a la Bretanya, mostra les seves qualitats, tot interpretant unes cançons que encara avui conserven una gran vivacitat. I que l'artista, amara de nostàlgia.


Crítica publicada a la revista Sons de la Mediterrània núm. 24 (Setembre 2011).

diumenge, de setembre 04, 2011

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (III): FINAL


Per si algú en tenia dubtes, la involució en la qual estan instal·lades les pseudodemocràcies occidentals està agafant una embrenzida que si no ens espavilem acabarem pitjor que els serfs de l'Edat Mitjana. L'última mostra: com es reforma en un pim pam la Constitució del Reino (i jo que em pensava que era intocable). Quan els mercats diuen missa, tots a corre, i això és el que passa. I si s'ha de tocar el crostó, millor fer-ho durant el mes d'agost, que entre les vacances, l'inici de la Lliga i el casament de la marquesa, la gent no s'entera.


Els drets socials dels ciutadans espanyols quedaran després d'aquesta reforma trossejats una mica més, la Carta Magma s'havia de reformar, no fos cas que passés igual que a Grècia, que les mesures que ja es porten a terme, ataquen directament els seus principis constitucionals (tampoc és que aquells que manen els hi importi gaire, però com a mínim s'estalviaran un maldecap). I és que l'estat espanyol està fent la feina molt ben feta, i els anomenats plans d'austerirtat que s'estan aplicant, són calcats als mateixos que van començar a introduir-se a Grècia amb la intervenció de l'FMI, fa ja un any i mig; la diferència és que oficialment, aquest organisme, només ha arribat a la banda portuguesa de la península. (Un país per cert, amb un salari mínim interprofessional de 500 euros mensuals, amb un mercat laboral precaritzat fins la medul·la, i unes empreses públiques que estan sent vengudes a preu de saldo, la majoria d'elles amb seu espanyola.)


Estructuralment parlant, Grècia a hores d'ara, se sembla cada cop més a un país africà dels anys 70. L'últim impost que els tecnòcrates del govern hel·lènic s'han tret de la butxaca ha estat l'anomenat impost solidari (no és broma): l'aplicació entre un 1% i 3% de retenció als salaris superiors a una renda de 12000 euros l'any (!!), a pagar a final d'aquest mes. En un país cada cop més enfonsat, i on la setmana vinent s'inicia un nou curs escolars sense llibres per la manca de pagament de l'administració pública a les editorials. Una amiga grega, em deia l'altre dia: “Volen canviar el nostre sistema de vida”, “Això sembla...”, vaig contestar-li. I a pitjor, per suposat.


I enmig d'aquest batibull, una senyal que les coses es mouen: els rics alemanys, francesos i americans demanant que els hi augmentin més els impostos; de fet, res d'estrany, no és que siguin més solidaris o més idiotes que els altres milionaris d'altres contrades, saben millor que ningú, que historicament en situacions de desigualtat els caps dels qui tenen quartos també cauen; però tenen un problema des del meu punt de vista: si pensen que pagant una mica més les desigualtats no continuaran augmentant, s'equivoquen, perquè el sistema econòmic que ens governa està programat perquè els guanys d'aquells que tenen cada vegada sigui més gran. I de fet, penso que la percepció de la gent de peu davant els més rics, no canvia gens entre tenir un castell o tenir-ne tres o mil. Vull dir, que no crec que quatre molles puguin calmar el malestar, la mala llet.


El problema, com sempre, és com canalitzar la mala baba. El fenomen dels indignats s'ha escampat per països tant diversos però tan semblants al mateix temps com Espanya, Grècia o Israel, amb unes classes mitjanes cansades de pagar els plats trencats de les polítiques socioeconòmiques, i els partits de l'esquerra tradicional encastats en el poder o en el politicament correcte. Al mateix temps que les revoltes i les bullangues s'escampen per les barriades i els suburbis més degradats de les ciutats europees. Davant d'això, la xenofòbia i el racisme s'articula politicament des de fa una dècada ben bé (algun lloc més que no pas altre) al voltant de les classes populars d'arreu d'Europa, i el més inquietant del tot, allà on ha aconseguit representació, l'ha consolidat. Penso que només un front comú contra el sistema capitalista que ens governa podrà aturar aquest canvi de cicle on sembla que estem submergits. Alguns intel·lectuals com Noam Chomsky o Susan George ja fa temps que evoquen per una nova internacional, els Fòrums Socials també fa anys que treballen en aquesta línia d'unió programàtica amb diferents col·lectius i organitzacions crítiques amb el sistema, i ara apareix de forma encara poc estructurada el moviment dels indignats. Un moviment encara poc definit, però que permet albirar alguna cosa més que els quatre grups combatius de sempre, i que pot permetre augmentar una base social més crítica i organitzada davant els nous aires. No aprofitar-ho crec que seria un greu error, del qual només els Anglades i/o Walls Streets poden treure'n profit.




dissabte, de setembre 03, 2011

II FESTA ESTELLÉS: CORAL ROMPUT

Un dels meus poetes més admirats en català és Vicent Andrés Estellés. El poeta de Burjassot (del qual vaig tenir constància gràcies a l'artista, cantant i pallaso Ovidi Montllor) rep des de fa dos anys un merescut homenatge a la xarxa i a diferents poblacions del país, un motiu per sumar-m'hi amb un fragment del seu magnífic "Coral Romput", recitat de manera sublim pel cantautor d'Alcoi, musicat per Toti Soler i dedicat a la seva filla morta.






Un fragment:

"Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé."





dissabte, d’agost 20, 2011

SAQUEJADORS D'AGOST

La setmana passada, Londres i altres ciutats angleses cremaven i eren saquejades per multituds de joves adolescents desencisats per unes expectatives de futur ben magres, cansats de la marginació i de les polítiques socials del seu país, encaminades més aviat a l'assistencialisme que no pas a una verdadera incorporació de les classes populars a la vida activa del país. L'esclat d'ira ha estat analitzat per molts com un fenomen irracional i descontrolat, on la repressió policial i el control de la xarxa serien l'únic mecanisme pertinent per acabar amb el caos que durant uns dies va reinar pels seus carrers. Pocs han estat, els que han vist en aquestes bullangues, analogies ben clares amb el que ha passat les útlimes dècades a moltes ciutats franceses, nordamericanes, gregues... i el més comú ha estat apel·lar a conflictes de caràcter racial i no sé quines altres mandangues.


I mentre els uns prenien i destruïen allò que cada vegada queda més lluny del seu abast, les agències de qualificació i els seus sequaços, abillats amb corbata i jaquetes de 21 botó, és dedicaven a enfonsar encara més, com si un grapat de voltors es tractés, l'economia global: una mena de cadàver putrefacte, que ningú gosa enterrar.


Humanament parlant, si comptabilitzéssim quines han estat les conseqüències que han ocasionat aquestes respectives accions i la resposta política que han comportat (policia en el primer cas, cap pel segon), quedarà un cop més, ben clar, qui mana aquí, i qui paga els plats trencats. Perquè ja fa massa temps, que tota aquesta tropa d'especuladors en massa, repliques exactes del Michael Douglas al “Wall Street” de l'Oliver Stone, fan i desfan com volen, quan el seu lloc seria com a mínim, asseure's davant d'un tribunal. Una proposta que ja fa temps que molta gent defensa, entre ells, dos premis nobel d'economia, Joseph Stiglitz y George Akerlof.


diumenge, d’agost 14, 2011

L'HEREU RIERA A CRETA

Durant el temps que porto aquest bloc, si una cosa he fet, més bé o més malament, és anar parlant de Creta i la seva música; de la música feta als Països Catalans o d'altres racons de la Terra, poca cosa he escrit. Falta de temps, ganes, i perquè no dir-ho, coneixements. Avui em disposo a trencar amb aquesta tònica que espero que no quedi en un punt i a part.


Creta és una illa tancada en ella mateixa, un illot on el mar ha actuat de frontera, i ha fet que la seva població observés durant segles allò que li arribava per la costa o de mar enllà, amb por i desconfiança i, de fet, no li han faltat motius. Amb els anys però, aquesta dinàmica, ha anat canviant; el món actual, ja no és el mateix que el de fa 50 anys (ja no dic 100 o 200 anys) i la globalització ha fet, entre tantes altres coses, que la població mundial (evidentment alguns amb més facilitats que no pas altres) puguem moure'ns arran del planeta en qüestió d'hores, dies o mesos. D'aquesta manera, Creta, amb tots els seus atractius, per a gustos de tota mena, s'ha convertit en un lloc de parada obligatòria d'una quantitat ingesta de gent que no volen deixar l'oportunitat de posar-hi els peus; uns de forma efímera, d'altres, com jo, per llargues temporades.


Gràcies a aquest magnetisme, un cul inquiet com el meu, ha tingut l'oportunitat, encara que sembli mentida, de conèixer una varietat extensa de gent que abarca a tot el planeta. L'última coneixença ha estat la del bonàs del David Salleras, un virtuós del clarinet i fill de l'Empordà, que a l'igual que un servidor, ha estat conquerit pels encants de les dones d'aquesta terra. Professor de música, també és un dels membres dels “Folkincats”, un grup que ja amb el títol, mostra una clara declaració d'intencions, i que està revolucionant el panorama musical català, amb les seves versions o reactualitzacions del repertori melòdic popular. En el que hauria de ser, al meu entendre, un exercici musical desacomplexat en el que encara pocs grups de música s'atreveixen.


Del seu nou compacte, destaco sens dubte, la seva versió de “L'hereu Riera”. Un d'aquells clàssics de tota la vida que trobem arreu del país, i que a part de les versions de la Victòria dels Àngels, Núria Feliu, l'Amadeu Vives... fidels més o menys a la melodia original, encara fins ara, havia comptat amb poques interpretacions més actuals, tals com la que oferia també fa uns anys, el grup “La Coixinera”.


Aquí deixo les dues propostes:


dilluns, de juliol 25, 2011

VACUNACIÓ GENERAL (II)

“Ens inoculen terror, des de tots els camps, polítics, econòmics, socials, científics i filosòfics, com si la idea central fos mantenir-nos en un estat permanent de pànic. Si no ho han calculat bé hi ha el perill que es produeixi un efecte d'immunització, una vacuna col·lectiva que ens va deixant indiferents i amb posat de tòtils. La gent engega els aparells d'informació a domicili i escolta les catàstrofes de cada dia amb un interès morbós (a vegades amb una íntima exultació). “A veure quina en faran demà!”, es diu en el moment de plegar i de ficar-se al llit. Hi compta, sap que no la defraudaran, i només demana que les pedres caiguin lluny de la teulada de casa seva. És el que deia abans: tot plegat, fa venir ganes de treure bandera blanca.”


Pere Calders, revista Canigó (30 de maig de 1981)

dijous, de juliol 21, 2011

VACUNACIÓ GENERAL (I)

“Estem assetjats, ens burxen pels quatre vents d'una fortalesa que fa aigües. Més que una fortalesa, ens trobem instal·lats en una feblesa pretensiosa que no enganya ningú, és l'escenografia d'una castell, tela pintada que no resisteix les escomeses dels ariets. No sé si trobaria gaire seguidors, però em sempto temptat a pujar en una de les torres figurades enarborant bandera blanca, no per oferir rendició, sinó per demanar treva. Un respir, una oportunitat de negociar bones notícies o, almenys, una dosificació de les dolentes. Després de treballar-hi durant segles (amb resultats contradictoris) hem bastit una civilització idiota, que ens sorprèn continuament com si no fos obra de l'home i tot ens vingués de fora, de l'espai exterior.”

Pere Calders, revista Canigó (30 de maig de 1981)

dimecres, de juny 29, 2011

EL RESULTAT D'UN ANY DE RETALLADES

Grècia va ser el primer país europeu en ser intervingut el maig de l'any passat per l'FMI i el BCE. Un any després la situació no ha millorat, i a l'espera d'un nou “rescat” caracteritzat per l'augment dels impostos i les retallades, la població del país pateix els efectes d'una política econòmica neoliberal.


La retallada de les despeses de l'administració pública

La retallada del nombre de funcionaris, per tal de reduir la despesa pública, fou un dels primers objectius del govern de Iorgos Papandreu l'octubre del 2009, unes mesures que la intevenció de l'FMI s'encarregà de ratificar. Així doncs, l'accés a la funció pública s'ha convertit en tota una quimera, en un país on fins ara, més d'un milió de persones eren funcionaris. En el que era, en molts casos, una pràctica clientelar dels partits polítics governants per mantenir les seves cotes de poder i el seu electorat. I que encara sembla difícil d'eliminar.


Segons informava recentment el ministeri d'economia grec, tot i la baixada del salari dels treballadors públics fins el 20%, i la mitjà hora de més que a partir del mes de juliol es veuran obligats a treballar sense rebre cap retribució, pretenen eliminar gradualment 150.000 llocs de treball fins l'any 2015. Un fet que suposarà una clara davallada dels serveis oferts als ciutadans.


La unificació dels governs locals

Els primers en notar els efectes d'aquestes reformes han estat els ajuntaments. Des de les eleccions municipals del novembre passat, Grècia compte amb menys poblacions amb una administració pròpia. S'han mancomunat els governs locals de tot el país, creant-se d'aquesta manera, grans corporacions municipals, amb grans extensions de terreny i/o milers de contribuents als quals atendre, amb les dificultats que això comporta, tant pel menor nombre de treballadors, com per les distàncies que molts ciutadans es veuen obligats a recórrer només per dirigir-se al consistori més proper.


El control de l'economia submergida

L'economia submergida representa un terç de la riquesa del país, per la qual cosa el govern es comprometé a l'enduriment de les mesures de control fiscal. Una de les més peculiars i que en la declaració de la renta d'enguany s'ha aplicat per primera vegada, ha estat la presentació dels justificants amb els quals els contribuents s'han gastat els seus diners. És a dir, la presentació dels rebuts de tot un any per tal de demostrar la despesa d'una part important d'allò que s'ha guanyat, amb l'afegit que els diners destinats a pagar l'impost de la llum, l'electricitat o l'aigua no compten. Una mesura encaminada a potenciar al consum, i que obliga als establiments a expedir el comprovant dels diners que reben. I que ha propiciat l'acumulació de grans quantitats de tiquets de la compra a les cases dels particulars, i que la seva caça en bars, restaurants o supermercats s'hagi convertit en un nou esport nacional.


La retirada i fugida de capitals

La fràgil situació de l'economia nacional, ha provocat que una gran quantitat de gent de peu, hagi començat a retirar els seus diners dels seus fons d'estalvis, i que les cases de molts particulars hagin esdevingut bancs improvisats. La por a la possible fallida, transmesa pels dirigents del país i diferents mitjans, a calat al carrer, que percep en la pròpia pell l'empitjorament de la situació. La manera amb la qual actua el govern canviant el sistema de recollida d'impostos entre cada 3 o 6 mesos, tampoc ajuda a calmar-la.


Les recents notícies assenyalant la fugida de 280.000 milions d'euros a bancs suïssos, no fan res més que confirmar aquestes sensacions.


La caiguda del consum i la xenofobia

L'augment dels impostos, amb una pujada de l'IVA del 23%, els preus dels carburants en alça (a algunes parts del país el litre de benzina ha arribat l'últim any a pagar-se a 1,80) i una taxa d'atur vorejant el 17%, han portat Grècia a una baixada del consum. Només a l'illa de Creta, una de les places fortes del turisme del país, l'últim any s'han tancat 215 empreses.


En un context, on el malestar social per la situació econòmica ha fet rebrotar la xenofòbia. El maig passat, els carrers d'Atenes van omplir-se de manifestants que demanaven un enduriment de la llei d'estrangeria i més seguretat, després de l'assassinat d'un ciutadà grec per un grup d'immigrants. Uns fets que foren acompanyats de diverses ràtzies i atacs d'incontrolats contra la població estrangera. En una onada de violència que l'aparició del moviment dels indignats i la seva extensió arreu del país unes setmanes després, sembla que de moment hagi aturat.


Els efectes en l'ensenyament

D'aquí dues setmanes, s'espera que el govern aprovi la nova llei d'ensenyament, que implica una reducció del 30% dels professionals dedicats a l'educació. I que de cara el proper curs, també suposarà la unificació de molts centres escolars, afectant d'aquesta forma a les poblacions més petites, amb la desaparició de les seves escoles. Les conseqüències seran unes classes atapeïdes, amb una ratio que de mitjana arribarà als 30 alumnes per aula. Al mateix temps que les escoles que fins ara feien un horari partit fins a les 5 de la tarda, amb servei de menjador inclòs, s'eliminaran, i només es mantindran les d'horari intensiu. Unes mesures que s'afegeixen a la ja situació precària de l'ensenyament públic i a unes condicions laborals del professorat pèssimes, que en la seva majoria es dediquen a fer classes particulars o a treballar en acadèmies privades, per tal d'arrodonir el seu sou i sovint, els continguts que no han acabat d'explicar a les aules.


La situació a les universitats es practicament molt semblant al que passa a primària o secundària. La majoria de facultats del país pateixen dèficits estructurals des de fa anys, i el govern no ha fet res fins ara per millorar-les. De fet, des del 5 de maig passat, el professors de la facultat Politècnica d'Atenes, una de les més emblemàtiques del país, per ser un símbol de resistència contra la dictadura, van aturar les seves classes indefinidament per la manca de personal docent i la impossibilitat d'atendre amb condicions a l'alumnat.


Un cas semblant el van protagonitzar els professors dels Instituts d'Ensenyament Tecnològic (TEI), els quals després de les vacances de Setmana Santa, van iniciar una vaga indefinida amb l'objectiu de cobrar una part important de les 6 mensualitats que l'estat els devia.



Els efectes negatius en la salut de les persones

“Tots els països que han estat intervinguts per l'FMI han tingut una disminució de la seva esperança de vida entre 5 i 10 anys, amb unes mesures que afecten directament la vida dels ciutadans.” Així de contundent es mostrava un dels metges més reputats del país, el neurocirurgià P. Papanikolau, en el documental Debtocracy, centrat en la crisi grega i recentment estrenat a la xarxa. I que confirmen els informes de l'ONG grega “Metges del Món”, al parlar de crisi humanitària al centre d'Atenes, i que destaquen situacions no molt diferents als de l'anomenat Tercer Món. De fet, als hospitals del país, comença a ser preocupant la falta d'elements bàsics com el sabó, mantes, o recipients per l'anàlisi d'orina, entre d'altres. I la deixadesa en el manteniment de les seves infraestructures internes són realment greus. Uns extrems que no fan més que agreujar la precària sanitat grega, imbuïda des de fa dècades en la pràctica de la corrupció, en el que popularment es coneix com a fakelaki (sobret en grec), i que ha generat els últims anys grans escàndols.

A més a més, la desocupació, el deute i la pobresa, han afectat directament l'esperança de la població grega en un futur millor, l'augment d'un 25% dels suïcidis i dels avortaments els últims anys, no en deixa dubte.

En una conferència recent a l'institut francés d'Atenes, el filòsof Alen Badiou resumia el context actual: “Les crisis se solucionen a través de mesures impopulars i antisocials, que sovint poden ser mortals. Així controla el capitalisme la situació. El seu problema és com la gent accepta aquestes mesures, per això necessita de la violència.”


Ps. Una part important d'aquest article ha estat publicat pel diari Ara.

dissabte, de juny 25, 2011

PER QUÈ ELS GRECS SÓN A LES PLACES?

Des del 25 de maig passat, la societat grega també compte amb el seu propi moviment dels indignats, que s'ha estés com una taca d'oli arreu de Grècia. El malestar creixent per la gestió política i la intervenció del FMI, s'havia expressat fins ara mitjançant diverses vagues generals i sectorials que havien paralitzat vàries vegades el país. La crisi social que viu Grècia és la més important des de la caiguda de la dictadura militar (1967-1974), una crisi que s'explica pel seguit de retallades impulsades pel govern, però també per les característiques del sistema econòmic actual, que no acaba d'encaixar amb certes pràctiques que defineixen la societat grega.


Quin paper hi juguen els partits polítics? El cansament per la bipolarització de l'esfera política, representada pel Partit Socialista Panhel·lènic i Nova Democràcia, ha estat un dels clams més sentits entre la ciutadania. La partitocràcia que governa el país des de fa més de 30 anys ha entrat en un cicle endèmic de decadència, amb una sèrie de famílies polítiques (Papandreus, Karamalis, …) que elecció rere elecció s'intercanvien els càrrecs. El mateix temps que l'associació entre política i corrupció esdevè una percepció generalitzada entre la població grega. A més a més, el desgast pel malbaratament dels fons estructurals europeus, conjuntament amb els escàndols que els últims 10 anys han implicat importants dirigents del país i grans empreses financeres com Goldmans Sachs o Siemens, no havien tingut encara una reacció clara al carrer.


I el tarannà grec? Sempre són perilloses les generalitzacions, però si hi han tres coses que els grecs perceben com a pròpies, aquestes són: la pàtria, la religió i la família. Grècia (no el govern) és l'entitat política en la qual la comunitat se sent unida i representada, l'atac a la seva independència o unitat, serà sempre vista com una agressió. En segon lloc, la religió cristiana ortodoxa és un dels pals de paller de la identitat grega, i serveix per netejar les consciències, tant dels polítics com de la societat en general. Dins aquesta triada, la família és la forma d'organització social bàsica on els individus expressen la seva solidaritat, normalment amb una xarxa de relacions (aliances) que van més enllà del propi nucli de parents més pròxims. L'intercanvi de favors entre membres de diferents famílies, el que es coneix com a rusfeti, és una pràctica ben coneguda (també pels polítics), utilitzada en diferents àmbits de la vida quotidiana. Un fet que perjudica clarament a aquells que no disposen d'una bona xarxa, i que explica el marcat individualisme grec.


I la corrupció? La corrupció, en major o menor grau, s'estén com una plaga per totes les esferes públiques i privades del país. Un fet que ha provocat el cansament de la massa social que es veu afectada i marginada per elles. I que exigeix ara des de les places, l'aplicació estricta de les lleis en peu d'igualtat, i un major respecte i compromís ètic entre la ciutadania.


I la ingerència exterior? Des de la seva formació l'any 1821, fins l'actualitat, Grècia ha comptat repetides vegades amb la intervenció de les potències internacionals en els afers interns i externs del país. Un fet que és recordat ampliament per la població grega, que veu en les mesures impopulars aplicades pel govern, un cop més la imposició estrangera, representada aquest cop pel FMI i el BCE. I que no fa més que alentir el sentiment de pertinença a una entitat política diferenciada, a cavall entre Europa i Àsia.


I un any de retallades? Des del maig del 2010 Grècia segueix les directrius imposades pel FMI al govern de Iorgos Papandreu, un temps suficient perquè la gent comenci a notar clarament els efectes de l'anomenat rescat. Les retallades han afectat tant a pensionistes com a treballadors en general, amb una disminució clara de les ajudes al sector públic, en procés de privatització. I que contrasta, amb les inversions per la compra d'armament a Alemanya i França, un fet que comença a ser fortament qüestionat en un país amb el servei militar obligatori i amb més de 100.000 soldats.


Article publicat el diari Ara, el dia 22 de juny, amb un altre títol.

dimarts, de juny 21, 2011

APUNTS HISTÒRICS SOBRE LA CRISI GREGA

Properament els líders europeus s'han de reunir per decidir el futur imminent de Grècia. L'aprovació urgent d'un segon rescat i la manera de fer-ho, divideix els països de la Unió, en un moment especialment crític pel país hel·lènic, amb una situació política i social inestable, a causa d'un deute que està apunt de portar-lo a la fallida econòmica. Un deute que no ha deixat d'aparèixer al llarg de la seva història recent, marcada pel control de les potències internacionals i el clientelisme dins el propi territori practicat per la classe política dirigent.


Quan sorgeix el país?

El 25 de març de 1821 és la data marcada per la historiografia oficial grega com l'inici de la guerra d'independència contra l'imperi otomà (que fins aquell moment dominava bona part de l'Europa oriental). Les potències internacionals empararen el conflicte bèl·lic, i entre d'altres aspectes, imposaren una dinastia monàrquica estrangera i financiaren en forma de crèdits una guerra de diferent intensitat, que s'acabà el 1922, amb el que es coneix com el desastre d'Àsia Menor. Uns esdeveniments que suposaren l'expulsió de la població cristiana ortodoxa d'aquesta àrea geogràfica en mans de la nova República Turca (més d'un milió), i l'expulsió per la banda grega de gran part de la població musulmana (uns dos-cents mil).


Com influeix el conflicte amb Turquia?

El conflicte serví per traçar les fronteres actuals entre aquests dos països, però significà un llast del qual Grècia tardà anys en recuperar-se. I que enverinà les relacions bilaterals entre aquests dos països, que passaren al llarg del segle XX per diferents alts i baixos, i que encara avui dia es reflexa a l'illa de Xipre, on les poblacions grega i turca xipriotes viuen des del 1975 separades pels seus respectius exèrcits. Actualment Grècia disposa de més de 100.000 soldats, un contingent molt important si tenim en compte la població del país.


Com evolucionà Grècia al llarg del segle XX?

Després de la desfeta a Àsia Menor, Grècia patirà greument les conseqüències d'un segle de conflictes amb el seu veí, que minvaran completament la seva subsistència econòmica, amb una població eminentment rural i un deute que no deixarà que el país aixequi cap. La cruenta ocupació nazi-feixista durant la Segona Guerra Mundial, donarà pas a una Guerra Civil (1945-1949) propiciada per les forces aliades, que veuran en el país un enclavament geopolític clau pel control de la zona. Dins aquest context, el país no començarà a sentir els efectes de certa recuperació econòmica fins l'entrada als anys 80, després d'haver patit una dictadura (1967-1974), haver expulsat la monarquia, restablert un sistema democràtic i haver-se incorporat al mercat únic europeu (CEE).


Com arribem a la crisi global actual?

La construcció de l'estat del benestar iniciada després de la Segona Guerra Mundial dins l'anomenat món occidental, amb el consumisme com a base, patirà durant els anys 70 del segle passat, una forta crisi econòmica que trobarà en la implantació dels crèdits la solució a aquest procés. Un procés però, que acabarà amb l'explosió de la bombolla immobiliària als Estats Units i l'inici d'una nova crisi que farà que els estats comencin a evocar diners en els bancs perquè no facin fallida. I aquests a la vegada començaran a limitar el crèdit als ciutadans i especular sobre la solvència dels estats.


Com reacciona Grècia davant de la crisi?

Aquesta situació comporta que Grècia demani ajuda a Europa, però a diferència dels Estats Units, la Unió no té una política comuna. L'Eurozona es divideix entre el centre i la perifèria, on Alemanya s'erigeix com el país més fort, amb unes polítiques laborals diferenciades dels seus homòlegs europeus, els quals en la seva majoria no poden competir amb el seu veí del nord. En aquest cas, Grècia és el germà pobre de la perifèria i es veu abocada a l'endeutament.


Quin és el paper del FMI i del BCE en la crisi grega?

La intervenció del FMI va encaminada a la destrucció de les finances de l'estat, a les privatitzacions en cadena, amb una recepta que ja va fracassar a l'Argentina, però que es repeteix degut a la falta d'autonomia financera del propi país i l'obligació imposada pel Banc Central Europeu de seguir les seves directrius, amb la imposició d'una política neoliberal. Unes mesures encaminades a la supervivència dels bancs, els creditors i les grans multinacionals, no de l'economia nacional. Unes mesures que de moment, només han fet augmentar el deute grec.


Quina ha estat la gestió dels polítics grecs els últims 30 anys?

La partitocràcia que ha dominat durant tres dècades Grècia, representada pel Partit Socialista i Nova Democràcia, amb un seguit de famílies que s'han anat intercalant en el poder, no queden tampoc exemptes de responsabilitat. Els casos de corrupció han estat constants durant aquests anys, i els fons estructurals europeus han acabat engrandint sovint, les butxaques dels seus mediadors. Al mateix temps que les grans empreses i corporacions financeres internacionals s'han acabat beneficiant dels favors als polítics de torn. A tall d'exemple, l'any 2001, el govern grec falsificava els comptes del seu deute amb l'ajuda de Goldman Sachs, un banc d'inversió americà, que es va lucrar gratament per aquests serveis.


Com actuen França i Alemanya davant la crisi grega?

Aquests països són els que es mostren més crítics amb Grècia i la seva economia, i li demanen unes retallades socials que afecten a les pensions i els salaris, però en cap cas en la inversió armamentística, dels quals ells en són els beneficiaris com a màxims exportadors.


Quina és la quantitat exacte del deute grec? On és? Com es va crear? A qui es deu?

Aquestes són les grans preguntes que queden per contestar. I que només una auditoria com cal, algun dia ens podria respondre.



Fonts:


Clogg, Richard (1998): “Historia de Grecia.” Cambridge: Cambridge University.

“Debtocracy”: http://www.debtocracy.gr/

dilluns, de juny 20, 2011

LA INDIGNACIÓ GREGA (RTVMALLORCA)

La informació que arriba a la península referent a Grècia, és d'una poca consistència que més d'una vegada m'ha tret de polleguera. Per sort, sempre hi han excepcions i, hi han persones, que decideixen a costar-se sense prejudicis al país hel·lènic per explicar les coses des d'un angle diferent al de les agències d'informació tradicionals. Aquest és, des de la meva experiència, un bon reportatge:



Cròniques by RTVMallorca

divendres, de maig 27, 2011

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (II)

Com en èpoques victorianes, la pulcritud, la neteja, la sanitat... torna a ser el discurs utilitzat per aquells que manen, per imposar com sigui el control sobre els seus subdits. Avui al matí, amb el dessallotjament de l'acampada de Barcelona n'hem tingut una altra mostra. L'excusa un partit de fútbol i la seguretat. Llibres, portàtils, pancartes, tendes... han estat els perillosos objectes que la policia a cops de porra i amb pilotes de goma han conseguit emportar-se com a botí.
Són pura carronya:


dilluns, de maig 23, 2011

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (I)



Gran país el nostre, que corona als corruptes i critica sense miraments a aquells que intenten millorar les condicions de vida de tota la població. Europa es dirigeix desbocada a l'abisme del feixisme i el populisme, i l'estat espanyol no n'és una excepció. Dins aquest panorama, on la partitocràcia s'ha convertit en un dels mals endèmics del nostre sistema polític, sorgeixen propostes des de les places, des de les assemblees que des de fa una setmana han mostrat amb treball i perseverança que cal escoltar el carrer, no fer-ho, i allunyar-se d'ell, tal com ha fet l'anomenada esquerra les darreres dècades, es deixar-lo en mans del discurs de la por.

En relació a l'acampada de Barcelona, deixo aquí un document de mínims amb algunes de les demandes que els assistents han elaborat durant aquest dies. Hi ha gent que diu que no tenen propostes, s'equivoquen.

1 – No más privilegios para políticos, empezando por Barcelona:

- Recorte drástico del sueldo de las y los políticos equiparándolo al sueldo de la media de la población

- Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, dietas, años de cotización y pensiones (solo en Barcelona el ahorro sería de medio millón de euros al mes como mínimo).

- Prohibición de pensión superior a la pensión máxima establecida para los demás ciudadanos y ciudadanas.

- Supresión de su inmunidad jurídica y de prescripción para los casos de corrupción. Cese de las y los políticos corruptos.

2 – No más privilegios para banqueros y banqueras:

- Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias y cajas: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.

- Devolución transparente e inmediata a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.

- Regulación de los movimientos especulativos y sanciones a la mala praxis bancaria. Prohibición de inversión en paraísos fiscales.

- Todas la viviendas adquiridas por ejecuciones hipotecarias alojarán en régimen de alquiler social a las familias desahuciadas.

3. No más privilegios para las grandes fortunas:

[bastaría con aplicar el 5% de recorte que se aplicó a los funcionarios a las 50 más grandes fortunas y se solucionaría el problema de déficit del estado español]

- Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias. Eliminación de las Sociedad de Inversión de Capital Variable (SICAV).

- No a la eliminación del impuesto de sucesiones. Recuperación del impuesto de patrimonio.

- Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.

- Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones financieras (tasa Tobin).

Con la aplicación de estos 3 puntos se obtiene el presupuesto para solucionar los siguientes cuatro. Porque no falta dinero, es evidente que existe la disponibilidad económica.

4. Sueldos dignos y calidad de vida para todo el mundo:

- La economía al servicio de las personas y no al revés

- Establecimiento de un máximo salarial así como de un mínimo.

- Reducción de la jornada de forma que todo el mundo pueda disfrutar, pensar y conciliar su vida personal con la vida laboral, sin reducción de sueldo. Está reducción permitirá un reparto de tareas que acabará con el desempleo estructural.

- Retirada de la reforma de las pensiones.

- Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios; fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.

- Reconcimiento del trabajo doméstico, reproductivo y de cuidados.

5. DERECHO A LA VIVIENDA:

- Expropiación de las viviendas en desuso que no se han vendido para aumentar el parque público de vivienda en régimen de alquiler social.

- Declaración las ciudades como libres de desahucios y desalojos en ocupaciones de casas inhabitadas e inutilizadas.

- Penalización de las prácticas de mobbing.

- Dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas. De forma retroactiva desde el comienzo de la crisis.

- Prohibición de la especulación inmobiliaria.

6. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:

- Retirada de los recortes planteados por el Gobierno de la Generalitat. Retirada de los planes de austeridad y recortes que afectan los servicios públicos a nivel estatal, europeo y global.

- Reestablecimiento de los servicios que ya han sido recortados en sanidad y educación

- Incremento de personal sanitario e infraestructuras para acabar con las listas de espera.

- Incremento de profesorado e infraestructuras para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.

- Garantizar realmente la la igualdad de oportunidades para el acceso a todos los niveles de educación, con independencia de la procedencia socioeconómica. Destinar los recursos públicos únicamente a la educación pública. Escuela laica y de calidad.

- Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.

- Transporte público asequible económicamente a todas las personas, de calidad y ecológicamente sostenible (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Servicios públicos y gratuitos de atención a la infancia y las personas con necesidades especiales de cuidado

- Prohibición de privatización de los servicios públicos

- Someter nuestra pertenencia a la OTAN a referéndum

7. LIBERTADES Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:

- No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde.

- Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación y de su independencia. Eliminación de las trabas legales que impiden ejercer el derecho de emisión de los medios comunitarios libres y sin ánimo de lucro. Eliminación de los monopolios de facto de los espacios radioeléctricos.

- Uso de software libre en las instituciones públicas para adecuarlas a la era digital con costes sostenibles.

- Retirada de la ordenanza del civismo: retirada de toda ordenanza que limita las libertades de movimiento y expresión.

- Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado (incluídas las leyes orgánicas y las directivas europeas) .

- Eliminación de las redadas a migrantes, retirada de la ley de extranjería y cierre de los Centro de Internamiento para extranjeros (CIE). Plenos derechos para migrante.

- Modificación de la Ley Electoral…. (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos: listas abiertas, elección directa de los regidores… (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Presupuestos participativos abrobados por la ciudadanía.

A continuación se hará alusión al cierre de algunas industrias y cuerpos profesionales. Pedimos la consecuente recolocación de estos profesionales o la reconversión de la actividad industrial de dichos sectores.

8. Medio ambiente

-El sistema económico no puede estar basado en el crecimiento indefinido. Esto no es sostenible.

- Soberanía alimentaria, fomento de la agricultura de los campesinos, no de las multinacionales. Fomento de la agricultura agro-ecológica. Suspensión de los transgénicos en base al principio de precaución, hasta resolver las incertidumbres sobre los impactos en el medio ambiente y la salud. Por una reforma agraria.

- Consumo responsable y comercio justo. Evitar los monopolios en la distribución garantizando el acceso de todos los productores.

- Con todas estas medidas y otras, alcanzar unos objetivos de reducción de emisiones de CO2 que vayan más allá del los del protocolo de Kyoto. Por una verdadera justicia climática.


divendres, d’abril 29, 2011

S'HA SUICIDAT PATRICIA HERAS, UNA DE LES PRESES DEL 4F

Una de les preses del 4F se suïcida després de sis mesos en presó

Patrícia Heras havia estat condemnada pels incidents de Sant Pere Més Alt on un membre de la Guàrdia Urbana va rebre un cop que el va deixar tetraplègic · La noia va defensar sempre la seva innocència · Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures infringides als detinguts


Patricia Heras, una de les persones condemnades pel fets de Sant Pere de Més Baix on el 2006 un policia local de Barcelona va resultar greument ferit durant un confús desallotjament d'un local, es va suicidar anit a casa seva. Heras, que havia relatat en el seu bloc una versió dels fets contrària a la versió acceptada pel tribunal portava sis mesos en presó, quatre dels quals en tercer grau -anant a la penitenciaria només a dormir. Sempre s'havia declarat innocent.


Els fets van passar el 4 de febrer de 2006 quan la Guàrdia Urbana intentava acabar amb una festa en una casa pressumptament okupa (el moviment okupa va desmentir que tingués relació amb aquell edifici) al carrer de Sant Pere Més Alt. En els incidents un membre de la Guàrdia Urbana va ser agredit amb un test que li va causar una ferides gravíssimes que l'han deixat en estat vegetatiu. La versió segons la qual se li havia llançat un test des d'un balcó va ser explicada per l'aleshores batlle Joan Clos. Tot i això després es va canviar la versió i es va afirmar que les ferides havien estat causades per una pedra. Patricia Heras, en qualsevol cas, no va ser acusada d'això sinó del posterior llançament d'una tanca contra la policia, acusació que ella nega, tot afirmant que ni tan sols era al lloc dels fets.


Al gener de 2008 Heras va ser jutjada a l'Audiència Provincial de Barcelona i condemnada, amb Alfredo Pestana a tres anys de presó per atemptat contra l'autoritat. Els condemnats van recórrer al Tribunal Suprem espanyol que el 3 de juny de 2009 va ratificar la sentència imposada per l'Audiència Provincial de Barcelona. Posteriorment van demanar un indult al consell de ministres que no els va ser concedit. A l'octubre de 2010 Patricia Heras va ingressar a la presó de Wad Ras de Barcelona i el 18 de desembre de 2010 va passar a la secció oberta, amb l'obligació de tornar a dormir cada dia a la presó. El 26 d'abril de 2011 es va suicidar a casa seva.


Per aquests fets hi ha en presó tres persones més, Juan Pintos, Alex Cisterna i Rodrigo Lanza.


Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures que van rebre els tres detinguts principals. Patricia Heras va denunciar també maltractaments.




diumenge, d’abril 24, 2011

INDÍGENES (DEL NORD)

Tot seguint les reflexions que plantejava a l'apunt anterior, aquí deixo el testimoni d'Hervé Pi, un ciutadà que a part de l'activisme, també utilitza el seu bloc per defensar els seus drets culturals i també nacionals:

“El 2 d’abril del 1700, per edicte reial, el Lluís XIV rei de França prohibia l’ús oficial de la llengua catalana.

Per nosaltres catalans del nord aquest edicte simbolitza el declivi de la llengua catalana, una mena de condemna a mort volguda pel reialme francès i mantingut pels regims successius siguin monarquies, imperis, repúbliques o dictadures.

Han passat 311 anys i la realitat és que l’edicte és sempre vigent, França refusa sempre i encara el dret a la paraula als pobles dominats, però la bona notícia és que 3 segles no han estat suficients per a neutralitzar-nos del tot.

Aquesta bona notícia tanmateix s’ha de matisar i molt!

Tres segles més tard, el 25 de juny del 1992 els parlamentaris francesos feien entrar la llengua francesa a la carta magna de la seua sagrada república: la Constitution. Han inscrit l’article 2: “La langue de la République est le français“.

A favor nostra tenim ben poca cosa.

Els parlamentaris han inscrit un reconeixement de les llengües minoritzades (en deien “patois” ara en diuen llengües regionals) a l’article 75.1, el 2007 Consell General ha aprovat una Carta a favor de la llengua catalana i el 2010 és l’ajuntament de Perpinyà que ha aprovat una Carta similar.

Però no se cal enganyar, el fet que la llengua de la república sigui la francesa fa força de llei, mentre que el reconeixement de les llengües minoritzades que sigui a final de la constitució o per les institucions locals, no dóna cap dret als pobles sotmesos.

Descuidavi, tenim a favor nostra la voluntat de viure d’existir, per això lluitem.”



dijous, d’abril 21, 2011

INDÍGENES (D'ESQUERRES)

En una recent entrevista a Slavoj Zizek, un dels filòsfos més de moda i brillant del moment, el diari digital bolivià “Siete” li realitzava una entrevista arran de la visita d'aquest al país llatinoamericà. Del qual m'interessa destacar un parell de comentaris:

“No quiero engañar a nadie. La razón por la que me gusta acompañar estos procesos es porque de todas estas evocaciones al pasado o viejas tradiciones que hay en el mundo, las de acá están conectadas con proyectos izquierdistas. Esto me parece absolutamente fascinante porque es exactamente lo opuesto a lo que sucede en Europa. De donde vengo, los proyectos locales, nacionalistas o tradicionalistas son usualmente reaccionarios.”


“América Latina es la única esperanza de que evocar las tradiciones ancestrales no sea parte de un proyecto nacionalista de derecha y reaccionario. Yo amo esto. Esto no puede suceder ni en África. Esto es lo que conozco de acá y lo admiro. Vemos de forma milagrosa cómo vienen juntas las tradiciones ancestrales con las tendencias modernas. Me fascina cuando ustedes hablan con un representante de algún pueblo indígena y después él te dice que puedes visitar su sitio web.”


Unes paraules que m'han fet reflexionar sobre l'admiració que generen certs processos polítics que s'estan generant a Amèrica Llatina, i en canvi la poca atenció i reflexió que puguin generar altres projectes, alguns embrionaris, que s'estan desenvolupant dins Europa, en els quals també hi ha una defensa de les tradicions d'un territori amb un lligam estret amb les ideologies d'esquerres. Potser serà per què aquests indígenes són de color blanc i no porten plomes? O el que realment ens sorprèn, dins la nostra mentalitat eurocèntrica, és que un poble indígena pugui fer ús de les noves tecnologies, de la mateixa manera que pot vestir texans i beure coca-cola?

diumenge, d’abril 03, 2011

PORTUGAL SEGUEIX ELS PASSOS DE LA CRISI GREGA

La setmana passada, Portugal entrava de ple en una crisi de conseqüències imprevisibles, després de la dimissió del primer ministre, José Sócrates. La negativa de l'oposició parlamentària a aprovar les noves mesures del seu quart pla d'austeritat ha precipitat els esdeveniments, que condueixen l'economia del país a una quasi inevitable intervenció dels fons de rescat europeu. Unes mesures que han suposat una retallada del dèficit públic en un context d'entrada en recessió i l'augment de la taxa d'atur, en un estat amb unes clares dificultats per finançar-se i les empreses de classificació una altra vegada especulant.

La situació portuguesa recorda, tot i els seus matisos, la de Grècia de fa just un parell d'anys, quan la població del país anhelava la derrota del primer ministre conservador, amb l'esperança que el nou cap de govern socialista milloraria les condicions dels ciutadans. El canvi, contràriament a les expectatives, ha comportat l'empobriment del seu nivell de vida, amb unes mesures (impulsades per l'FMI) que afecten directament l'estat del benestar.

Així doncs, no és casual que sigui la joventut la primera de denunciar el sistema econòmic vigent, en l'acabament del que ja s'anomena "la dècada perduda". El desembre del 2008 era la coneguda "generació dels set-centseuristes " la que es manifestava a Grècia; fa unes setmanes a Portugal era la "generació desemparada" o dels " cinc-centseuristes " la que omplia els carrers de les principals ciutats, un fet que no es veia des de la Revolució dels Clavells.

L'opció d'emigrar

D'aquesta manera, molts joves grecs i portuguesos, la majoria amb titulacions universitàries, han iniciat o es plantegen, tal com han fet històricament milions de compatriotes seus, el periple de l'emigració. Perquè al llarg del segle XX, tant Grècia com Portugal destaquen per ser dos països eminentment rurals, amb revolucions industrials tardanes, enfrontaments bèl·lics dins de les seves fronteres i l'absència de llargs períodes democràtics.

Uns esdeveniments històrics presents fins al dia d'avui, que han tingut en els pitjors moments la família com un dels seus pilars bàsics de solidaritat i que, juntament amb la religió catòlica per als portuguesos i l'ortodoxa per als grecs, constitueixen uns dels trets diferencials per entendre la realitat social i cultural d'aquests dos països.

Una manera de ser que ha fet que rebin, amb Irlanda i els altres països europeus de la Mediterrània, el sobrenom de PI(I)GS, porcs en anglès, a la premsa econòmica anglosaxona. Un joc de paraules fet amb les inicials dels països, en un concepte farcit de prejudicis etnocèntrics, amb la intenció de qüestionar la seva baixa productivitat.

Un aspecte que Max Weber, un dels pares de la sociologia, s'encarregava d'esbossar en el seu clàssic: L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1905). Un llibre que, resumint-ho planerament, planteja la influència que va tenir el protestantisme i la seva ètica en l'origen del capitalisme i l'exaltació del treball. "Menjar bé o dormir tranquil, diu el refrany; doncs bé, en aquest cas, el protestant opta per menjar bé, mentre que el catòlic prefereix dormir tranquil·lament".

Article publicat al diari Ara, l'1 d'abril.


dimecres, de març 16, 2011

BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE


'No hi ha ningú que critiqui els projectes de cooperació. Ningú no gosa qüestionar una cosa que ha estat feta amb 'bona intenció'. Ningú no investiga sobre les fonts assecades, les vacunes caducades i les sales d'operacions sense estrenar que es poden trobar en qualsevol racó del continent africà. Els mitjans de comunicació, quan parlen de la cooperació, ho fan només des d'un punt de vista propagandístic. (…) La història de la cooperació al desenvolupament de l'Àfrica és la història d'un fracàs. Mai tanta gent, amb tan bones intencions, no havia dedicat tantes energies a una causa tan inútil.'

'L'estiu del 2002 van aterrar a l'aeroport de Douala un grup d'estudiants de medicina francesos. Havien de vacunar els pigmeus de la zona de Bipindi, al sud del Camerun. Van arribar a l'aeroport amb tot de vacunes, sense tenir en compte que en aquell país africà es poden comprar sense dificultats. Però, en canvi, no van preveure com havien de guardar-les. (…) Al cap de quaranta-vuit hores ja eren en mal estat i s'haurien d'haver llençat. Però els estudiants no havien vingut tan lluny per no res, i van continuar administrant-les, fossin en bon estat o en mal estat.'


Fragments d'una entrevista a Gustau Nerín a Vilaweb, antròpoleg resident a Guinea, arran de la publicació del seu nou llibre.