Nàufrag

UNA PERSONA AMB UN SAC PENJANT

2012-02-15T16:11:00.003Z

Fer una crítica objectiva d'un llibre en el qual has realitzat un capítol i del que et sents identificat plenament, és en el meu cas, un exercici quasi impossible. Per això en les properes línies faré allò que és més sensat, elogiar-lo, així habitaré qualsevol malentès sobre les meves intencions al respecte. Una persona amb un sac penjant de l'Associació Mapasonor és primer de tot una bona notícia, pel fet que representa l'entrada d'un nou segell editorial en català, de la mà de la incombustible revista Caramella, un dels referents als Països Catalans, en la difusió de la cultura popular. Que en un context de crisi com l'actual, hi hagi algú que es plantegi una iniciativa semblant, és realment d'admirar, i encara més quan l'administració pública, es dedica a retallar sense miraments les seves ajudes als sectors que fan (feien) que aquesta societat, sigui (fos) coneguda com la del benestar.

El llibre en sí, un viatge musical per les illes de la Mediterrània, s'inicia amb el pròleg d'un dels pioners al nostre país de l'estudi de la música a través de l'antropologia, en Josep Martí. En el què compara l'actitud dels integrants de Mapasonor en els seus viatges, amb la del fotògraf Robert Capa. No només per la proximitat amb la qual mostren els seus documentals allò que ens volen transmetre, si no també per la seva complicitat, jo fins i tot afegiria afinitat, amb allò que ens volen mostrar. Unes característiques que intenten mantenir en el llibre, seguint l'estructura d'un quadern de viatges, des d'on ens descriuen les seves peripècies i dissertacions per Creta, Sicília i les Balears, amb l'objectiu d'aproximar-se sobretot, en el sentit i les cadències de les seves músiques. I el més interessant al meu entendre, no ho fan sols. Un aspecte que queda ben palès en el llibre (i en els seus documentals) pel seu caràcter polifònic, en una narració on les veus dels personatges que han anat trobant al llarg del seu trajecte, es fan visibles sobre el paper. Unes veus, que ens parlen d'identitats múltiples i variades que s'expressen mitjançant uns sons i unes músiques lligades a un territori.

ELS GRECS VIUEN ATRAPATS ENTRE LES RETALLADES I EL POPULISME

2012-02-09T16:21:00.002Z

Els grecs viuen atònits cada nova negociació política d'un serial que fa quasi dos anys que dura, i que ha portat el país a una situació cada cop més complicada i dolorosa. Després de l'enèsima vaga general de dimarts, sembla que el govern de concentració nacional, encapçalat pel tecnòcrata Papadimos, no acabi de tenir clar com justificar davant el seu futur electorat una nova retallada, ara de les pensions i el salari mínim.

Però xifres i política a banda, aquesta crisi allà on es viu és al carrer. L'augment de ciutadans sense sostre és fàcilment palpable a les principals ciutats de Grècia, i aquesta realitat no deixa de ser la punta de l'iceberg d'un estat del benestar que fa aigües. Més d'un de cada quatre grecs viu sota l'amenaça de la pobresa i l'exclusió social, segons l'última estadística que ahir va publicar l'Eurostat.

El ministeri d'Educació s'ha vist obligat els últims mesos a repartir menjar a diverses escoles del país davant l'allau d'alumnes que hi arriben amb l'estómac buit. La població s'organitza per ajudar-se els uns als altres. Proliferen les associacions d'assistència social i les xarxes d'organitzacions solidàries creades pel personal mèdic del país, que han decidit actuar davant el nombre creixent de persones que ja no tenen accés a l'assistència sanitària. Les ocupacions d'edificis van més enllà del seu tradicional àmbit universitari, i arriben als locals de la televisió, els hospitals o les fàbriques. Tothom coneix avui els treballadors dels Alts Forns de Grècia (Halyvourgia), que des de fa més de cent dies autogestionen la fàbrica pr lluitar contra un tancament anunciat.

Grècia està aclaparada i la situació comença a afavorir un augment cada cop més evident del populisme. Al carrer i en alguns mitjans de comunicació s'associen les noves mesures econòmiques abanderades per la cancellera alemanya, Angela Merkel, amb la cruenta ocupació nazi que va patir el país durant la Segona Guerra Mundial. Les referències a aturar una nova invasió estan en boca de sectors que van des de l'esquerra més ortodoxa fins a l'extrema dreta, en un perillós viratge ideològic en què l'origen de la democràcia i la civilització, del qual el poble hel·lè en seria l'hereu, es contraposa a la barbàrie germànica.

Crònica publicada al diari "Ara", el dia 9 de febrer

DEUTOCRÀCIA

2012-02-07T18:05:00.004Z

Primera vaga general de l'any i la soga al coll cada vegada més petita. Si algú es pensa que la solució és propera, va realment equivocat. Els grans economistes s'omplen la boca de receptes emmirallats per unes xifres i uns comptes que només ells deuen comprendre, la resta, els mortals, i en aquest cas els ciutadans grecs, preguen, criden i demanen allà on sigui, perquè s'acabi aquest calvari.

VAN A POR NOSOTROS

2012-01-20T15:14:00.008Z

Tot i que la meva formació mai va anar encaminada cap a l'estudi de les llengües, amb els anys, la curiositat envers aquest camp ha anat a més. I això, que durant la meva època a l'institut, havien estat una de les meves creus, fins i tot, durant el meu últim COU (en vaig fer més d'un), la professora de llengua catalana va despedir-se de mi dient-me que era un incompetent lingüístic, quan de fet, la incompetent era ella.

Així, doncs, amb els anys no és ni molt menys que m'hagi fet un poliglota però m'he anat endinsant en l'estudi d'algunes d'elles, tant sigui pels simple gust o per necessitat, o les dues coses a la vegada. Crec que el cas de la llengua castellana ha estat el més paradigmàtic. L'any 2003 vaig començar a ensenyar-la per primera vegada a alumnes grecs i des de llavors ençà ha estat el meu mitjà de supervivència per aquestes terres. Una manera digna de guanyar-me la vida i que m'ha permès al mateix temps, dedicar-me a allò que realment m'interessava.

El meu primer lloc de treball va ser l'Acadèmia Da Vinci a Tessalònica. Pel seu propietari era suficient que un servidor tingués un títol universitari espanyol i el pedigrí, per poder ser professor, i un servidor que a vegades pot ser molt agosarat va llençar-se a una nova aventura, davant unes condicions laborals impensables en qualsevol altre feina que pogués trobar per allà. Mare meva, aquells alumnes, pobrets, van ser els meus conillets d'índies. Feia les classes amb un anglès macarrònic (!), que ells s'encarregaven de corregir-me, perquè com la majoria de joves hel·lènics tenien un nivell força alt, i al mateix temps també m'ensenyaven una mica de grec, o sigui, una ganga pel professor. I el més estrany, algun alumne, encara va aprendre alguna cosa

Ara, que per les meves mans ja deuen haver passat un centenar d'alumnes de totes les edats, entre acadèmies i classes particulars, i que ja no utilitzo l'anglès com a llengua vehicular a les meves classes, encara intento sorprendre'm a mi mateix i a l'alumne a l'hora d'ensenyar un temps verbal, una preposició o el que faci falta, buscant exemples que puguin facilitar la comprensió d'algun concepte.

L'altre dia tocava explicar-li a la Caterina l'imperatiu, un mode que en grec només compta amb la segona persona del singular i del plural. I com qui no vol la cosa, el meu cervell va traslladar-me al Puerto Hurraco de Poblenou, una nit de fa 15 anys, sortint d'un concert d'Extremoduro a Zeleste amb una colla de joves despenjats d'Argentona, quan de sobte una mena de poema va sonar pels altaveus:

NADALS GRECS

2012-01-10T06:28:00.004Z

Vaig dir que no hi tornaria, hi ho he fet: he tornat a passar les vacances de Nadal a Grècia. L'aparició d'un nou membre a la família i un calendari laboral de la dona a mig fer, van impossibilitar gaudir d'aquestes dates a l'altra riba. I és que les coses com siguin, els grecs, això del Nadal no els és una festa tan nombrada com la nostra, a ells dóna'ls-hi la Pasqua. I no és que els manquin elements festius o celebracions vàries, però triar per triar, ells es queden amb la resurrecció i nosaltres amb el naixement de l'esperat messies, i encara que això, sembli una fotesa, es nota.

Evidentment, el dia de Nadal hi ha una bona menjada, normalment porc, però de Sant Esteve oblida-te'n. De tió i caganer, res de res, i l'arbre de Nadal ha aparegut fins i tot a Creta, on a la plaça central de la capital, n'hi havia un de ben gran, de plàstic, però ben gran. Això sí, la missa, aquí sense gall, també se celebra en hores intempestives i dura 4 hores, que per alguna cosa són ortodoxes.

L'espera pel canvi d'any és la cosa més ensopida del món, almenys per aquells que estem acostumats a entaforant-se els dotze grans de raïm a la boca. Aquí l'inici d'any es clou normalment jugant a cartes, i els que són més de la gresca surten de marxa, en una festa nocturna coneguda com a “rebelión” ( a qui se li va ocórrer posar aquest nom?).

El dia 1, és el dia més esperat per la quitxalla, ja que des de la Capadòcia arriba Sant Basilis carregat de regals. A les illes, aquest personatge germà bessó de Santa Klaus, Pares Noels i Sants Nicolaus... arriba amb vaixell. Un vaixell que des de fa dies, il·lumina els balcons i les places de la Grècia més illenca.

El dia 6, Ses Majestats d'Orient es troben per terres ibèriques i aquí no fan parada. L'Epifania és l'esdeveniment que tanca les celebracions nadalenques, i a la majoria de zones costaneres o fluvials, es costum recordar el dia que el Salvador va veure la llum, tirant una creu dins les fredes aigües gregues; que valents, un estol de nadadors famolencs per començar l'any amb bons auguris, intentarant d'endur-se a casa seva.

LA POR A OBRIR ELS ULLS

2011-12-22T11:54:00.001Z

La cultura popular està farcida de personatges fantàstics i misteriosos que amenacen sovint amb els seus actes als més menuts de la casa. Qui ha vist mai l'home del sac? És el drapaire que cantava en Serrat? És un senyor amb barba, que recull els nens dolents i se'ls menja? Ningú sap qui és, i només per aquest fet, l'imaginari col·lectiu l'alimenta de les pitjors qualitats, per tal d'assegurar-se, només amb anomenar el seu nom, que la mainada, atemorits per la seva presència, faran cas a les exigències o prerrogatives dels més grans, sovint cansats que no hi hagi punyetera manera que se'ls escolti.

Aquest recurs, no és ni molt menys, patrimoni exclusiu dels catalans, i en diferents societats apareixen personatges enigmàtics disposats a posar la por al cos als més petits. Qui no ha sentit a parlar mai del “Coco”? Aquell que si no dorms, vindrà i et menjarà. O del “bicho papão”, un altre personatge, amb la capacitat de transformar-se en qualsevol insecte monstruós, que corre per les teulades de Portugal, amb la capacitat d'engolir als nens que no dormen. I que a Grècia anomenen “Mesimeras”, i que apareix quan la quitxalla no dorm la migdiada, perquè si no es porten bé, sempre queda el recurs de cridar al temible “Baboulas”. Els nens alemanys, tampoc se'n salven, i tenen en l'enigmàtic “Sandmann” el seu enemic principal alhora d'anar el llit i tancar els ulls, perquè si no ho fan, els hi omplirà de sorra. De fet, em sembla que d'aquests fantasmes terribles, en tenim a grapats arreu del planeta, en una mostra més que els humans, en el fons, tampoc som tan diferents, i ens uneix un subsconscient col·lectiu comú (identical), per dir-ho en paraules de T. Jung, o unes estructures de pensament que actuen a nivell inconscient i són universals, que diria el mestre Lévi-Strauss. Uns fantasmes imaginaris creats pels més grans i alimentats per les fantasies dels més petits, i que funcionen gràcies a la por, com un mitjà per a condicionar les actituds individuals.

Guardant les distàncies, la psiquiatria també ha utilitzat des de fa temps, els elèctrodes, com una mesura per intentar curar malalties com la bipolaritat, la depressió o certes formes d'ansietat, amb un intent de condicionar mitjançant el xoc, les formes de conducta dels seus pacients. Amb resultats dispars, les crítiques al mètode, no han parat des del seu ús. El tractament deshumanitzant dels pacients i l'amnèsia provocada en els seus records, són els arguments més recurrents per al seu rebuig.

En l'estat actual de les coses, el xoc i la por, s'han convertit en mecanismes de control social, ja no són mers estratègies que intenten reconduir l'actitud individual de les persones, tal com denunciava la periodista Naomi Klein en el seu llibre “La doctrina del shock”. És el pànic davant la catàstrofe, alimentat per una premsa sensacionalista que genera un clima propici a l'estrès, i a la inacció, tal com assenyala el filòsof Slavoj Zizeck. Una por al buit, que les agències de qualificació s'encarreguen de propiciar una vegada rere l'altra, encarnant a la perfecció, la figura del policia dolent, que amenaça als estats amb la puntuació més baixa si no fan correctement els deures. Uns deures que inevitablament suposen retallades en la despesa pública i la reducció dels drets dels ciutadans, mentre els causants d'aquesta orgia financera, en la qual vivim, continuen impunement omplint-se les butxaques. La por a morir cruspits qualsevol dia, per un monstre anomenat Moody's, Fitch o Standard and Poor's (el nom no podia tenir més conya) ens fa acceptar el que sigui, al preu que sigui, i tancar els ulls per dormir, encara que sigui per somiar un malson.

CASABLANCA

2011-12-13T12:27:00.003Z

Quan les notícies només ens bombardegen amb despropòsits, l'entorn es mostra cansat i quasi sense esma, i no hi ha conversa en la qual es pugui defugir de la paraula crisi, anar al cinema cada dilluns s'ha convertit per a mi en un ritual indispensable. En una bombolla d'aire fresc, que només trobo a la sala de fusta del Vintzenso Kornarou, a casa amb el meu fill i la dona, i molt de tant en tant, amb algun amic. Ahir dilluns, l'afegit era la gràcia de poder veure, després de molts anys, Casablanca a la gran pantalla. El film, dirigit magistralment per Michael Curtiz, té tot allò que una bona pel·lícula hauria de tenir, és perfecte. No només la magnífica interpretació d'en Bogart, la presència captivadora d'Ingrid Bergman, la música, la relació i el conflicte entre la virtut i l'amor, un punt de melodrama, l'ambientació, l'espai de liminalitat que representa Casablanca, el suspens, breus tocs de comicitat... repeteixo, ho té tot. I no m'allargaré, perquè de la pel·lícula ja s'ha escrit, i molt. Potser per això, ahir, les dues sessions del Kornarou dedicades al clàssic, estaven plenes a rebentar. Veure la sala per primera vegada plena de gent de totes les edats a l'espera d'un “torna-la a tocar Sam” o “sempre ens quedarà París”, m'omplí d'optimisme i de satisfacció.

Que un dilluns al vespre a Heraklion, a la sala d'un cinema no hi càpiga ni una agulla per a veure un clàssic, vol dir que potser la cosa, no està tan fotuda.

ARGENTONINS FORA VILA (II)

2011-12-06T19:31:00.004Z

La crisi no només és grega

Recentment hi ha un xic més d'informació del que passa al país, degut a la famosa crisi. Grècia fou intervinguda per la troica (UE, FMI i BCE) el maig del 2010, un període de temps suficient, per observar com les privatitzacions, les retallades i els impostos, sota el nom de plans d'austeritat, han servit per augmentar la pobresa, i per iniciar el desementallament progressiu de l'estat del benestar i de l'anomenada classe mitjana. Un camí, que des de la perspectiva que em proporciona la distància, veig com es repeteix a casa nostra. És evidentment, que Grècia és l'alumne avantatjat de la classe, però els paral·lelismes són clars. I les diferències entre uns i altres, que hi són, no són tan grans. En el fons, crec que la claudicació del poder polític enfront de l'econòmic és evident en el context europeu actual. La banca, que fins al moment s'havia beneficiat d'una espiral consumista sense precedents en la història de la humanitat, s'aprofità dels diners públics per a tapar les seves vergonyes i per a proporcionar als seus directius jubilacions de sumes esperpèntiques, per acte seguit, folrar-se altre vegada, gràcies a les agències de classificació (rating) que es dediquen a ponderar a la baixa, la solvència dels estats. Unes agències per cert, que van ser incapaces de preveure la caiguda de Lehman Brothers l'any 2008, que un mes abans de la seva fallida, que significà el començament de la crisi, havia rebut la màxima puntuació (AAA). Un cas, que es tornà a repetir més recentment, amb Dexia, un important banc belga.

Bé, no m'allargo amb les dades, però crec que és fàcil d'entendre que els estralls de la crisi, no passen per alt per Argentona ni tampoc pel Maresme. Les retallades al funcionariat i en despesa sanitària (CAPS i Hospitals), els problemes de finançament de molts centres d'educació pública, conjuntament amb l'alt índex d'atur, són indicis clars de la tendència que de moment s'estén entre els països de l'Europa mediterrània. Mentre la classe política dirigent segueix com un borrego les directrius del mercat i, fins i tot, s'augmenta el propi sou (oi, senyor alcalde?).

Fragment d'un article pel proper número de la revista d'Argentona, "El banc de la plaça".

ARGENTONINS FORA VILA (I)

2011-11-30T21:56:00.002Z

Marxar, anar a viure lluny de la terra on has crescut, és segurament un dels millors exercicis que pot fer una persona per a comprendre el seu lloc d'origen, i, acceptar, per molt que costi a vegades, que de llocs fantàstics per passar-hi una bona temporada o tota la vida, el món n'és ple. Un exercici no gens fàcil, però de ben segur recomanable.

La distància, per la seva duresa i al mateix temps llibertat, configura al meu entendre l'eix que ha marcat la meva experiència per terres gregues. Un país que vaig trepitjar per primera vegada l'any 2002, i que des de llavors, any rera any, vaig anar descobrint amb estades cada vegada més i més llargues. Des de fa 5 anys visc a Creta, l'illa més gran del país, un espai en el qual he format una família i on he abocat els meus interessos professionals, convertint-se d'aquesta manera, en el lloc on tinc ocupat el cor i el cap.

Evidentment, d'Argentona un no se'n pot desfer així com així, i el meu lligam amb la Vila, continua, tot i el mar que ens separa, ben viu. De fet, que el meu fill es digui Domènec, no és pas casualitat. En el meu cas, no només són les arrels i les vivències passades les que m'hi lliguen, si no també la família i els amics, Argentona sense ells (vosaltres), no té sentit.

Pel que fa al coneixement de la realitat catalana a Grècia o viceversa, diria que en general, la ignorància és molt gran. De la presència dels almogàvers a Neopatria, pocs en poden dir alguna cosa, i sembla més una necessitat catalana el fet de remarcar que un mal dia vam passar per allà, que no pas un record que perduri en la memòria dels ciutadans hel·lens. Han estat tantes les desgràcies que ha viscut aquest poble el darrer segle, que qualsevol petjada que pogués perdurar de la nostra empremta o malvestat, quasi no en queda ni una engruna. De Catalunya en saben ben poc, per no dir, que no en tenen ni fava, i només aquells que són aficionats al futbol són capaços de situar-nos, amb sort, en el mapa. De l'existència del català, no en tenen ni idea, i això que en un estat hi hagin tantes llengües, els hi sembla una excentricitat. “Però estàs segur que no són dialectes?” Em pregunten tot sovint. De la mateixa manera que entre els catalans, predomina un imaginari de Grècia com el país del sirtaki, el iogurt, els filòsofs amb túnica parlant a les places, les batusses al carrer i un clima on predomina el sol tot l'any. Quan en realitat, l'hivern grec és molt fred, i a Creta, situada davant les costes de Líbia, hi neva tot sovint, el sirtaki només surt a les pel·lícules, el iogurt és recorrent a molts altres països balcànics, els filòsofs ja fa anys que fan malves i la violència al carrer, apareix, però no cada dia.

Fragment d'un article pel proper número de la revista d'Argentona, "El Banc de la Plaça".

SETMANA INTROSPECTIVA

2011-11-25T23:11:00.005Z

Setmana introspectiva. De posar ordre. De començar una vegada per totes la nova recerca i d'enllestir nous projectes. De tornar a pujar al Giouxtas després de 3 mesos de no fer-ho, i disfrutar de la companyia del compare Giorgos i les seves històries cretenques. De llegir “El temps de les cireres” de la Montserrat Roig, just quan se celebra el vintè aniversari de la seva mort, i pensar quantes Montserrats encara criden. Setmana introspectiva. De dilluns al vespre de cinema al Vincenso Kornarou, per disfrutar aquest vegada de “Com va acabar aquest estiu”, del director rus Alexei Popogrebsky. Setmana introspectiva. De dijous a la nit de concert de kritikà i arribar a casa amb taxi. De classes de llengua repetint altre vegada la diferència entre “el perfecto, el indefinido y el imperfecto”. D'agafar altre cop el llaüt i dir “nen retira't”. Setmana introspectiva. De tancar els ulls del Domènec per enèsima vegada amb la rizitika que un gloriós dia van interpretar un irlandès, un cretenc i un grup de mongols. Setmana introspectiva.

PA, EDUCACIÓ I LLIBERTAT

2011-11-17T10:40:00.007Z

El 17 de novembre de l'any 1973, els tancs de l'exèrcit grec, tot rebent les ordes del dictador Giorgos Papadopoulos van entrar a la Facultat Politècnica d'Atenes, i van esclafar literalment l'ocupació i la resistència que els estudiants universitaris havien ofert des de principis d'any. Aquest tràgic incident, significà l'inici de la fi de l'anomenada Junta dels Coronels, un règim d'ultradreta que atemorí el país hel·lènic entre el 1968 i el 1974.

Ara, quasi 4 dècades després, l'ultradreta grega torna a ocupar càrrecs institucionals de la mà dels dos principals partits del país i de Lukas Papadimos, el flamant nou president i governador del banc nacional de Grècia l'any 2001. L'any que el país va presentar els comptes falsificats a la UE amb l'ajuda de Goldman Sachs per tal d'entrar a la zona euro. Un combinat de personatges i d'històries que amenaça amb qualsevol cosa menys amb l'estabilitat, a no ser que sigui a cops de garrot. I que ens transporten al crit de “Psomi, Paidia kai Eleutheria (Pa, Educació i Llibertat)” que ressonava pels carrers d'Atenes tot just fa 38 anys.

XUMET O FER LA PIPA?

2011-11-15T19:21:00.006Z

La setmana passada Grècia va tornar a saltar a les pàgines d'actualitat i, altra vegada, vam gastar els teclats i alguna cosa més per intentar explicar com es viuen les coses des d'aquesta riba. Però, si haig de ser sincer, el tema, realment allò que va fer que la setmana fos especial, fou el debat intens que vam tenir a casa, i que segur la majoria dels meus soferts lectors, mai s'han plantejat: xumet o fer la pipa, aquesta és la qüestió.

Són moltes les preguntes que un cul inquiet com el meu, s'ha anat plantejant al llarg de la seva trajectòria vital, ara, mai havia pensat que gastaria tants esforços en un temàtica com la que presento. Tenir un fill representa moltes coses, una d'elles és gastar el nostre temps amb certes problemàtiques que mai haguéssim pensat que trobaríem en el nostre trajecte. Una d'elles, la que se'ns presenta a molts pares novells, és què hem de fer amb els nostres nadons quan comencen a bramar com uns desesperats. Hem de deixar que es posin instintivament al dit? Hem de tolerar que un tros de goma omplí la seva cavitat bucal? O fins i tot, passar de tot, i deixar que ells mateixos gestionin els seus sentiments? L'última opció va quedar ràpidament descartada, la meva dona i jo, vam considerar que no érem prou alternatius per aplicar-la. Les altres dues opcions ens mereixien el nostre degut respecte, i vam decidir fer una consulta a la xarxa... gran error!! Qui podia esperar que hi haguessin tanta quantitat de bytes dedicats a aquesta temàtica? Que els defensors i detractors d'una i altra solució siguessin capaços d'organitzar-se i elaborar discursos i argumentacions, que sota l'aparença de voler mostrar quin és el camí correcte, acaben per deixar-lo a un ben extesiat i enterbolit? Solució?! A la merda! A mi em van donar el xumet i la meva boca és normal (mmmm...), les dents són al seu lloc (nyaca!), la llengua funciona de primera (glups!) i si tinc algun trauma, no crec que em vingui per aquesta banda. O sigui que des del dia de Tots Sants, el meu fill utilitza el xumet. Un xumet normal i corrent.

Il·lustració de Lluís Ràfols

HAY ALTERNATIVAS

2011-11-10T23:20:00.005Z

M'arriba repetit un correu que em demana difondre un llibre que el holding de Prisa ha intentat d'evitar. Millor carta de presentació impossible. I després de reconèixer alguns dels autors, encara més. Després d'aguantar tota la setmana passada la campanya contra el famós referèndum d'en Iorgakis (Jordiet) Papandreu per una gran part dels mitjans de comunicació, res podria ser més adient. Deixant a part, que la proposta de referèndum ja la podia haver fet el maig passat, i no fa una setmana quan tenia l'aigua fins el coll, i ja ens havien endossat 5 paquets d'”ajudes” mortíferes.

Bé, no m'allargo, però més val que ens posem per feina, perquè sembla que els esdeveniments s'acceleren. Els tecnòcrates van agafant posicions per a governar (ara ja sense caretes) Europa.

NOTA DE LOS AUTORES

Hace un par de meses, la Editorial Aguilar , mostró su interés por publicar nuestro libro HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España, que nos prologó Noam Chomsky.

Cuando ya se había concretado como fecha de publicación el libro el 19 de octubre y se había comenzado su promoción en la web de Aguilar y en librerías, los editores nos comunicaron que la empresa deseaba retrasarla sin otra explicación de por medio, lo que nos obligó lamentablemente a desestimar su publicación en esa editorial. Se confirmaba así lo difícil que resulta difundir en España, en los momentos en que son más necesarias que nunca -como ahora en periodo pre-electoral-, ideas alternativas al pensamiento único que predomina en el debate político y social.

Para solventar esta situación hemos optado por ofrecer nuestra obra gratuitamente en formato pdf a través de la red y en una nueva edición impresa en Ediciones Sequitur que, con la colaboración de ATTAC España, se ha arriesgado a publicar rápidamente este libro que estará en librerías al precio de 10 euros a partir del 31de octubre.

Tenemos la firme convicción de que solo haciendo que la ciudadanía sepa lo que de verdad está sucediendo en nuestra economía y divulgando las alternativas que existen a esta aguda crisis del capitalismo podremos salir de ella con más empleo y bienestar social, como demostramos en este libro.

Por eso llamamos a divulgar esta versión en pdf, a estudiarla y difundir sus propuestas y pedimos a todos los lectores que se conviertan ellos y ellas mismas en distribuidores del libro una vez que se encuentre impreso.

Contra la censura de los grandes oligopolios y el pensamiento único que imponen los poderes económicos, financieros y mediáticos defendamos la pluralidad y la libertad de pensamiento conociendo y difundiendo el pensamiento crítico.

Nota de IDP: La editorial Aguilar forma parte, junto con Alfaguara, Altea, El País-Aguilar, Santillana y Taurus, entre otras, del Grupo Santillana, perteneciente, a su vez, al holding PRISA. Los accionistas mayoritarios de PRISA son la familia Polanco (35,016% de las acciones) y, desde mediados del año pasado, un fondo de inversión norteamericano, la Liberty Acquisition Holdings Corp. (57,7% de las acciones). Este hedge fund agrupa a más de 70 grandes inversores, entre los que figuran GLG, Taurus, Glenhill, Millenium, T Rowe Price, First Eagle, Soros Fund, Fortress, Teachers Advisors, Canada Pension Plan y los bancos Citigroup, Credit Suisse, Deutsche Bank y Morgan Stanley.

Os pedimos a tod@s vuestra colaboración para demostrar a quienes han intentado silenciar este texto que su tiempo se está terminando: difundid todo lo posible el pdf. La ocultación de alternativas en los falsimedia convencionales es ya más que indignante. La ciudadanía toda tiene que luchar para que algún día se les puedan exigir responsabilidades. El silencio o la manipulación están tratando de tapar estafas, saqueos, asesinatos… Cuando lo que se ocultan son crímenes, el silencio también es criminal. Los medios de desinformación se han convertido hace ya tiempo en cómplices de la barbarie.

PARAULES DE MAIRENA

2011-11-09T00:06:00.003Z

“Aunque os he hablado y os hablaré mucho contra la guerra -sigue conversando Mairena con sus alumnos- no quiero dejar de advertiros que la paz a ultranza, que es, al fin, el mantenimiento de una paz asentada en parte sobre las iniquidades de la guerra, es una fórmula hueca, que acaso coincida con las guerras más catastróficas de la historia. Porque una paz a todo trance tendría su más inequívoca reducción al absurdo ante este inevitable dilema: o cruzarnos de brazos ante la iniquidad, o guerrear por la justicía, si eligiésemos el primero de los dos términos. ¿Quién duda que, en este caso, todos los hombres bien nacidos serían guerreros, y pacifistas todos los sinvergüenzas que pueblan el planeta? La paz como finalidad suprema no es menos absurda que la guerra por la fuerza misma. Ambas posiciones tienden a despojarse de todo contenido espiritual, y ambas conducen a la muerte, sin eliminar la lucha entre fieras.”

(Antonio Machado, “Notas y recuerdos de Juan de Mairena”, Hora de España (Valencia-Barcelona), 16 (abril 1938); y en Monique Alonso, Antonio Machado. Poeta en el exilio, Barcelona, Anthropos, 1985, pp.309-310)

UN REFERÈNDUM QUE HAVIA D'APAIVAGAR ELS ÀNIMS DE LA POBLACIÓ

2011-11-05T09:52:00.002Z

Mancat del carisma familiar, Iorgos Papandreu va aconseguir la presidència del govern grec gràcies als escàndols del seu antecessor, Kostas Karamalis, el poder del seu cognom, una meritòria etapa com a ministre d'Exteriors i una imatge d'home educat i cultivat. Res d'això, però, li ha servit per aturar el descrèdit i el desprestigi en què ha caigut el seu govern i el partit que un dia va fundar el seu pare Andreas.

La majoria de les propostes que el flamant president grec havia promès tot just fa dos anys, van caure en el no-res des del moment que el país va ser intervingut per la troica, el maig del 2010. De llavors ençà, la davallada de l'estat del benestar ha estat una constant palpable, no exempta de dramatisme, en la vida diària de la població grega.

Una situació inaguantable per la majoria dels ciutadans grecs, que han vist com repercutia sobre ells tot el pes del deute del país, mentre les grans fortunes desviaven sense problemes el seu capital cap als bancs suïssos o estrangers. La distància entre la societat grega i els polítics s'ha fet cada vegada més gran, en un desencant que ha tingut en les continues vagues generals, les manifestacions dels indignats i les accions directes contra els diputats, la seva expressió més clara.

Una iniciativa estratègica

La proposta de Papandreu de convocar un referèndum, tot i la seva baixa credibilitat, va causar certa expectació, i va interpretar-se com un intent d'apaivagar els ànims de la població, en una acció unilateral que de seguida va topar amb el rebuig del seu partit i la pressió dels membres de la Unió.

La victòria del no, tot i no ser clara, era possible. El malestar i la desconfiança cap a Europa, assenyalada com l'altre causant dels mals, eren i són ben reals.

Publicat al diari Ara, el dia 5 de novembre

OPINIÓ CONTUNDENT A VILAWEB

2011-11-04T13:57:00.002Z

La crida a la convocatòria d'un referèndum aquesta setmana per part de Iorgos Papandreu ha agafat a la societat civil grega de sorpresa. La credibilitat de l'actual president és baixíssima entre el seu electorat, membres del partit i població en general, i la desorientació davant la seva proposta és total.

Després d'any i mig d'intervenció per part de la troika, el nivell de vida dels grecs ha baixat estrepitosament. La seva política econòmica de caràcter neoliberal ha afectat directament l'estat del benestar: hospitals sense els serveis més bàsics, disminució dels centres d'ensenyament i alumnes sense llibres per començar el curs, ajuntaments mancomunats, botigues que tanquen en cadena, augment de la indigència, dels suïcidis... en definitiva un llarg etcètera que fa bona la dita: “és pitjor el remei que la malaltia”.

Unes mesures que no han estat exemptes de respostes al carrer, que des del 2010 ha comptat amb més d'una desena de vagues generals, amb morts inclosos. Un procés de conflictivitat social que ha tingut en el moviment dels indignats la seva màxima expressió, que ha interpel·lat directament a la classe política (partitocràcia) i les seves pràctiques corruptes, que la darrera dècada també han beneficiat a l'església ortodoxa i grans multinacionals com Siemens o Goldman Sachs.

Uns esdeveniments que no fan més que reforçar entre els ciutadans hel·lens la sensació de pertanyer a una entitat política a cavall entre orient i occident, amb una Europa a una banda que els exigeix més i més sacrificis, i per l'altra el perillós veí turc, amb el qual encara queda pendent solucionar el conflicte xipriota.

Davant aquest context, la diada nacional de Grècia que se celebra cada 28 d'octubre, va convertir-se divendres passat, en un clam improvisat contra la classe dirigent del país. En un fet insòlit i impensable fa tan sols uns anys, les protestes davant les autoritats que des de les seves tarimes presidien les tradicionals desfilades de civils i militars van provocar, en més d'un cas, la intervenció policial, i que el festeig a la segona ciutat del país, Tessalònica, presidit pel president de la República Hel·lènica i el ministre de Defensa, fos suspès. Un escàndol que mostra la separació evident entre els governants i els seus ciutadans, i que ajudaria a explicar la decisió del president Papandreu aquesta setmana, en el que podria ser, un intent a la desesperada per apaivagar el clima de confrontació que viu el país.

Article publicat a Vilaweb el dia 3 de novembre

UNA PERSONA AMB UN SAC PENJANT

2011-11-02T21:54:00.002Z

Després d'un temps d'espera, aquest diumenge es presenta un llibre a Manresa on tinc el gust de col·laborar. Aquí deixo una breu presentació:

Mapasonor (Sàgar, Kilian, Alba, Ester, Sali), presentem el llibre Una persona amb un sac penjant (Viatge musical per les illes Mediterrànies: Creta, Sicília i Balears), que constitueix el número 1 de la col·lecció de Llibres-DVD que edita la revista de música i cultura popular Caramella. La publicació l’acompanyen tres documentals, també enregistrats per nosaltres i que pertanyen a la sèrie “Oïdes Mediterrànies”.

El llibre és el diari de viatge per aquestes tres illes de la Mediterrània. El contingut descriu la descoberta de les seves peculiaritats socioculturals, però sobretot les musicals.

La publicació consta d’un annex amb articles de destacats etnomusicòlegs i antropòlegs de la música: Josep Martí, Jordi Alsina, Nuccia Maugeri, Robert Alzina i Francesc Vicens.

L’acte de presentació tindrà lloc a la Llotja Professional de la Plaça Porxada el proper diumenge 6 de novembre a 2/4 de 2 del migdia en el marc de la Fira Mediterrània de Manresa.

A la nostra web www.mapasonor.com trobareu més informació de l’acte així com de les activitats i cursos que portem a terme enguany.

Us adjuntem el dossier sobre el llibre. Si volguéssiu adquirir-lo, cal que us adreceu a redaccio@revistacaramella.cat

GRÈCIA TORNA A DIR NO

2011-10-30T15:20:00.004Z

El 28 d'octubre d'enguany, diada nacional de Grècia, estic segur que marcarà un abans i un després en els afers interns del país. Com mai sabia vist fins ara, la festa que celebra el dia que el feixista del dictador Metaxas deia “No” a l'entrada de les tropes mussolianes dins el territori hel·lènic, s'ha convertit en un clam contra la classe política. Arreu del país, aquest dia se celebra amb diverses ofrenes als caiguts per la pàtria i desfilades a ritme de marxa militar, on participen una representació clara del que vol ser la societat grega. Des dels nens de parvulari, passant pels bombers, la policia, els soldats de lleva o els escoltes són convidats a un passacarrers que s'ha convertit amb els anys, en l'epicentre d'aquest ritual que pretén fomentar la cohesió nacional. Però bé, per molt que aquells que manen s'entossodeixen a fer combregar el personal amb rodes de molí, la situació actual no podia ser més explosiva, i el ritual ha servit per provocar una mena de catarsi col·lectiva.

Les principals ciutats del país van ser aquest divendres testimoni de la ràbia i la impotència d'una societat civil que ja no sap què més fer per aturar un procés de pauperització en augment. Les autoritats polítiques, eclesiàstiques i militars van haver de fugir cames ajudeu-me, en més d'un cas, de les tarimes des d'on presidien les desfilades, i les forces d'ordre públic van haver d'intervenir per evitar mals majors en més d'una localitat. A la segona ciutat del país, Tessalònica, la desfilada va haver de suspendre's, i el president de la República i el ministre de Defensa van haver d'amagar el cap sota l'ala davant un munió de manifestants enfurismats que havia ocupat literalment la centralitat de l'espai públic de la capital de la Macedònia grega.

Un escàndol més, en aquest camí cap el precipici en el qual es veu abocat el país. I en el qual el poder polític continua fent aigües per totes bandes, en un conjuntura de radicalització creixent, que historicament ha conduit Grècia a la confrontació i a la dictadura. De fet, sobren els exemples en els quals un grup de militars dirigeixen un país sota les directrius de polítiques marcadament neoliberals.

Les notícies que aquesta setmana celebraven la reducció del deute grec fins un 50%, no deixen de ser una enganyifa, un intent de calmar la psique dels ciutadans hel·lènics i la de resta d'europeus. D'on no n'hi ha, no en pot rajar, i tot i aquesta reducció ja veurem quines altres mesures s'inventen, per anar acomplint els venciments. De la mateixa manera que la creació d'un nou fons de rescat europeu servirà per obrir la caixa de pandora, l'entrada directe de capital privat i estranger en les polítiques dels estats europeus. Una forma encoberta de negoci sota l'anomenat mecanisme del palancajament, una pràctica típicament borsàtil. I ja li poden anar posant les empreses de classificació la màxima nota, a Lehman Brothers i més recentment a Dexia, també li van posar, i el resultat ha estat catastròfic.

Fotografia d'un alumne de secundària durant la desfilada a Atenes obrint la mà (signe de menyspreu a Grècia) davant les autoritats.

DIJOUS 20 D'OCTUBRE DEL 2011

2011-10-22T22:06:00.004+01:00

Jo que volia fer una setmana dedicada a l'esperit olímpic i al final l'actualitat m'ha deixat tan sorprès com sempre. Però bé, intentaré de posar-hi remei d'alguna manera.

Dijous, finalment ETA va decidir apostar definitivament per la via política i abandonar una estratègia que no crec que hagi aportat res de bo a la societat basca (a la espanyola i la catalana, per descomptat que tampoc), que és en el fons l'objectiu que pretenia quan va ser creada. Ara el camí no serà fàcil, però com a mínim, tal com mostrava l'excel·lent documental “Pluja seca. Mediadors internacionals al País Basc” (per cert, retransmès misteriosament un dissabte de febrer a les 11 de la nit pel canal 33), hi ha molta gent disposada a fer que la pau sigui possible, alguns d'ells, actualment a la presó.

Després, la xarxa m'informava de la captura i la macabra execució del dictador Gaddafi. Les imatges difoses a tort i a dret pels mitjans de comunicació i quasi impossibles d'esquivar, denotaven un cop més, fins a quin punt, la morbositat dels espectadors s'alimenta dels cadàvers. Encara que, és molt més preocupant que es matin toros enmig de les places... de fet, després de veure la reacció de certs ciutadans xinesos davant l'atropallament d'una nena, no sé fins a quin punt, i en contrades més properes, la reacció del personal no seria practicament la mateixa, és a dir, la pura indiferència.

I per acabar el gloriós dia, les 48 hores de vaga general amb les quals els treballadors del país hel·lènic vam dir un cop més que estàvem farts, van transportar-me directament a les escissions internes de la I Internacional, o més aviat, als pitjors dies del maig del 37, amb enfrontaments entre comunistes i anarquistes al centre d'Atenes. Un espectacle depriment, un drama que va acabar amb la mort d'un manifestant comunista, que després de rebre una pedrada al cap, morí hores després d'un atac de cor. Molt trist, i el pitjor: ens anem acostumant als morts.

BARCELONA '93

2011-10-17T11:22:00.004+01:00

Ahir, alguns mitjans de comunicació es feien ressò dels 25 anys de la proclamació de Barcelona com a seu olímpica. Una efemèride que va significar un abans i un després per una ciutat que ja havia patit anteriorment diferents transformacions a cops de grans esdeveniments (les dues Exposicions Universals i el Congrés Eucarístic).

La diferència aquesta vegada, es que finalment Barcelona es posicionaria com una de les ciutats més de moda, més cool, en un gran muntatge comercial i de markenting que va tenir en el senyor Bassat, el seu director d'orquestra. La marca Barcelona va iniciar a partir d'aquells moments el seu periple, que va beneficiar sens dubte la indústria turística i a les empreses immobiliàries, i que va significar l'inici d'un procés intens de gentrificació que duraria fins els nostres dies.

Aquella data recordo que la vaig viure amb el meu avi a casa seva, i que aquest m'explicava com el senyor (Samaranch) que acabava de donar la gran notícia, era un vell conegut seu, perquè havien fet el servei militar junts a Panticosa (Aragó). La diferència es que al senyor de la tele li donaven més permisos que no pas ell, perquè era d'una bona família de Barcelona i addicte al règim, no com a l'avi, que era de poble i republicà.

Quan ja ens acostavem a l'esperada data, en la qual l'esperit olímpic semblava que havia de portar-nos quasi a l'èxtasi, jo iniciava la meva adolescència i de la missa m'enterava la meitat (una miqueta menys que ara). L'estiu s'omplia dels primers concerts de l'anomenat rock en català, una etiqueta on s'agrupaven tota mena de grups de música. Que en una mateixa nit escoltessis un grup de heavy, un altre de pop i un altre de reagge, tenia poca importància, el que agradava, era que allò que deien, ens era més proper. De tota aquella fornada de grups, alguns han perviscut fins a l'actualitat, d'altres han passat a la història i d'altres han sigut directament ignorats. Dins aquest últim grup, guardo un bon record dels “Pixamandurries”, un dels grups pioners del punk fet a Girona. I de la qual la xarxa m'ha proporcionat un dels seus grans èxits.

HI HAN UTOPIES QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (III)

2011-10-15T12:07:00.002+01:00

El moviment dels Indignats s'està nodrint en la seva base d'un substrat provinent basicament de les classes mitjanes, una classe que es resisteix a desaparèixer i que reacciona com pot, davant el merder imperant. De fet és aquesta classe i la de sota, la que està pagant els plats trencats de l'orgia especulativa que els últims 20 anys ha caracteritzat el nostre sistema econòmic.

La demanda de mesures encaminades a una major equitat fiscal o una major participació en el sistema polític actual són des del meu punt de vista, mesures poc eficients si el que es pretén es capgirar la dinàmica actual, on l'acumulació de capital es concentra en un menor nombre de mans i la resta de la població s'empobreix gradualment, amb tot el que això comporta. Pensar que aquestes mesures seran suficients per apaivagar el cop, em sembla poc realista, tot i que compten amb la meva simpatia. Pot ser un bon començament.

L'amic Jordi, amb el qual des de “Sota la pluja” intercanviem últimament parers i punts de vista, destacava positivament l'altre dia, una de les demandes del moviment del 15-M de Madrid: "Exigimos la aplicación de políticas que fomenten las actividades empresariales creadoras de empleo, de oportunidades para todas las personas, respetuosas con el medio ambiente y con l@s ciudadan@s de todo el mundo".

Unes línies que a un servidor no deixen de recordar-li les demandes d'un “capitalisme amb rostre humà” impulsades ideologicament pels partits de centre esquerra europeus, i que a mi em produeixen certa urticària. Sóc dels que pensa, que la capacitat de mutació d'aquest sistema és immensa i la perversió una de les seves característiques. Creure, després de dos segles de liberalisme, en la bondat del diner, no em sembla raonable. Els bitllets no tenen cor.

Se'm retraurà que sóc un utòpic, que no toco de peus a terra, que certs somnis són perillosos, fins i tot que poden crear monstres. Però el monstre, de moment, jo ja el tinc a dintre casa. Dimecres Grècia viurà la sisena vaga general d'enguany, però aquí ningú ens fot ni cas, encara que el país va directe a les brases.

CRÍTICA A LA RAÓ SEXOLÒGICA

2011-10-10T23:29:00.004+01:00

M'envien la Cati, el Josan i la Noe, companys de batalla en el món de l'antropologia i d'alguna cosa més, el cartell i una nota informativa sobre les jornades que se celebraran a principis de mes de novembre a la UB, sota el suggerent títol que indica l'entrada d'aquest bloc, on presentaran entre d'altres, les seves respectives etnogràfies, si hi fos, no m'ho perdria. Suposo que Kant, tampoc.

Etnografies entorn els cossos, els gèneres i les sexualitats:

Es proposa una reflexió crítica de l’actual episteme sexològica. La naturalització de la sexualitat, l’essencialització de les identitats, l’heteronormativitat o la patologització dels cossos i pràctiques dissidents són els principals postulats que sostenen una raó sexològica presentada com a quelcom universal. Des de la problematització d’aquest model hegemònic, es tracta d’explorar noves pràctiques i representacions corporals i sexuals, nous espais de relació, noves lògiques identitàries...

DIMECRES 2 DE NOVEMBRE

17h-17.30h. Obertura de les Jornades

Manuel Delgado Ruiz –Coordinador del Grup de Recerca en Exclusió i
Control Social (GRECS)-. Universitat de Barcelona.

17.30h-19.30h. In-corporacions i resistències més enllà de les fronteres del gènere

Mari Luz Esteban Galarza (Euskal Herriko Unibertsitateak)

Elvira Burgos Díaz (Universidad de Zaragoza)

Alba Barbé i Serra (Universitat de Barcelona)

Caterina Canyelles i Gamundí (Universitat de Barcelona)

DIJOUS 3 DE NOVEMBRE

11h-13.30h. Mirades antropològiques entorn les “pràctiques de risc”

Oriol Romaní Alfonso (Universitat Rovira i Virgili)

Fernando Villaamil Pérez (Universidad Complutense de Madrid)

Noemí Elvira Marín (Universitat de Barcelona)

Ana Pérez Declercq (Universidad de Barcelona)

17.00h-19.30h. La patologització i medicalització de les sexualitats

José Antonio Nieto Piñeroba (Universitat Nacional d’Educació a Distància)

Núria Gregori Flor (Universitat de València)

Gerard Coll-Planas (Universitat de Vic)

Jordi Mas i Grau (Universitat de Barcelona)

DIVENDRES 4 DE NOVEMBRE

17.00h – 19.30h. Sexualitats, espai públic i control social.

Òscar Guasch i Andreu (Universitat de Barcelona)

Julieta Vartabedian (Universitat de Barcelona)

Jose Antonio Langarita Adiego (Universitat de Barcelona)

Lloc: Sala Gran, Facultat de Geografia i Història de la Universitat de
Barcelona. c/Montalegre, 6 (Barcelona)

Organitza: Grup de Recerca en Exclusió i Control Social –GRECS-

Col·labora: Universitat de Barcelona.

MÚSICS DE CRETA: NIKOS KOMIS

2011-10-08T22:05:00.005+01:00

Nascut a Biannos l'any 1931, de seguida va sentir-se atret per la mandonlina, l'instrument que tant el pare com el seu germà tocaven, encara que més endavant també va decidir provar sort amb el violí. L'aprenentatge va iniciar-lo sol, posant l'orella, escoltant allò que feien els més grans. Però era durant les cantades que s'organitzaven quasi diàriament en el seu poble, on realment posava en pràctica allò que aprenia, tot i que l'ocupació nazi no els hi va posar fàcil.

Les cantades s'organitzaven per mostrar l'amor a les enamorades, però també en honor als amics. Era recorrent que a negra nit, una colla d'amics es presentessin de sorpresa sota el balcó d'un conegut/da per retre-li de sorpresa, un sentit homenatge. Unes nits, on cantaven versos com aquests:

"Lluna meva que des de ben alt ets el carter de la nit

diga-li com l'estimo fins allà on el món s'acaba"

Φεγγάρι μου που 'σαι ψηλά της νύχτας ταχυδρόμος

(Fegári mu pu'se psilá tis níktas tagidrómos)

πες της πως θα την αγαπώ μέχρι να στέκει ο κόσμος

(pes tis pos za tin agapó mékri na stéki o kósmos)

PABLO HASÉL ABSOLUCIÓ

2011-10-05T21:48:00.002+01:00

De rap, allò que en diem rap, no en sé molta cosa més del que alguna vegada per una festa sonada la meva mare ens cuinava al forn si la butxaca ho permetia. De “Rap” en majúscules, aquest gènere musical nascut a Estats Units entre les barriades dels suburbis de les grans ciutats, la meva orella l'ha tastat menys que el seu homònim marí, per tant no acabo d'entendre si el Pablo Hasél és bo en el seu ram o no. Però el que si entenc, es que diu coses que no agraden i, per això, aquesta pseudodemocràcia ha enviat els seus sicaris per intentar atemorir-lo i donar exemple. L'Audiència Nacional ens continua donant mostres clarividents perquè és l'hereva directa del TOP: feia anys i panys que no es detenia un cantant en aquest país.

EL BURGÉS

2011-10-02T22:48:00.004+01:00

Aquests dies de reflexions i emocions vàries, se m'ha aparegut una d'aquelles cançonetes que de petit sempre m'havien fet molta gràcia: “El burgés”. Un tema d'en Quico Pi de la Serra amb lletra del gran Pere Quart, i que el cantautor presentà en la seva època com a membre dels Setze Jutges l'any 1967. Una lletra que en l'època actual també mereixeria una actualització, però que expressa amb ironia la presència del tarannà d'una classe en un període concret.

“Es lleva a dos quarts d’una
es banya i es perfuma
i amb l’aire nou que té,
corre a firmar a una estona
a un banc de Barcelona
on fot de conseller.

Fent l’àrdua tasca
i per no caure en basca
es fot un vermut complet
a un club de senyorassos
tibats, lluents i grassos
que ja ho tenen tot fet.

Allà mateix el maître
vinclant l’esquena dreta
li cantarà el menú.
I ell triarà una truita
de llagostins poc cuita
i un palpissàs mig cru.

És l’ofici del burgés,
menjar, jaure i no fer res.

Un cop llesta la teca
se’n va a la biblioteca,
s’enfonsa en el sofà
i dorm la migdiada,
l’armilla descordada
i un rot al paladar.

Després el gran sapastre
s’anirà a can sastre
per emprovar-se un tern;
l’arruga de l’espatlla,
dels pantalons la ratlla,
l’amplada del infern.

Més tard com cada dia,
seurà a la barberia
on el perfilaran;
l’altre vermut, la cita,
que avui toca Lolita
i cap al restaurant.

Endrapa en tres passades
tan densament cuinades
que ja no poden més;
amb el que el mosso els cobra
a casa d’un manobre
viurien tot un mes.

Mata llavors tres hores
a un fosc bar dels afores,
es prenen molts gin-fizz,
amb la saliva amarga,
fent una cara llarga,
pugen tots dos al pis.

El pis de l’amigueta
que li farà, pobreta,
l’amor sense perills
i a casa, a darrera hora,
on vetlla i potser plora
la mare dels seus fills”

SOMNIS D'UN BROKER

2011-09-29T22:31:00.001+01:00

BENVINGUT AL MÓN, DOMÈNEC

2011-09-27T15:21:00.007+01:00

Un fill no arriba cada dia, no és un fet ni un esdeveniment que puguis mesurar pel valor de l'instant de la seva vinguda, perquè la seva presència durarà per sempre.

Que aquest acte que anomen viure el disfrutis amb tots els sentits, i que el cap no et deixi perdre't. Val la pena.

Benvingut al món, fill.

HI HAN "UTOPIES" QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (II)

2011-09-23T15:22:00.004+01:00

Pensar tal com van les coses, que la situació actual pot capgirar-se sense canviar els fonaments del sistema socioeconòmic en el qual vivim, em resulta senzillament utòpic. Qualsevol reforma a un vestit desgastat després de tantes i tantes bugades, no pot ser res més que un mal embast condemnat a l'estrip.

I no és que visquem l'apocalipsi (aquest és un tema per sant Joan i els seus), però els aires que corren tampoc es que siguin per tirar coets. La democràcia representativa burgesa quasi ja no dóna per més. Perquè un dels elements que la sustentava desapareix, es dilueix a passos agegantats. La classe mitjana ens diu adéu, per més que costi d'acceptar. El seu servei a la causa capitalista ha arribat fins aquí, ja no fa falta. Punt i final de trajecte. Ara toca deixar de somniar i començar a pagar amb interessos el tros de paradís que pensàvem que podíem comprar amb la targeta de crèdit o la hipoteca. L'espiral consumista que des del crac del 29' s'havia regit per a tapar el forat, ha dit prou. I ara, arriba el malson. I no és retòrica: més d'un 40% d'atur juvenil a l'estat espanyol, fa feredat. (I no m'allargo amb altres dades.)

L'anomenat estat del benestar que es contraposà durant bona part de la segona meitat del segle XX al model socialista soviètic, va començar a sentir com trontollaven els seus peus durant l'embranzida neoliberal dels inicis dels 90, fins arribar a l'actualitat: l'educació i la sanitat, també podien ser matèria de negoci. Per molt que autors com Francis Fukuyama pensessin que finalment arribaria la fi de la Història, amb l'extensió de la democràcia liberal arreu del planeta, i que l'individuu se sentiria reconegut i satisfet davant aquest fet, s'ha demostrat que això només era una entelèquia. I que entre d'altres coses, la socialdemocràcia va servir per equilibrar els poders polítics i econòmics durant el segle XX. La seva existència, és cada cop més difícil, i països tant emblemàtics com Suècia, que encara avui dia sostenen la seva bandera, cada vegada més, alimenten la seva economia nacional amb negocis com l'armamentístic. Destacant, per exemple, en la nòmina de països compradors, autèntiques dictadures com l'Aràbia Saudí.

Fotografia del metro d'Atenes en referència a les noves mesures econòmiques preses pel Partit Socialista Panhel·lènic (PASOK): "Gràcies pel socialisme"

HI HAN “UTOPIES” QUE VALEN MÉS QUE MIL REFORMES (I)

2011-09-19T12:13:00.004+01:00

Ja fa dues setmanes, reflexionava en veu alta sobre els últims esdeveniments que sacsegen darrerament una part important del planeta. Els indignats, la xenofòbia o senzillament la crisi que estem patint eren els tres eixos amb els quals intentava articular un article on abordava la meva opinió sobre aquests fets, i com creia que només un front comú entre diferents col·lectius o persones que qüestionessin directament la validesa del sistema capitalista en el qual vivim, podria evitar (almenys de moment) un augment del poder del diner i de les ideologies feixistes.

En un dels punts de la meva argumentació, criticava, no sense cert cinisme la proposta d'alguns milionaris de pagar més impostos, per tal d'evitar la fallida i sobretot, l'extensió de la pobresa als seus peus, sempre perillosa pels seus caps. Una crítica que em va valdre l'honor de replica del meu amic i mestre Jordi Sánchez.

L'equitat fiscal ha estat un dels temes centrals que en Jordi ha tractat darrerament a "Bajo la lluvia", com una de les reformes possibles per evitar el desmentallament progressiu del nostre estat del benestar (accés a gratuït a l'educació i la sanitat, prestacions laborals, …). Sincerament, crec que la mesura és inútil, no perquè no estigui d'acord en el repartiment de la riquesa o que senzillament els que més tenen paguin més, si no perquè penso que és insuficient quan els estats viuen sotmesos a les directrius del mercat. Ningú garanteix que aquests diners revertiran per afavorir les necessitats dels ciutadans, i encara menys quan es modifiquen constitucions per regular el dèficit públic o quan tenim països directament intervinguts, mancats practicament d'autonomia política. Ahir Oboma sortia en defensa d'aquesta proposta. Molt bé. Perfecte. Quin és el model sanitari i educatiu dels Estats Units? Doncs tot i la incipient reforma sanitària de l'any passat, continua depenent del nivell de la butxaca dels contribuents. I això, si els rics paguen més continuarà igual, ningú diu el contrari. La qüestió, diuen, és eixugar el deute.

I Europa? “Lo que hay que plantear es que la UE ha sido extraordinariamente exitosa durante su existencia y ahora está fracasando al enfrentar el cambio que está viviendo el mundo, el cambio civilizatorio. Es una crisis económica, pero también de nuevos repartos de poder, de nuevas fronteras de desarrollo y subdesarrollo. Estamos en una frontera que a lo mejor tardamos en ver 50 años, cuando ya no seamos nada relevantes, la misma que se produjo al pasar de la sociedad agrícola y artesanal a la industrial. Ahí, Occidente está claramente perdiendo posiciones frente a Oriente, y dentro de Occidente, Europa está quedando muy rezagada y marginalizada”. Amb aquestes paraules s'expressava Felipe González en una entrevista al diari El País el dia 6 de setembre, on l'expresident del govern espanyol i actualment assessor de Gas Natural, feia el seu diagnòstic de la situació actual.

LA FEMME QUI MARCHE (ELISA VELLIA)

2011-09-13T13:01:00.003+01:00

Andreas song. To tragoudi tou Andrea.6'06" from Laurent “Graal“ Rousseau on Vimeo.

Sovint, la fascinació pel món clàssic, provoca que l'acostament a la realitat de la Grècia actual quedi eclipsada per un interés en retrobar en les expressions culturals (també musicals) del país hel·lènic, un passat que ja no existeix. Aquest és al meu entendre l'error en el qual recau Elisa Vella en el seu viatge per les músiques del Mar Egeu. En un disc que no deixa indiferent a qui l'escolta, amb uns arranjaments i orquestracions impecables, on aquesta excel·lent arpista, compositora i cantant nascuda a l'illa de Corfú i establerta fa anys a la Bretanya, mostra les seves qualitats, tot interpretant unes cançons que encara avui conserven una gran vivacitat. I que l'artista, amara de nostàlgia.

Crítica publicada a la revista Sons de la Mediterrània núm. 24 (Setembre 2011).

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (III): FINAL

2011-09-04T23:27:00.004+01:00

Per si algú en tenia dubtes, la involució en la qual estan instal·lades les pseudodemocràcies occidentals està agafant una embrenzida que si no ens espavilem acabarem pitjor que els serfs de l'Edat Mitjana. L'última mostra: com es reforma en un pim pam la Constitució del Reino (i jo que em pensava que era intocable). Quan els mercats diuen missa, tots a corre, i això és el que passa. I si s'ha de tocar el crostó, millor fer-ho durant el mes d'agost, que entre les vacances, l'inici de la Lliga i el casament de la marquesa, la gent no s'entera.

Els drets socials dels ciutadans espanyols quedaran després d'aquesta reforma trossejats una mica més, la Carta Magma s'havia de reformar, no fos cas que passés igual que a Grècia, que les mesures que ja es porten a terme, ataquen directament els seus principis constitucionals (tampoc és que aquells que manen els hi importi gaire, però com a mínim s'estalviaran un maldecap). I és que l'estat espanyol està fent la feina molt ben feta, i els anomenats plans d'austerirtat que s'estan aplicant, són calcats als mateixos que van començar a introduir-se a Grècia amb la intervenció de l'FMI, fa ja un any i mig; la diferència és que oficialment, aquest organisme, només ha arribat a la banda portuguesa de la península. (Un país per cert, amb un salari mínim interprofessional de 500 euros mensuals, amb un mercat laboral precaritzat fins la medul·la, i unes empreses públiques que estan sent vengudes a preu de saldo, la majoria d'elles amb seu espanyola.)

Estructuralment parlant, Grècia a hores d'ara, se sembla cada cop més a un país africà dels anys 70. L'últim impost que els tecnòcrates del govern hel·lènic s'han tret de la butxaca ha estat l'anomenat impost solidari (no és broma): l'aplicació entre un 1% i 3% de retenció als salaris superiors a una renda de 12000 euros l'any (!!), a pagar a final d'aquest mes. En un país cada cop més enfonsat, i on la setmana vinent s'inicia un nou curs escolars sense llibres per la manca de pagament de l'administració pública a les editorials. Una amiga grega, em deia l'altre dia: “Volen canviar el nostre sistema de vida”, “Això sembla...”, vaig contestar-li. I a pitjor, per suposat.

I enmig d'aquest batibull, una senyal que les coses es mouen: els rics alemanys, francesos i americans demanant que els hi augmentin més els impostos; de fet, res d'estrany, no és que siguin més solidaris o més idiotes que els altres milionaris d'altres contrades, saben millor que ningú, que historicament en situacions de desigualtat els caps dels qui tenen quartos també cauen; però tenen un problema des del meu punt de vista: si pensen que pagant una mica més les desigualtats no continuaran augmentant, s'equivoquen, perquè el sistema econòmic que ens governa està programat perquè els guanys d'aquells que tenen cada vegada sigui més gran. I de fet, penso que la percepció de la gent de peu davant els més rics, no canvia gens entre tenir un castell o tenir-ne tres o mil. Vull dir, que no crec que quatre molles puguin calmar el malestar, la mala llet.

El problema, com sempre, és com canalitzar la mala baba. El fenomen dels indignats s'ha escampat per països tant diversos però tan semblants al mateix temps com Espanya, Grècia o Israel, amb unes classes mitjanes cansades de pagar els plats trencats de les polítiques socioeconòmiques, i els partits de l'esquerra tradicional encastats en el poder o en el politicament correcte. Al mateix temps que les revoltes i les bullangues s'escampen per les barriades i els suburbis més degradats de les ciutats europees. Davant d'això, la xenofòbia i el racisme s'articula politicament des de fa una dècada ben bé (algun lloc més que no pas altre) al voltant de les classes populars d'arreu d'Europa, i el més inquietant del tot, allà on ha aconseguit representació, l'ha consolidat. Penso que només un front comú contra el sistema capitalista que ens governa podrà aturar aquest canvi de cicle on sembla que estem submergits. Alguns intel·lectuals com Noam Chomsky o Susan George ja fa temps que evoquen per una nova internacional, els Fòrums Socials també fa anys que treballen en aquesta línia d'unió programàtica amb diferents col·lectius i organitzacions crítiques amb el sistema, i ara apareix de forma encara poc estructurada el moviment dels indignats. Un moviment encara poc definit, però que permet albirar alguna cosa més que els quatre grups combatius de sempre, i que pot permetre augmentar una base social més crítica i organitzada davant els nous aires. No aprofitar-ho crec que seria un greu error, del qual només els Anglades i/o Walls Streets poden treure'n profit.

II FESTA ESTELLÉS: CORAL ROMPUT

2011-09-03T16:32:00.007+01:00

Un dels meus poetes més admirats en català és Vicent Andrés Estellés. El poeta de Burjassot (del qual vaig tenir constància gràcies a l'artista, cantant i pallaso Ovidi Montllor) rep des de fa dos anys un merescut homenatge a la xarxa i a diferents poblacions del país, un motiu per sumar-m'hi amb un fragment del seu magnífic "Coral Romput", recitat de manera sublim pel cantautor d'Alcoi, musicat per Toti Soler i dedicat a la seva filla morta.

Un fragment:

"Ara que estic a punt d'estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d'estar alegre,
ara que aquest desig és l'únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.
Recórrec uns carrers, entre dues clarors,
i sent el veïnat ocult de l'alegria
i en girar un cantó crec que em vaig a morir.
Senyals, només, de tu. Les parelles lentíssimes,
esperances encara. Jo sé que t'he de veure.
Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria,
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.
Ho he perdut tot, però no t'he perdut encara.
Encara vius, oh tu. Encara vius -i et sé."

A L'AMIC NIKO

2011-08-23T13:02:00.002+01:00

Penso que ens sentim partíceps d'un lloc quan el lligam afectiu amb les persones que hi viuen és ben estret, és a dir, que per sobre de tot tenim una estima per la seva gent i acumulem unes vivències que ens fan sentir part d'aquest territori i la seva comunitat. De fet, és el que em passa a mi amb Grècia i Creta en particular, que tot i no ser el meu lloc de naixement, cada vegada són més meus.

La mort de l'amic Niko el mes passat, no va fer res més que confirmar-me les ratlles anteriors. El plany per la seva desaparició, després de 3 anys de lluita contra un maleït càncer al cap, no han fet més que mostrar-me com d' aprop sóc d'aquesta terra. Malauradament, el dia del seu funeral, no vaig poder assistir-hi, el seu poble es troba a dues hores del meu i el desplaçament fins allà va ser impossible. Per sort, el cap de 40 dies d'haver mort algú, a Grècia se celebra una missa en el seu recordatori, i aquest cop vaig jurar-me que no hi faltaria.

Diumenge a les vuit del matí vaig marxar amb el meu compare Giorgos cap a Agia Galini, el poble del Niko. El “Mnimosino”, l'acte litúrgic celebrat en memòria seva, ja havia començat quan vam arribar, però igualment vam poder donar el pesem a la família, que en filera acceptava les mostres de condol entre llàgrimes i encaixades de mans de la gent que anava eixint de la porta de l'església. A la sortida, la família donava tal com és costum, una mena d'ametllat de xocolata, un brioxet i una terrina amb sèmola acompanyada per uns grans de magrana i unes panses. També una copeta de conyac.

Un cop fora, al centre del poble, un parell de taules de fustes parades amb uns talls de formatge, quatre pastes, el seu cafè i unes ampolles de raki (aiguardent), ens mostraven l'hospitalitat de la família en agraïment a la nostra vinguda, tal com marca el ritual.

L'esdeveniment serveix per socialitzar el dolor per la pèrdua del difunt, una acció que s'anirà repetint amb menor intensitat després dels 40 dies als tres mesos, mig any, un any... en una forma de no defugir de la mort i mirar-la a la cara, en un acte cada vegada menys recorrent a casa nostra.

Després de compartir experiències al voltant del nostre amic difunt amb el personal, i parlar més distensament amb la família, vam dirigir-nos els que quedàvem al cementiri, en un darrer acte de record. El silenci, sota el sol del migdia cretenc, davant la tomba de la família on ara també hi havia la fotografia del Niko, només va trencar-se quan un llaüt i una lira van asseure's sobre la tomba veïna per dedicar-li les últimes cançons i els últims versos improvisats. Mentre els gotets de raki, ja calent, picaven sobre la llosa on descansava, i, ens l'empassàvem gargamella avall, en memòria seva.

Tot i no ser una cançó de lament (myrologia) feta expressament per a ell, el fet és el mateix.

SAQUEJADORS D'AGOST

2011-08-20T01:03:00.002+01:00

La setmana passada, Londres i altres ciutats angleses cremaven i eren saquejades per multituds de joves adolescents desencisats per unes expectatives de futur ben magres, cansats de la marginació i de les polítiques socials del seu país, encaminades més aviat a l'assistencialisme que no pas a una verdadera incorporació de les classes populars a la vida activa del país. L'esclat d'ira ha estat analitzat per molts com un fenomen irracional i descontrolat, on la repressió policial i el control de la xarxa serien l'únic mecanisme pertinent per acabar amb el caos que durant uns dies va reinar pels seus carrers. Pocs han estat, els que han vist en aquestes bullangues, analogies ben clares amb el que ha passat les útlimes dècades a moltes ciutats franceses, nordamericanes, gregues... i el més comú ha estat apel·lar a conflictes de caràcter racial i no sé quines altres mandangues.

I mentre els uns prenien i destruïen allò que cada vegada queda més lluny del seu abast, les agències de qualificació i els seus sequaços, abillats amb corbata i jaquetes de 21 botó, és dedicaven a enfonsar encara més, com si un grapat de voltors es tractés, l'economia global: una mena de cadàver putrefacte, que ningú gosa enterrar.

Humanament parlant, si comptabilitzéssim quines han estat les conseqüències que han ocasionat aquestes respectives accions i la resposta política que han comportat (policia en el primer cas, cap pel segon), quedarà un cop més, ben clar, qui mana aquí, i qui paga els plats trencats. Perquè ja fa massa temps, que tota aquesta tropa d'especuladors en massa, repliques exactes del Michael Douglas al “Wall Street” de l'Oliver Stone, fan i desfan com volen, quan el seu lloc seria com a mínim, asseure's davant d'un tribunal. Una proposta que ja fa temps que molta gent defensa, entre ells, dos premis nobel d'economia, Joseph Stiglitz y George Akerlof.

L'HEREU RIERA A CRETA

2011-08-14T19:40:00.004+01:00

Durant el temps que porto aquest bloc, si una cosa he fet, més bé o més malament, és anar parlant de Creta i la seva música; de la música feta als Països Catalans o d'altres racons de la Terra, poca cosa he escrit. Falta de temps, ganes, i perquè no dir-ho, coneixements. Avui em disposo a trencar amb aquesta tònica que espero que no quedi en un punt i a part.

Creta és una illa tancada en ella mateixa, un illot on el mar ha actuat de frontera, i ha fet que la seva població observés durant segles allò que li arribava per la costa o de mar enllà, amb por i desconfiança i, de fet, no li han faltat motius. Amb els anys però, aquesta dinàmica, ha anat canviant; el món actual, ja no és el mateix que el de fa 50 anys (ja no dic 100 o 200 anys) i la globalització ha fet, entre tantes altres coses, que la població mundial (evidentment alguns amb més facilitats que no pas altres) puguem moure'ns arran del planeta en qüestió d'hores, dies o mesos. D'aquesta manera, Creta, amb tots els seus atractius, per a gustos de tota mena, s'ha convertit en un lloc de parada obligatòria d'una quantitat ingesta de gent que no volen deixar l'oportunitat de posar-hi els peus; uns de forma efímera, d'altres, com jo, per llargues temporades.

Gràcies a aquest magnetisme, un cul inquiet com el meu, ha tingut l'oportunitat, encara que sembli mentida, de conèixer una varietat extensa de gent que abarca a tot el planeta. L'última coneixença ha estat la del bonàs del David Salleras, un virtuós del clarinet i fill de l'Empordà, que a l'igual que un servidor, ha estat conquerit pels encants de les dones d'aquesta terra. Professor de música, també és un dels membres dels “Folkincats”, un grup que ja amb el títol, mostra una clara declaració d'intencions, i que està revolucionant el panorama musical català, amb les seves versions o reactualitzacions del repertori melòdic popular. En el que hauria de ser, al meu entendre, un exercici musical desacomplexat en el que encara pocs grups de música s'atreveixen.

Del seu nou compacte, destaco sens dubte, la seva versió de “L'hereu Riera”. Un d'aquells clàssics de tota la vida que trobem arreu del país, i que a part de les versions de la Victòria dels Àngels, Núria Feliu, l'Amadeu Vives... fidels més o menys a la melodia original, encara fins ara, havia comptat amb poques interpretacions més actuals, tals com la que oferia també fa uns anys, el grup “La Coixinera”.

Aquí deixo les dues propostes:

LA FLAMENCA CRETA

2011-07-29T18:26:00.002+01:00

Quin és l'origen de la música tradicional cretenca? Aquesta és una pregunta que al llarg de la meva recerca ha sorgit moltes vegades per boca dels meus informants. La seva procedència i evolució ha estat llargament comentada, però en destaca una clara diversitat d'opinions, que sobrepassen, al meu entendre, qüestions estrictament musicològiques i que entren clarament en un debat de caràcter ideològic.

En aquest sentit, durant la meva estada a l'illa es va presentar un espectacle produït per l'Institut Cervantes d'Atenes en el qual es mesclaven la música cretenca i la flamenca i mostrava la Mediterrània com a espai geogràfic comú.

En l'actualitat, amb la proliferació de festivals de música de la Mediterrània, i revistes de música al voltant d'aquest mar, no deixa de ser interessant la crítica que Ross Daly ofereix al concepte de música mediterrània, construït, al seu entendre, per legitimar uns interessos polítics i econòmics i no pas basat en criteris musicològics. “La necessitat de construir un discurs al voltant de la mediterraneïtat comporta tota una sèrie de components ideològics que no deixen d'utilitzar, en aquest cas, la música per distanciar-se d'altres possibles influències. Parlar de l'existència d'una música mediterrània és com parlar d'una sola cultura al voltant d'aquest mar” (fragment diari de camp, juliol 2009).

VACUNACIÓ GENERAL (II)

2011-07-25T12:30:00.001+01:00

“Ens inoculen terror, des de tots els camps, polítics, econòmics, socials, científics i filosòfics, com si la idea central fos mantenir-nos en un estat permanent de pànic. Si no ho han calculat bé hi ha el perill que es produeixi un efecte d'immunització, una vacuna col·lectiva que ens va deixant indiferents i amb posat de tòtils. La gent engega els aparells d'informació a domicili i escolta les catàstrofes de cada dia amb un interès morbós (a vegades amb una íntima exultació). “A veure quina en faran demà!”, es diu en el moment de plegar i de ficar-se al llit. Hi compta, sap que no la defraudaran, i només demana que les pedres caiguin lluny de la teulada de casa seva. És el que deia abans: tot plegat, fa venir ganes de treure bandera blanca.”

Pere Calders, revista Canigó (30 de maig de 1981)

VACUNACIÓ GENERAL (I)

2011-07-21T16:21:00.001+01:00

“Estem assetjats, ens burxen pels quatre vents d'una fortalesa que fa aigües. Més que una fortalesa, ens trobem instal·lats en una feblesa pretensiosa que no enganya ningú, és l'escenografia d'una castell, tela pintada que no resisteix les escomeses dels ariets. No sé si trobaria gaire seguidors, però em sempto temptat a pujar en una de les torres figurades enarborant bandera blanca, no per oferir rendició, sinó per demanar treva. Un respir, una oportunitat de negociar bones notícies o, almenys, una dosificació de les dolentes. Després de treballar-hi durant segles (amb resultats contradictoris) hem bastit una civilització idiota, que ens sorprèn continuament com si no fos obra de l'home i tot ens vingués de fora, de l'espai exterior.”

Pere Calders, revista Canigó (30 de maig de 1981)

EROTÓKRITOS

2011-07-16T16:32:00.003+01:00

Des del segle XIII fins a la primera meitat del XVII, Venècia féu de Creta el seu punt estratègic per al control i l'expansió del comerç a la Mediterrània oriental, a més d'aportar una gran empremta en la cultura i en el dialecte cretencs, molt ric en llatinismes. D'aquesta època són el pintor Domínikos Theotokópoulos “El Greco” (1541-1614) i una de les joies de la literatura grega: Erotókritos, de Vintzentzos Kornaros.

L'Erotókritos és una obra molt popular arreu de l'illa, un romanç, probablement del segle XVII, amb una estructura de 10.000 versos pentadecasíl·labs amb rima consonant. Una obra literària cantada de la qual qualsevol cretenc te'n pot recitar un fragment.

Aquí deixo un vídeo recent, en el qual han participat 77 artistes grecs, en una particular interpretació coral d'uns versos de l'obra.

EL RESULTAT D'UN ANY DE RETALLADES

2011-06-29T18:43:00.004+01:00

Grècia va ser el primer país europeu en ser intervingut el maig de l'any passat per l'FMI i el BCE. Un any després la situació no ha millorat, i a l'espera d'un nou “rescat” caracteritzat per l'augment dels impostos i les retallades, la població del país pateix els efectes d'una política econòmica neoliberal.

La retallada de les despeses de l'administració pública

La retallada del nombre de funcionaris, per tal de reduir la despesa pública, fou un dels primers objectius del govern de Iorgos Papandreu l'octubre del 2009, unes mesures que la intevenció de l'FMI s'encarregà de ratificar. Així doncs, l'accés a la funció pública s'ha convertit en tota una quimera, en un país on fins ara, més d'un milió de persones eren funcionaris. En el que era, en molts casos, una pràctica clientelar dels partits polítics governants per mantenir les seves cotes de poder i el seu electorat. I que encara sembla difícil d'eliminar.

Segons informava recentment el ministeri d'economia grec, tot i la baixada del salari dels treballadors públics fins el 20%, i la mitjà hora de més que a partir del mes de juliol es veuran obligats a treballar sense rebre cap retribució, pretenen eliminar gradualment 150.000 llocs de treball fins l'any 2015. Un fet que suposarà una clara davallada dels serveis oferts als ciutadans.

La unificació dels governs locals

Els primers en notar els efectes d'aquestes reformes han estat els ajuntaments. Des de les eleccions municipals del novembre passat, Grècia compte amb menys poblacions amb una administració pròpia. S'han mancomunat els governs locals de tot el país, creant-se d'aquesta manera, grans corporacions municipals, amb grans extensions de terreny i/o milers de contribuents als quals atendre, amb les dificultats que això comporta, tant pel menor nombre de treballadors, com per les distàncies que molts ciutadans es veuen obligats a recórrer només per dirigir-se al consistori més proper.

El control de l'economia submergida

L'economia submergida representa un terç de la riquesa del país, per la qual cosa el govern es comprometé a l'enduriment de les mesures de control fiscal. Una de les més peculiars i que en la declaració de la renta d'enguany s'ha aplicat per primera vegada, ha estat la presentació dels justificants amb els quals els contribuents s'han gastat els seus diners. És a dir, la presentació dels rebuts de tot un any per tal de demostrar la despesa d'una part important d'allò que s'ha guanyat, amb l'afegit que els diners destinats a pagar l'impost de la llum, l'electricitat o l'aigua no compten. Una mesura encaminada a potenciar al consum, i que obliga als establiments a expedir el comprovant dels diners que reben. I que ha propiciat l'acumulació de grans quantitats de tiquets de la compra a les cases dels particulars, i que la seva caça en bars, restaurants o supermercats s'hagi convertit en un nou esport nacional.

La retirada i fugida de capitals

La fràgil situació de l'economia nacional, ha provocat que una gran quantitat de gent de peu, hagi començat a retirar els seus diners dels seus fons d'estalvis, i que les cases de molts particulars hagin esdevingut bancs improvisats. La por a la possible fallida, transmesa pels dirigents del país i diferents mitjans, a calat al carrer, que percep en la pròpia pell l'empitjorament de la situació. La manera amb la qual actua el govern canviant el sistema de recollida d'impostos entre cada 3 o 6 mesos, tampoc ajuda a calmar-la.

Les recents notícies assenyalant la fugida de 280.000 milions d'euros a bancs suïssos, no fan res més que confirmar aquestes sensacions.

La caiguda del consum i la xenofobia

L'augment dels impostos, amb una pujada de l'IVA del 23%, els preus dels carburants en alça (a algunes parts del país el litre de benzina ha arribat l'últim any a pagar-se a 1,80) i una taxa d'atur vorejant el 17%, han portat Grècia a una baixada del consum. Només a l'illa de Creta, una de les places fortes del turisme del país, l'últim any s'han tancat 215 empreses.

En un context, on el malestar social per la situació econòmica ha fet rebrotar la xenofòbia. El maig passat, els carrers d'Atenes van omplir-se de manifestants que demanaven un enduriment de la llei d'estrangeria i més seguretat, després de l'assassinat d'un ciutadà grec per un grup d'immigrants. Uns fets que foren acompanyats de diverses ràtzies i atacs d'incontrolats contra la població estrangera. En una onada de violència que l'aparició del moviment dels indignats i la seva extensió arreu del país unes setmanes després, sembla que de moment hagi aturat.

Els efectes en l'ensenyament

D'aquí dues setmanes, s'espera que el govern aprovi la nova llei d'ensenyament, que implica una reducció del 30% dels professionals dedicats a l'educació. I que de cara el proper curs, també suposarà la unificació de molts centres escolars, afectant d'aquesta forma a les poblacions més petites, amb la desaparició de les seves escoles. Les conseqüències seran unes classes atapeïdes, amb una ratio que de mitjana arribarà als 30 alumnes per aula. Al mateix temps que les escoles que fins ara feien un horari partit fins a les 5 de la tarda, amb servei de menjador inclòs, s'eliminaran, i només es mantindran les d'horari intensiu. Unes mesures que s'afegeixen a la ja situació precària de l'ensenyament públic i a unes condicions laborals del professorat pèssimes, que en la seva majoria es dediquen a fer classes particulars o a treballar en acadèmies privades, per tal d'arrodonir el seu sou i sovint, els continguts que no han acabat d'explicar a les aules.

La situació a les universitats es practicament molt semblant al que passa a primària o secundària. La majoria de facultats del país pateixen dèficits estructurals des de fa anys, i el govern no ha fet res fins ara per millorar-les. De fet, des del 5 de maig passat, el professors de la facultat Politècnica d'Atenes, una de les més emblemàtiques del país, per ser un símbol de resistència contra la dictadura, van aturar les seves classes indefinidament per la manca de personal docent i la impossibilitat d'atendre amb condicions a l'alumnat.

Un cas semblant el van protagonitzar els professors dels Instituts d'Ensenyament Tecnològic (TEI), els quals després de les vacances de Setmana Santa, van iniciar una vaga indefinida amb l'objectiu de cobrar una part important de les 6 mensualitats que l'estat els devia.

Els efectes negatius en la salut de les persones

“Tots els països que han estat intervinguts per l'FMI han tingut una disminució de la seva esperança de vida entre 5 i 10 anys, amb unes mesures que afecten directament la vida dels ciutadans.” Així de contundent es mostrava un dels metges més reputats del país, el neurocirurgià P. Papanikolau, en el documental Debtocracy, centrat en la crisi grega i recentment estrenat a la xarxa. I que confirmen els informes de l'ONG grega “Metges del Món”, al parlar de crisi humanitària al centre d'Atenes, i que destaquen situacions no molt diferents als de l'anomenat Tercer Món. De fet, als hospitals del país, comença a ser preocupant la falta d'elements bàsics com el sabó, mantes, o recipients per l'anàlisi d'orina, entre d'altres. I la deixadesa en el manteniment de les seves infraestructures internes són realment greus. Uns extrems que no fan més que agreujar la precària sanitat grega, imbuïda des de fa dècades en la pràctica de la corrupció, en el que popularment es coneix com a fakelaki (sobret en grec), i que ha generat els últims anys grans escàndols.

A més a més, la desocupació, el deute i la pobresa, han afectat directament l'esperança de la població grega en un futur millor, l'augment d'un 25% dels suïcidis i dels avortaments els últims anys, no en deixa dubte.

En una conferència recent a l'institut francés d'Atenes, el filòsof Alen Badiou resumia el context actual: “Les crisis se solucionen a través de mesures impopulars i antisocials, que sovint poden ser mortals. Així controla el capitalisme la situació. El seu problema és com la gent accepta aquestes mesures, per això necessita de la violència.”

Ps. Una part important d'aquest article ha estat publicat pel diari Ara.

PER QUÈ ELS GRECS SÓN A LES PLACES?

2011-06-25T12:09:00.002+01:00

Des del 25 de maig passat, la societat grega també compte amb el seu propi moviment dels indignats, que s'ha estés com una taca d'oli arreu de Grècia. El malestar creixent per la gestió política i la intervenció del FMI, s'havia expressat fins ara mitjançant diverses vagues generals i sectorials que havien paralitzat vàries vegades el país. La crisi social que viu Grècia és la més important des de la caiguda de la dictadura militar (1967-1974), una crisi que s'explica pel seguit de retallades impulsades pel govern, però també per les característiques del sistema econòmic actual, que no acaba d'encaixar amb certes pràctiques que defineixen la societat grega.

Quin paper hi juguen els partits polítics? El cansament per la bipolarització de l'esfera política, representada pel Partit Socialista Panhel·lènic i Nova Democràcia, ha estat un dels clams més sentits entre la ciutadania. La partitocràcia que governa el país des de fa més de 30 anys ha entrat en un cicle endèmic de decadència, amb una sèrie de famílies polítiques (Papandreus, Karamalis, …) que elecció rere elecció s'intercanvien els càrrecs. El mateix temps que l'associació entre política i corrupció esdevè una percepció generalitzada entre la població grega. A més a més, el desgast pel malbaratament dels fons estructurals europeus, conjuntament amb els escàndols que els últims 10 anys han implicat importants dirigents del país i grans empreses financeres com Goldmans Sachs o Siemens, no havien tingut encara una reacció clara al carrer.

I el tarannà grec? Sempre són perilloses les generalitzacions, però si hi han tres coses que els grecs perceben com a pròpies, aquestes són: la pàtria, la religió i la família. Grècia (no el govern) és l'entitat política en la qual la comunitat se sent unida i representada, l'atac a la seva independència o unitat, serà sempre vista com una agressió. En segon lloc, la religió cristiana ortodoxa és un dels pals de paller de la identitat grega, i serveix per netejar les consciències, tant dels polítics com de la societat en general. Dins aquesta triada, la família és la forma d'organització social bàsica on els individus expressen la seva solidaritat, normalment amb una xarxa de relacions (aliances) que van més enllà del propi nucli de parents més pròxims. L'intercanvi de favors entre membres de diferents famílies, el que es coneix com a rusfeti, és una pràctica ben coneguda (també pels polítics), utilitzada en diferents àmbits de la vida quotidiana. Un fet que perjudica clarament a aquells que no disposen d'una bona xarxa, i que explica el marcat individualisme grec.

I la corrupció? La corrupció, en major o menor grau, s'estén com una plaga per totes les esferes públiques i privades del país. Un fet que ha provocat el cansament de la massa social que es veu afectada i marginada per elles. I que exigeix ara des de les places, l'aplicació estricta de les lleis en peu d'igualtat, i un major respecte i compromís ètic entre la ciutadania.

I la ingerència exterior? Des de la seva formació l'any 1821, fins l'actualitat, Grècia ha comptat repetides vegades amb la intervenció de les potències internacionals en els afers interns i externs del país. Un fet que és recordat ampliament per la població grega, que veu en les mesures impopulars aplicades pel govern, un cop més la imposició estrangera, representada aquest cop pel FMI i el BCE. I que no fa més que alentir el sentiment de pertinença a una entitat política diferenciada, a cavall entre Europa i Àsia.

I un any de retallades? Des del maig del 2010 Grècia segueix les directrius imposades pel FMI al govern de Iorgos Papandreu, un temps suficient perquè la gent comenci a notar clarament els efectes de l'anomenat rescat. Les retallades han afectat tant a pensionistes com a treballadors en general, amb una disminució clara de les ajudes al sector públic, en procés de privatització. I que contrasta, amb les inversions per la compra d'armament a Alemanya i França, un fet que comença a ser fortament qüestionat en un país amb el servei militar obligatori i amb més de 100.000 soldats.

Article publicat el diari Ara, el dia 22 de juny, amb un altre títol.

APUNTS HISTÒRICS SOBRE LA CRISI GREGA

2011-06-21T10:10:00.001+01:00

Properament els líders europeus s'han de reunir per decidir el futur imminent de Grècia. L'aprovació urgent d'un segon rescat i la manera de fer-ho, divideix els països de la Unió, en un moment especialment crític pel país hel·lènic, amb una situació política i social inestable, a causa d'un deute que està apunt de portar-lo a la fallida econòmica. Un deute que no ha deixat d'aparèixer al llarg de la seva història recent, marcada pel control de les potències internacionals i el clientelisme dins el propi territori practicat per la classe política dirigent.

Quan sorgeix el país?

El 25 de març de 1821 és la data marcada per la historiografia oficial grega com l'inici de la guerra d'independència contra l'imperi otomà (que fins aquell moment dominava bona part de l'Europa oriental). Les potències internacionals empararen el conflicte bèl·lic, i entre d'altres aspectes, imposaren una dinastia monàrquica estrangera i financiaren en forma de crèdits una guerra de diferent intensitat, que s'acabà el 1922, amb el que es coneix com el desastre d'Àsia Menor. Uns esdeveniments que suposaren l'expulsió de la població cristiana ortodoxa d'aquesta àrea geogràfica en mans de la nova República Turca (més d'un milió), i l'expulsió per la banda grega de gran part de la població musulmana (uns dos-cents mil).

Com influeix el conflicte amb Turquia?

El conflicte serví per traçar les fronteres actuals entre aquests dos països, però significà un llast del qual Grècia tardà anys en recuperar-se. I que enverinà les relacions bilaterals entre aquests dos països, que passaren al llarg del segle XX per diferents alts i baixos, i que encara avui dia es reflexa a l'illa de Xipre, on les poblacions grega i turca xipriotes viuen des del 1975 separades pels seus respectius exèrcits. Actualment Grècia disposa de més de 100.000 soldats, un contingent molt important si tenim en compte la població del país.

Com evolucionà Grècia al llarg del segle XX?

Després de la desfeta a Àsia Menor, Grècia patirà greument les conseqüències d'un segle de conflictes amb el seu veí, que minvaran completament la seva subsistència econòmica, amb una població eminentment rural i un deute que no deixarà que el país aixequi cap. La cruenta ocupació nazi-feixista durant la Segona Guerra Mundial, donarà pas a una Guerra Civil (1945-1949) propiciada per les forces aliades, que veuran en el país un enclavament geopolític clau pel control de la zona. Dins aquest context, el país no començarà a sentir els efectes de certa recuperació econòmica fins l'entrada als anys 80, després d'haver patit una dictadura (1967-1974), haver expulsat la monarquia, restablert un sistema democràtic i haver-se incorporat al mercat únic europeu (CEE).

Com arribem a la crisi global actual?

La construcció de l'estat del benestar iniciada després de la Segona Guerra Mundial dins l'anomenat món occidental, amb el consumisme com a base, patirà durant els anys 70 del segle passat, una forta crisi econòmica que trobarà en la implantació dels crèdits la solució a aquest procés. Un procés però, que acabarà amb l'explosió de la bombolla immobiliària als Estats Units i l'inici d'una nova crisi que farà que els estats comencin a evocar diners en els bancs perquè no facin fallida. I aquests a la vegada començaran a limitar el crèdit als ciutadans i especular sobre la solvència dels estats.

Com reacciona Grècia davant de la crisi?

Aquesta situació comporta que Grècia demani ajuda a Europa, però a diferència dels Estats Units, la Unió no té una política comuna. L'Eurozona es divideix entre el centre i la perifèria, on Alemanya s'erigeix com el país més fort, amb unes polítiques laborals diferenciades dels seus homòlegs europeus, els quals en la seva majoria no poden competir amb el seu veí del nord. En aquest cas, Grècia és el germà pobre de la perifèria i es veu abocada a l'endeutament.

Quin és el paper del FMI i del BCE en la crisi grega?

La intervenció del FMI va encaminada a la destrucció de les finances de l'estat, a les privatitzacions en cadena, amb una recepta que ja va fracassar a l'Argentina, però que es repeteix degut a la falta d'autonomia financera del propi país i l'obligació imposada pel Banc Central Europeu de seguir les seves directrius, amb la imposició d'una política neoliberal. Unes mesures encaminades a la supervivència dels bancs, els creditors i les grans multinacionals, no de l'economia nacional. Unes mesures que de moment, només han fet augmentar el deute grec.

Quina ha estat la gestió dels polítics grecs els últims 30 anys?

La partitocràcia que ha dominat durant tres dècades Grècia, representada pel Partit Socialista i Nova Democràcia, amb un seguit de famílies que s'han anat intercalant en el poder, no queden tampoc exemptes de responsabilitat. Els casos de corrupció han estat constants durant aquests anys, i els fons estructurals europeus han acabat engrandint sovint, les butxaques dels seus mediadors. Al mateix temps que les grans empreses i corporacions financeres internacionals s'han acabat beneficiant dels favors als polítics de torn. A tall d'exemple, l'any 2001, el govern grec falsificava els comptes del seu deute amb l'ajuda de Goldman Sachs, un banc d'inversió americà, que es va lucrar gratament per aquests serveis.

Com actuen França i Alemanya davant la crisi grega?

Aquests països són els que es mostren més crítics amb Grècia i la seva economia, i li demanen unes retallades socials que afecten a les pensions i els salaris, però en cap cas en la inversió armamentística, dels quals ells en són els beneficiaris com a màxims exportadors.

Quina és la quantitat exacte del deute grec? On és? Com es va crear? A qui es deu?

Aquestes són les grans preguntes que queden per contestar. I que només una auditoria com cal, algun dia ens podria respondre.

Fonts:

Clogg, Richard (1998): “Historia de Grecia.” Cambridge: Cambridge University.

“Debtocracy”: http://www.debtocracy.gr/

LA INDIGNACIÓ GREGA (RTVMALLORCA)

2011-06-20T21:39:00.003+01:00

La informació que arriba a la península referent a Grècia, és d'una poca consistència que més d'una vegada m'ha tret de polleguera. Per sort, sempre hi han excepcions i, hi han persones, que decideixen a costar-se sense prejudicis al país hel·lènic per explicar les coses des d'un angle diferent al de les agències d'informació tradicionals. Aquest és, des de la meva experiència, un bon reportatge:

Cròniques by RTVMallorca

CARTA ENVIADA A LA VANGUARDIA

2011-06-18T10:54:00.003+01:00

La fotografia que apareix en La Vanguardia (17-6) d’unes persones banyant-se en una font de la Pza. Catalunya i acompanyada amb la llegenda: «Indignats o incívics? no fa res més que seguir un discurs oficial que tendeix a reduir una indignació que va molt més enllà del que va passar a les afores del nostre Parlament, i del nostre país (a Grècia per exemple el mateix dia) a una simple qüestió d’incivisme o de «kale borroka» com recull el mateix diari uns cms. més amunt.

Aniré a la manifestació. I per demostrar que no sóc incívic em posaré corbata (encara que la corbata no sigui avui signe de gran cosa). Aniré a la manifestació per dir que potser som molts els indignats, cívics i no violents i que no ha de fer-se pagar a tots els indignats la violència d’alguns, suggerint que som uns incívics. Amb els meus 80 anys a sobre no crec per altra banda que la meva suposada violència es fes notar massa però si que, en canvi, manifestant pacíficament puc expressar tota la ràbia que porto a dins per la manera com es vol reduir al silenci, a una simple utopia de joventut, a un incivisme, a unes guerrilles urbanes .... una indignació legítima que hauria de fer-nos pensar a tots i molt. Una vegada més els polítics semblen més preocupats pel que els hi va passar a ells personalment (ensenyant la jaqueta, el clatell o l’helicòpter...) que no pas per les raons socials, econòmiques i polítiques que ens han portat a aquesta situació.

Lluís Mallart

(Antropòleg jubilat)

SKILOKRITIKA (II): ANTECEDENTS

2011-05-31T22:52:00.002+01:00

Rebétika: Té els seus orígens en els immigrants grecs procedents d'Àsia Menor a l’inici del segle XX, que s'instal·laren en bona part al voltant dels grans ports del país. La seva música reflecteix els ambients marginals de l'època, i les penúries que va haver de patir la població procedent d'aquesta àrea geogràfica. L'any 1983, el director de cinema Costas Ferris retratà una part d'aquesta època a la pel·lícula “Rebetiko”.

Laikà: Amb aquest nom es coneix la música que a partir dels anys seixanta es fa famosa arreu del país. En part conserva instruments provinents de la rebétika com ara el buzuki, però les seves lletres ja no parlen de mons marginals, sinó d'amor o d’històries més banals. Podríem comparar aquest gènere amb la cançó melòdica de l'època.

Skilàdika: En els seus orígens era considerada una deformació del laikà, inspirada en els ambients de les boîte i les discoteques dels setanta. El seu nom, skilos, fa referència a gos i era una forma d'indicar de manera despectiva la forma de cantar d'aquest estil, que també recuperava patrons més orientalitzats.

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (II)

2011-05-27T10:55:00.006+01:00

Com en èpoques victorianes, la pulcritud, la neteja, la sanitat... torna a ser el discurs utilitzat per aquells que manen, per imposar com sigui el control sobre els seus subdits. Avui al matí, amb el dessallotjament de l'acampada de Barcelona n'hem tingut una altra mostra. L'excusa un partit de fútbol i la seguretat. Llibres, portàtils, pancartes, tendes... han estat els perillosos objectes que la policia a cops de porra i amb pilotes de goma han conseguit emportar-se com a botí.
Són pura carronya:

DE LA INDIGNACIÓ AL FEIXISME (I)

2011-05-23T23:26:00.009+01:00

Gran país el nostre, que corona als corruptes i critica sense miraments a aquells que intenten millorar les condicions de vida de tota la població. Europa es dirigeix desbocada a l'abisme del feixisme i el populisme, i l'estat espanyol no n'és una excepció. Dins aquest panorama, on la partitocràcia s'ha convertit en un dels mals endèmics del nostre sistema polític, sorgeixen propostes des de les places, des de les assemblees que des de fa una setmana han mostrat amb treball i perseverança que cal escoltar el carrer, no fer-ho, i allunyar-se d'ell, tal com ha fet l'anomenada esquerra les darreres dècades, es deixar-lo en mans del discurs de la por.

En relació a l'acampada de Barcelona, deixo aquí un document de mínims amb algunes de les demandes que els assistents han elaborat durant aquest dies. Hi ha gent que diu que no tenen propostes, s'equivoquen.

1 – No más privilegios para políticos, empezando por Barcelona:

- Recorte drástico del sueldo de las y los políticos equiparándolo al sueldo de la media de la población

- Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, dietas, años de cotización y pensiones (solo en Barcelona el ahorro sería de medio millón de euros al mes como mínimo).

- Prohibición de pensión superior a la pensión máxima establecida para los demás ciudadanos y ciudadanas.

- Supresión de su inmunidad jurídica y de prescripción para los casos de corrupción. Cese de las y los políticos corruptos.

2 – No más privilegios para banqueros y banqueras:

- Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias y cajas: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social.

- Devolución transparente e inmediata a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.

- Regulación de los movimientos especulativos y sanciones a la mala praxis bancaria. Prohibición de inversión en paraísos fiscales.

- Todas la viviendas adquiridas por ejecuciones hipotecarias alojarán en régimen de alquiler social a las familias desahuciadas.

3. No más privilegios para las grandes fortunas:

[bastaría con aplicar el 5% de recorte que se aplicó a los funcionarios a las 50 más grandes fortunas y se solucionaría el problema de déficit del estado español]

- Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias. Eliminación de las Sociedad de Inversión de Capital Variable (SICAV).

- No a la eliminación del impuesto de sucesiones. Recuperación del impuesto de patrimonio.

- Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales.

- Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones financieras (tasa Tobin).

Con la aplicación de estos 3 puntos se obtiene el presupuesto para solucionar los siguientes cuatro. Porque no falta dinero, es evidente que existe la disponibilidad económica.

4. Sueldos dignos y calidad de vida para todo el mundo:

- La economía al servicio de las personas y no al revés

- Establecimiento de un máximo salarial así como de un mínimo.

- Reducción de la jornada de forma que todo el mundo pueda disfrutar, pensar y conciliar su vida personal con la vida laboral, sin reducción de sueldo. Está reducción permitirá un reparto de tareas que acabará con el desempleo estructural.

- Retirada de la reforma de las pensiones.

- Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios; fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.

- Reconcimiento del trabajo doméstico, reproductivo y de cuidados.

5. DERECHO A LA VIVIENDA:

- Expropiación de las viviendas en desuso que no se han vendido para aumentar el parque público de vivienda en régimen de alquiler social.

- Declaración las ciudades como libres de desahucios y desalojos en ocupaciones de casas inhabitadas e inutilizadas.

- Penalización de las prácticas de mobbing.

- Dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas. De forma retroactiva desde el comienzo de la crisis.

- Prohibición de la especulación inmobiliaria.

6. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:

- Retirada de los recortes planteados por el Gobierno de la Generalitat. Retirada de los planes de austeridad y recortes que afectan los servicios públicos a nivel estatal, europeo y global.

- Reestablecimiento de los servicios que ya han sido recortados en sanidad y educación

- Incremento de personal sanitario e infraestructuras para acabar con las listas de espera.

- Incremento de profesorado e infraestructuras para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo.

- Garantizar realmente la la igualdad de oportunidades para el acceso a todos los niveles de educación, con independencia de la procedencia socioeconómica. Destinar los recursos públicos únicamente a la educación pública. Escuela laica y de calidad.

- Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.

- Transporte público asequible económicamente a todas las personas, de calidad y ecológicamente sostenible (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Servicios públicos y gratuitos de atención a la infancia y las personas con necesidades especiales de cuidado

- Prohibición de privatización de los servicios públicos

- Someter nuestra pertenencia a la OTAN a referéndum

7. LIBERTADES Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:

- No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde.

- Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación y de su independencia. Eliminación de las trabas legales que impiden ejercer el derecho de emisión de los medios comunitarios libres y sin ánimo de lucro. Eliminación de los monopolios de facto de los espacios radioeléctricos.

- Uso de software libre en las instituciones públicas para adecuarlas a la era digital con costes sostenibles.

- Retirada de la ordenanza del civismo: retirada de toda ordenanza que limita las libertades de movimiento y expresión.

- Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado (incluídas las leyes orgánicas y las directivas europeas) .

- Eliminación de las redadas a migrantes, retirada de la ley de extranjería y cierre de los Centro de Internamiento para extranjeros (CIE). Plenos derechos para migrante.

- Modificación de la Ley Electoral…. (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos: listas abiertas, elección directa de los regidores… (ESTE PUNTO NO SE HA ACABADO DE CONSENSUAR. FALTA DISCUSIÓN/DEBATE)

- Presupuestos participativos abrobados por la ciudadanía.

A continuación se hará alusión al cierre de algunas industrias y cuerpos profesionales. Pedimos la consecuente recolocación de estos profesionales o la reconversión de la actividad industrial de dichos sectores.

8. Medio ambiente

-El sistema económico no puede estar basado en el crecimiento indefinido. Esto no es sostenible.

- Soberanía alimentaria, fomento de la agricultura de los campesinos, no de las multinacionales. Fomento de la agricultura agro-ecológica. Suspensión de los transgénicos en base al principio de precaución, hasta resolver las incertidumbres sobre los impactos en el medio ambiente y la salud. Por una reforma agraria.

- Consumo responsable y comercio justo. Evitar los monopolios en la distribución garantizando el acceso de todos los productores.

- Con todas estas medidas y otras, alcanzar unos objetivos de reducción de emisiones de CO2 que vayan más allá del los del protocolo de Kyoto. Por una verdadera justicia climática.

SKILOKRITIKA (I): UNS VERSOS DEL ZOIDAKIS

2011-05-10T11:02:00.003+01:00

"Per sobre de tot, Creta resisteix,

i amb una pistola espera.

Pistola aquí, pistola allà,

Creta n'és plena.

La Junta (dictadura) mai va poder amb nosaltres.

Una pistola de record del meu avi tinc

i igual que els meus ulls la cuido.

No em trobareu les armes i m'agafa l'"egoisme",

perquè desapareixin de Creta els rufians.

La tinc i la guardo la pistola,

perquè així de revolucionaris som tots a Creta.

Heu d'entendre que us trobeu a Creta

memòria de revolucionaris i mare del Psiloritis."

S'HA SUICIDAT PATRICIA HERAS, UNA DE LES PRESES DEL 4F

2011-04-29T16:01:00.003+01:00

Una de les preses del 4F se suïcida després de sis mesos en presó

Patrícia Heras havia estat condemnada pels incidents de Sant Pere Més Alt on un membre de la Guàrdia Urbana va rebre un cop que el va deixar tetraplègic · La noia va defensar sempre la seva innocència · Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures infringides als detinguts

Patricia Heras, una de les persones condemnades pel fets de Sant Pere de Més Baix on el 2006 un policia local de Barcelona va resultar greument ferit durant un confús desallotjament d'un local, es va suicidar anit a casa seva. Heras, que havia relatat en el seu bloc una versió dels fets contrària a la versió acceptada pel tribunal portava sis mesos en presó, quatre dels quals en tercer grau -anant a la penitenciaria només a dormir. Sempre s'havia declarat innocent.

Els fets van passar el 4 de febrer de 2006 quan la Guàrdia Urbana intentava acabar amb una festa en una casa pressumptament okupa (el moviment okupa va desmentir que tingués relació amb aquell edifici) al carrer de Sant Pere Més Alt. En els incidents un membre de la Guàrdia Urbana va ser agredit amb un test que li va causar una ferides gravíssimes que l'han deixat en estat vegetatiu. La versió segons la qual se li havia llançat un test des d'un balcó va ser explicada per l'aleshores batlle Joan Clos. Tot i això després es va canviar la versió i es va afirmar que les ferides havien estat causades per una pedra. Patricia Heras, en qualsevol cas, no va ser acusada d'això sinó del posterior llançament d'una tanca contra la policia, acusació que ella nega, tot afirmant que ni tan sols era al lloc dels fets.

Al gener de 2008 Heras va ser jutjada a l'Audiència Provincial de Barcelona i condemnada, amb Alfredo Pestana a tres anys de presó per atemptat contra l'autoritat. Els condemnats van recórrer al Tribunal Suprem espanyol que el 3 de juny de 2009 va ratificar la sentència imposada per l'Audiència Provincial de Barcelona. Posteriorment van demanar un indult al consell de ministres que no els va ser concedit. A l'octubre de 2010 Patricia Heras va ingressar a la presó de Wad Ras de Barcelona i el 18 de desembre de 2010 va passar a la secció oberta, amb l'obligació de tornar a dormir cada dia a la presó. El 26 d'abril de 2011 es va suicidar a casa seva.

Per aquests fets hi ha en presó tres persones més, Juan Pintos, Alex Cisterna i Rodrigo Lanza.

Amnistia Internacional va denunciar el cas i les tortures que van rebre els tres detinguts principals. Patricia Heras va denunciar també maltractaments.

INDÍGENES (DEL NORD)

2011-04-24T22:24:00.003+01:00

Tot seguint les reflexions que plantejava a l'apunt anterior, aquí deixo el testimoni d'Hervé Pi, un ciutadà que a part de l'activisme, també utilitza el seu bloc per defensar els seus drets culturals i també nacionals:

“El 2 d’abril del 1700, per edicte reial, el Lluís XIV rei de França prohibia l’ús oficial de la llengua catalana.

Per nosaltres catalans del nord aquest edicte simbolitza el declivi de la llengua catalana, una mena de condemna a mort volguda pel reialme francès i mantingut pels regims successius siguin monarquies, imperis, repúbliques o dictadures.

Han passat 311 anys i la realitat és que l’edicte és sempre vigent, França refusa sempre i encara el dret a la paraula als pobles dominats, però la bona notícia és que 3 segles no han estat suficients per a neutralitzar-nos del tot.

Aquesta bona notícia tanmateix s’ha de matisar i molt!

Tres segles més tard, el 25 de juny del 1992 els parlamentaris francesos feien entrar la llengua francesa a la carta magna de la seua sagrada república: la Constitution. Han inscrit l’article 2: “La langue de la République est le français“.

A favor nostra tenim ben poca cosa.

Els parlamentaris han inscrit un reconeixement de les llengües minoritzades (en deien “patois” ara en diuen llengües regionals) a l’article 75.1, el 2007 Consell General ha aprovat una Carta a favor de la llengua catalana i el 2010 és l’ajuntament de Perpinyà que ha aprovat una Carta similar.

Però no se cal enganyar, el fet que la llengua de la república sigui la francesa fa força de llei, mentre que el reconeixement de les llengües minoritzades que sigui a final de la constitució o per les institucions locals, no dóna cap dret als pobles sotmesos.

Descuidavi, tenim a favor nostra la voluntat de viure d’existir, per això lluitem.”

INDÍGENES (D'ESQUERRES)

2011-04-21T08:14:00.002+01:00

En una recent entrevista a Slavoj Zizek, un dels filòsfos més de moda i brillant del moment, el diari digital bolivià “Siete” li realitzava una entrevista arran de la visita d'aquest al país llatinoamericà. Del qual m'interessa destacar un parell de comentaris:

“No quiero engañar a nadie. La razón por la que me gusta acompañar estos procesos es porque de todas estas evocaciones al pasado o viejas tradiciones que hay en el mundo, las de acá están conectadas con proyectos izquierdistas. Esto me parece absolutamente fascinante porque es exactamente lo opuesto a lo que sucede en Europa. De donde vengo, los proyectos locales, nacionalistas o tradicionalistas son usualmente reaccionarios.”

“América Latina es la única esperanza de que evocar las tradiciones ancestrales no sea parte de un proyecto nacionalista de derecha y reaccionario. Yo amo esto. Esto no puede suceder ni en África. Esto es lo que conozco de acá y lo admiro. Vemos de forma milagrosa cómo vienen juntas las tradiciones ancestrales con las tendencias modernas. Me fascina cuando ustedes hablan con un representante de algún pueblo indígena y después él te dice que puedes visitar su sitio web.”

Unes paraules que m'han fet reflexionar sobre l'admiració que generen certs processos polítics que s'estan generant a Amèrica Llatina, i en canvi la poca atenció i reflexió que puguin generar altres projectes, alguns embrionaris, que s'estan desenvolupant dins Europa, en els quals també hi ha una defensa de les tradicions d'un territori amb un lligam estret amb les ideologies d'esquerres. Potser serà per què aquests indígenes són de color blanc i no porten plomes? O el que realment ens sorprèn, dins la nostra mentalitat eurocèntrica, és que un poble indígena pugui fer ús de les noves tecnologies, de la mateixa manera que pot vestir texans i beure coca-cola?

LA CRETA INEXISTENT (II)

2011-04-10T10:24:00.007+01:00

Deia fa uns dies, que la religió cristiana ortodoxa ha estat un dels pilars amb els quals s'ha edificat la identitat grega i, com aquest fet, ha amagat tota una realitat històrica al voltant de la població musulmana que fins fa poc també habitava en el territori cretenc. Però el que m'ha sorprès més últimament, és la poca informació existent al voltant dels jueus de Creta.

Una població que s'establí a l'illa fa més de 2000 anys i que fins fa 4 dies, encara hi eren presents. D'informació sobre la important comunitat sefardita establerta a Tessalònica o altres parts del país, les llibreries en van força plenes, però dels jueus de Creta, en prou feines una línia. Només al museu d'història de la ciutat d'Heraklion, s'hi poden trobar algunes referències. Davant aquesta constatació, i després d'assabentar-me que a la bonica localitat de Xanià, situada a l'extrem occidental de l'illa, hi havia una antiga sinagoga que funcionava, vaig decidir acostar-m'hi. Una visita, que vaig resumir, més o menys de la següent manera, en el meu diari de camp:

“La visita a la sinagoga compleix les expectatives, encara que dels jueus cretencs, res de res. Tots els que quedaven després d'anys i panys a l'illa, uns 300, van morir a bord d'un vaixell de guerra nazi que els portava a Auschwitch, i que l'armada anglesa va encarregar-se de bombardejar amb un submarí, l'any 1944 (víctimes col·laterals en diuen ara). Només tres van aconseguir escapar del seu trasllat als camps, i van acabar vivint a Israel. Un cop acabada la guerra va recollir-se certa informació al voltant de les vides d'aquesta població, gràcies a entrevistes fetes als seus veïns, i a manuscrits que va aportar una filla d'un dels tres supervivents. Malauradament, a l'inici de l'any 2010, la sinagoga, que havia tornat a funcionar altre cop des del 1999, va patir dos atacs de 5 energumens que van provocar la desaparició de tota la documentació que s'havia recuperat, i que aportava una importantíssima informació de la vida d'aquesta comunitat a l'illa, entre d'altres coses documentació amb centenars d'anys, tant de la comunitat sefardita, com la d'origen grec, coneguda com a romaní. El foc va arrasar amb la majoria de dependències de la sinagoga.

La visita però, no va deixar de ser profitosa, el secretari de la sinagoga, un tal Alexandros d'origen grecoamericà va fer d'amfitrió, i ens va donar forces detalls de la situació actual. L'espai s'ha anat configurant a partir d'una comunitat formada basicament per 8 persones, alguns d'ells jueus, d'altres no. Els jueus provenen d'Israel i, si per alguna cosa són a Creta, no és justament per la seva basant espiritual o religiosa, justament aquest és un dels motius pels quals no resideixen al seu país d'origen. Els altres membres són d'altres confessions amb un interès concret amb el fet religiós.

La sinagoga és una mostra d'aquest conglomerat d'interessos, l'espai està farcit de referències vàries: a cultes jueus associats a comunitats d'origen divers tals com la sefardita, amb diferents ous d'estruç penjats de la làmpada central de l'espai de culte, combinats amb uns penjolls de procedència budista, o la presència d'uns coixins als bancs amb motius daurats més característics de l'Índia, que no pas de la mateixa Creta. En definitiva un espai de culte, que vol enllaçar i mantenir la memòria del judaisme que durant segles va viure a l'illa, però que no viu encarat en la recreació d'un passat, del qual n'ha quedat, per desgràcia, tan poca cosa, si no que s'alimenta de la gent que vol participar d'una manera activa en la seva nova configuració.”

PORTUGAL SEGUEIX ELS PASSOS DE LA CRISI GREGA

2011-04-03T22:27:00.003+01:00

La setmana passada, Portugal entrava de ple en una crisi de conseqüències imprevisibles, després de la dimissió del primer ministre, José Sócrates. La negativa de l'oposició parlamentària a aprovar les noves mesures del seu quart pla d'austeritat ha precipitat els esdeveniments, que condueixen l'economia del país a una quasi inevitable intervenció dels fons de rescat europeu. Unes mesures que han suposat una retallada del dèficit públic en un context d'entrada en recessió i l'augment de la taxa d'atur, en un estat amb unes clares dificultats per finançar-se i les empreses de classificació una altra vegada especulant.

La situació portuguesa recorda, tot i els seus matisos, la de Grècia de fa just un parell d'anys, quan la població del país anhelava la derrota del primer ministre conservador, amb l'esperança que el nou cap de govern socialista milloraria les condicions dels ciutadans. El canvi, contràriament a les expectatives, ha comportat l'empobriment del seu nivell de vida, amb unes mesures (impulsades per l'FMI) que afecten directament l'estat del benestar.

Així doncs, no és casual que sigui la joventut la primera de denunciar el sistema econòmic vigent, en l'acabament del que ja s'anomena "la dècada perduda". El desembre del 2008 era la coneguda "generació dels set-centseuristes " la que es manifestava a Grècia; fa unes setmanes a Portugal era la "generació desemparada" o dels " cinc-centseuristes " la que omplia els carrers de les principals ciutats, un fet que no es veia des de la Revolució dels Clavells.

L'opció d'emigrar

D'aquesta manera, molts joves grecs i portuguesos, la majoria amb titulacions universitàries, han iniciat o es plantegen, tal com han fet històricament milions de compatriotes seus, el periple de l'emigració. Perquè al llarg del segle XX, tant Grècia com Portugal destaquen per ser dos països eminentment rurals, amb revolucions industrials tardanes, enfrontaments bèl·lics dins de les seves fronteres i l'absència de llargs períodes democràtics.

Uns esdeveniments històrics presents fins al dia d'avui, que han tingut en els pitjors moments la família com un dels seus pilars bàsics de solidaritat i que, juntament amb la religió catòlica per als portuguesos i l'ortodoxa per als grecs, constitueixen uns dels trets diferencials per entendre la realitat social i cultural d'aquests dos països.

Una manera de ser que ha fet que rebin, amb Irlanda i els altres països europeus de la Mediterrània, el sobrenom de PI(I)GS, porcs en anglès, a la premsa econòmica anglosaxona. Un joc de paraules fet amb les inicials dels països, en un concepte farcit de prejudicis etnocèntrics, amb la intenció de qüestionar la seva baixa productivitat.

Un aspecte que Max Weber, un dels pares de la sociologia, s'encarregava d'esbossar en el seu clàssic: L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme (1905). Un llibre que, resumint-ho planerament, planteja la influència que va tenir el protestantisme i la seva ètica en l'origen del capitalisme i l'exaltació del treball. "Menjar bé o dormir tranquil, diu el refrany; doncs bé, en aquest cas, el protestant opta per menjar bé, mentre que el catòlic prefereix dormir tranquil·lament".

Article publicat al diari Ara, l'1 d'abril.

LA CRETA INEXISTENT (I)

2011-03-31T22:39:00.002+01:00

Si realment hi ha un component que ha servit per edificar l'estat grec, aquest ha estat la religió. L'església ortodoxa, amb l'ajuda d'una Europa també cristiana, ha fet d'aquest territori la seva marca, la seva terra promesa, per això no és estrany que a les esglèsies del país trobem dins o fora del seu recinte la bandera grega i la de l'imperi bizantí. O l'existència d'una república teocràtica al nord del país, en el qual les dones no hi poden accedir, el mont Athos. O que el ministeri d'educació, també sigui el de religió, en un maridatge pervers, on l'escola pública és la corretja principal de la doctrina de l'església. I el que encara resulta més paradoxal (o no) en un context de crisi, que els capellans i tot l'estol de jerarques que els acompanyen, siguin considerats treballadors de l'estat, és a dir, funcionaris.

Per això, trobar alguna resta de les altres comunitats religioses que durant segles havien viscut en aquest espai, resulta sovint una tasca ben difícil. Només els últims anys s'han començat a trencar les tendències que presentaven els musulmans que hi habitaven com si fossin l'home del sac, i encara així, passarà molt de temps fins que l'historiografia grega, abordi sense prejudici i normalitat, un període com el de la presència otomana, en el territori actual de l'estat grec.

El cas de Creta, no és una excepció, i avui dia, continua sent un tabú parlar dels cretencs musulmans, que entre el segle XIX i inicis del XX (els últims marxaren el 1923) abandonaren o foren expulsats de l'illa.

De les cendres de l'imperi otomà es configurà un nou mapa de l'Europa oriental, on les identificacions religioses serviren per crear les fronteres actuals de Grècia i de la nova República Turca.

SITUACIÓ D'ALERTA A CRETA

2011-03-24T21:04:00.003Z

No tenir la guerra al costat de casa fa veure les coses de manera diferent de si la tinguessis a prop. El congrés espanyol votava per una aclaparadora majoria la intervenció militar en la guerra (sense eufemismes) que s'està desenvolupant a Líbia. També actuarien de la mateixa manera si aquesta intervenció, donat el cas, fos a tocar de les seves fronteres? O que no fos una gran quantitat de petroli la substància que s'acumula en el subsol d'aquest país? Ho dubto. El món és ple de conflictes injustos en el qual la comunitat internacional no fa absolutament res.

A Grècia la situació es viu de forma molt diferent i l'alarma que han creat els esdeveniments bèl·lics dels últims dies, ha encès la preocupació dels ciutadans. El preu del petroli, que al país ja ha arribat a 1,70 al litre, amenaça de mermar encara més les butxaques de la població, amb un augment del seu preu, encara més accelerat. El turisme, l'única font d'ingressos que netament pot aportar algun benefici a l'economia grega, també mostra els seus dubtes en acostar-se a unes costes, per on sobrevolen avions, i hi transiten vaixells i submarins de guerra. Perquè la por al seu contagi, ja comença a ser una preocupació molt estesa entre oriünds i potencials visitants.

Unes inquietuds que es respiren principalment a l'illa de Creta, propiciades tant per la seva situació geogràfica, propera a la costa de Líbia, com per l'ubicació a la badia de Souda, situada a la seva part nord-occidental, d'una de les bases navals més importants de l'OTAN a la Mediterrània oriental. Una base que des de principi d'any ha registrat un considerable increment en les seves maniobres militars, que han comptat entre d'altres, amb la presència el passat mes de febrer, del caça mines de l'armada espanyola “Tajo”, procedent de la flota establerta a Cartegena.

Un emplaçament des d'on s'espera que properament hi arribi el portaavions francès Charles de Gaulle, emblema de la marina francesa, i que si fos necessari es podria incorporar a les operacions. Com també, l'arribada de 8 avions F-16 belgues, i 4 avions Mirage procedents de Qatar, i que confirmarien la implicació d'aquest país àrab en el conflicte.

Per altre banda, segons fonts del diari cretenc “Patris”, les casernes militars de l'illa, resten en situació d'alerta màxima, amb els sistemes antiaeris i antimíssils preparats per a qualsevol eventualitat.

BLANC BO BUSCA NEGRE POBRE

2011-03-16T22:15:00.003Z

'No hi ha ningú que critiqui els projectes de cooperació. Ningú no gosa qüestionar una cosa que ha estat feta amb 'bona intenció'. Ningú no investiga sobre les fonts assecades, les vacunes caducades i les sales d'operacions sense estrenar que es poden trobar en qualsevol racó del continent africà. Els mitjans de comunicació, quan parlen de la cooperació, ho fan només des d'un punt de vista propagandístic. (…) La història de la cooperació al desenvolupament de l'Àfrica és la història d'un fracàs. Mai tanta gent, amb tan bones intencions, no havia dedicat tantes energies a una causa tan inútil.'

'L'estiu del 2002 van aterrar a l'aeroport de Douala un grup d'estudiants de medicina francesos. Havien de vacunar els pigmeus de la zona de Bipindi, al sud del Camerun. Van arribar a l'aeroport amb tot de vacunes, sense tenir en compte que en aquell país africà es poden comprar sense dificultats. Però, en canvi, no van preveure com havien de guardar-les. (…) Al cap de quaranta-vuit hores ja eren en mal estat i s'haurien d'haver llençat. Però els estudiants no havien vingut tan lluny per no res, i van continuar administrant-les, fossin en bon estat o en mal estat.'

Fragments d'una entrevista a Gustau Nerín a Vilaweb, antròpoleg resident a Guinea, arran de la publicació del seu nou llibre.

VENJANÇA AL FILM "ZORBÀS EL GREC"

2011-03-13T23:02:00.002Z

VENDETTA A RITME DE HIP HOP

2011-03-11T15:12:00.004Z

Encara que pugui semblar que això de les vendettes siguin coses del passat, o que la cançó que penjava a l'anterior article sigui una reminiscència d'antics rituals vindicatoris, en l'actualitat, de de tant en tant, apareixen a l'illa formes de solucionar conflictes que em recorden a certes pràctiques d'entendre la justícia que se situen fora del marc legal regulat per l'estat. Un tema el qual tot just començo a treure el nas, però que de ben segur anirà omplint més pàgines d'aquest bloc.

Us deixo un dels èxits musicals de fa un parell o tres d'estius a Grècia, interpretat pel cretenc Nikos Kyriakakis i el grup de hip hop grec VIP, no té pèrdua.

VENDETTA

Una història us explicaré obriu bé les orelles
Reuniu tot el vostre llinatge, el vostre oncle i la vostra tia

Vaig conèixer una noia, una noia formidable
I esperava el seu petó com si fos una medicina

Taquicàrdia i maldecap em va portar
I el cor i el cap em va tocar

Porta noia un got de raki

Degut a la meva forta passió
No podia treure'n l'aigua clara

Et prendré, et prendré
Amb un capellà i un compare
I portaré la beretta
Així es fa a Creta la vendetta

Una vendetta començaré, amor meu
Si no et converteixes amb la meva dona
Una vendetta boja sense final

Sí, estava tocat
Sí, estava tocat
Per les fletxes de l'amor

És una forta passió, per un amor únic
Com si piquessin un grapat de pedres al meu cap

I el principi somniava amb tu, nena meva

I començo a resar amb devoció i a senyar-me
I vaig fer una ofrena, em sembla que a sant Joan
I et robaré noieta amb l'ajuda del Zani
Peter porta les armes i la cretenca beretta
Avui mentor raptaré a la Marieta

LA RIZITIKA (II): LA CANÇÓ "XASTERIA"

2011-03-08T11:17:00.004Z

Una de les temàtiques més recurrents en els cants de rizitika són les relacionades amb les activitats vinculades al registre vindicatori, tal com poden ser el robatori d'animals o la vendetta. Una de les cançons més populars que fan referència a una venjança de sang és la coneguda com a “Xasteria”, que podríem traduir com a “cel estrellat”. El curiós del cas, és que aquesta cançó fou popularitzada durant la dictadura dels coronels (1967-1974) pel músic cretenc Nikos Xylouris i el compositor Giannis Markopoulos, i es convertí ràpidament amb un himne de la resistència contra el règim feixista grec. El fet és, que a dia d'avui, aquesta cançó s'ensenya a les escoles gregues com una part de la història musical del país, com un dels cants que expressen millor el moviment de resistència al govern que dirigí Giorgos Papadopoulos, esdevenint el significat actual de la seva lletra un cant a la lluita i a la llibertat, i quasi ningú recorda el seu contingut semàntic original. El seu ús ha fet que la cançó mudes el seu caràcter ideològic inicial, encara que la lletra continuí fent evident a ulls forans, que ens parla d'una vendetta, d'una venjança total.

Ξαστέρια

Quan faci el cel estrellat,
quan arribi el mes de febrer,

agafaré la meva escopeta,
i la bònica bandolera,

per baixar a l'Omaló,
pel camí de Mousourou,

per deixar les mares sense fills,

les dones sense homes,

faré que els nens petits

plorin sense les mares,

plorin a la nit per aigua

i a la matinada per llet,

i a l'albada

per la seva desgraciada mare...

LES RECEPTES GREGUES A LA CRISI ECONÒMICA

2011-02-28T21:24:00.004Z

Grècia es despertava el passat 23 de febrer amb la convocatòria de la primera vaga general de l'any. Tenint en compte que l'any passat en foren una vuitena i que la conjuntura enguany no és massa favorable, tot fa suposar, que el 2011 anirà pel mateix camí. De fet, les mesures aplicades pel govern de Giorgos Papandreu, tot seguint les directrius del Fons Monetari Internacional (FMI), estan portant el país a una nova onada de movilitzacions.

Després de les revoltes que sacsejaren el país hel·lènic el desembre de l'any 2008, que serviren per mostrar el malestar general per la corrupció endèmica de l'estat i la frustració existent entre les generacions més joves, el país torna a entrar en una dinàmica continua de protestes. Una dinàmica que no ha deixat de reproduir-se de forma intermitent, patint una certa davallada durant l'aclaparadora victòria del partit socialista a les eleccions generals de l'octubre del 2009, però que altre vegada s'activà davant el descontentament per les diferents mesures d'austeritat aprovades pel nou govern, que suposaren entre d'altres coses, una retallada de les pensions, dels sous dels funcionaris i un increment de l'IVA, que en l'actualitat ja arriba el 23%. Unes manifestacions que tornaren a desinflar-se el maig passat, a causa de la tràgica mort de 3 empleats d'un banc d'Atenes, després de l'incendi provocat per l'impacte d'uns còctels molotov.

Amb tot, la impopularitat de les seves mesures, no foren suficients perquè el partit del govern notés el desgast que suposava la seva acció governamental durant les eleccions municipals del novembre passat, i el PASOK, es mantingué lleugerement per sobre Nea Demokratia com el partit més votat, encara que l'abstenció fou quasi del 50%, un fet insòlit a Grècia. L'apel·lació al discurs de la por del primer ministre, alertant del perill de fallida econòmica, si no guanyaven, causà el seu efecte.

La situació a Grècia ha arribat a un punt, on no hi ha setmana que algun sector econòmic es declari en vaga. Durant els dos últims mesos, farmàcies, enginyers, advocats, hospitals, mitjans de comunicació i transports públics han encapçalat les lluites més visibles contra les retallades laborals i la privatització del mercat. En un context, on la preocupació per la falta d'autonomia política de l'estat, ha fet que un personatge tant destacat com el compositor Mikis Theodorakis impulsi una plataforma ciutadana de salvació nacional, que sorgeixin associacions de caràcter localista a Atenes (“Atenistes”) i a Heraklion (“Minoistes”) per denunciar les condicions de degradació en el que es troben aquestes ciutats, o que es creï un moviment organitzat contra el pagament dels bitllets dels transports públics o contra l'allargament de les franquícies per l'explotació de les autopistes (“Jo no pago”).

Davant aquest malestar, no és estrany, que el dimecres, els carrers de les principals ciutats gregues s'omplissin altre cop de gent, amb un seguiment de la vaga semblant a la jornada del maig passat. Per si de cas, davant el perill d'una societat cada vegada més mobilitzada, l'estat grec, tal com denunciaven alguns mitjans de comunicació i partits polítics fa unes setmanes, està entrenant l'exèrcit per si fes falta reprimir els manifestants en un futur proper. “Hem correspost a la crisi econòmica, però no hem dominat la crisi social", deia fa uns dies en unes declaracions a France 2 el director del FMI . Doncs això, a Grècia ja es preparen per dominar-la.

Article publicat al diari Ara el diumenge 27 de febrer.

LA RIZITIKA (I)

2011-02-25T17:14:00.003Z

Els cants de rizitika són una de les expressions musicals característiques de l'illa i estan incloses dins el repertori de la majoria de músics de kritikà.

“La rizitika és molt difícil, té les seves normes, és tot un ritual. Però també ha canviat de com es deia abans. Per exemple, abans, quan dues persones havien d'anar a un altre poble, anaven cantant per passar el temps, per això existeix la rizitika ‘tis stratas’ (del camí). Quan arribaven a casa de qui els havia convidat feien la rizitika ‘tis tablas’ (taula). Si anaven a un casament, ‘tou gamou’, si anaven a un bateig, ‘tis baptisi’”.

“Hi ha centenars de cançons i moltes melodies, cada categoria de rizitika té unes melodies concretes. La rizitika és tot un món, requereix molta investigació” (N. G.).

“La primera cançó la diu aquell que té la casa, quan entren els seus convidats. La rizitika té un ordre, no pots començar de la manera que vols, la cosa va pujant de to; també hi ha l'antogonismos, la defensa de cada poble. (Diu que això existeix i està viu). Podem parlar potser d'un 10%. Els altres, cadascú a casa seva.” (A. M.).

Els cants de rizitika són cançons a capella monofòniques de tradició oral i d'origen pastoral, que destaquen per l'ús de l'escala pentatònica i ser pentadecasíl·labs, son cantades principalment a les zones muntanyoses del Lefkà, a la província de Xanià. Entre els treballs al voltant d'aquesta expressió musical destaca el recull de Samuel Baud Bovy, que durant la seva recerca durant els anys 1953-1954 féu el primer estudi existent sobre les seves variants i va proposar una primera classificació. D'aquesta època es conserven diverses gravacions realitzades per aquest investigador.

Després, és realment important el treball del musicòleg cretenc Stamatis Apostolakis, que publicà l'any 1993 un recull de 800 cançons de rizitika, amb 32 melodies existents, i que assenyalà quines són les que es poden cantar, depenent de la temàtica de la cançó (amorosa, bel·licosa, irònica...). És a dir, cada melodia només està associada a unes certes temàtiques.

I, per acabar, ja des d'una perspectiva més propera a les ciències socials, cal fer menció del treball de recerca de l'etnomusicòloga Tullia Magrini, una autora que té diferents estudis de gènere sobre les cultures musicals de la Mediterrània (2003) i que en un article aparegut a la revista Ethnomusicology relatava el seu treball de camp a la província de Xanià amb relació a la música i la masculinitat. En aquest article s'acosta al món de la rizitika, les mandinades i la kritikà, i demostra la clara relació entre aquestes pràctiques musicals i les idees de masculinitat a la província de Xanià. L'autora parteix del treball de M. Herzfeld “The poetics of manhood” (1985), al voltant de la configuració de la identitat masculina a l'illa. En l’epíleg diu: “The practices observed in this article demonstrate that music-making in the Nomos Hanion (Província de Xanià) is more than simply an activity mostrly performed by males: rather, being “good at making musics” is a fundamental aspect of being “good at being a man”” (2000: 453).

BRIGADISTES GRECS

2011-02-19T09:33:00.002Z

L'estiu de l'any 2006 vaig fer estada de 10 dies a Ikaria, una illa situada davant de la costa turca, amb una gran quantitat d'encants, entre els quals destaca el fet d'haver estat durant la guerra civil grega (1946-1949) i alguns anys després, un dels espais triats pel govern monàrquic per confinar els opositors al règim. D'aquesta manera, aquest tranquil paratge, es convertí en lloc de confluència de comunistes, republicans i personatges d'indole liberal que convisqueren per un temps amb els oriünds de la zona, configurant d'aquesta manera un entremat de relacions socials entre uns i altres, que ha dotat als seus habitants, a dia d'avui, d'un caràcter marcat clarament per aquest encontre. Així doncs, amb aquests antecedents, no és estrany que en una llibreria d'una localitat situada just al centre de l'illa, trobés un llibre dedicat als Brigadistes Internacionals d'origen grec (l'únic?) que lluitaren a la nostra guerra civil (1936-1939). Una recerca històrica feta per dos vells militants comunistes, on apart d'una breu introducció dels esdeveniments on van prendre part activa els voluntaris hel·lènics, també agrupa una sèrie de cartes i poemes que aquests enviaren a les seves famílies des del front. Un document imprescindible que ens acosta a tota aquesta gent anònima, que un dia van decidir deixar-ho tot per lluitar per la Llibertat.

En un breu homenatge virtual, tradueixo aquí, uns versos que va enviar Sabbas Sgouros, originari de l'illa de Xios, a la seva dona Afroditi resident al Caire, on vivia i formava part de la comunitat grecoegípcia que historicament existeix en aquest país.

Des de dins de les trinxeres

tacades de sang

t'envio una calorosa besada,

amor meu, per a tu.

I si alguna bala enemiga

el meu cos forada

i el meu pobre tronc

sense vida deixa,

No ploris Afroditi meva,

tampoc tinguis pena,

només vine aquí al meu lloc

per venjar-me.

València, desembre de 1937

SENSE SENYAL

2011-02-18T16:22:00.003Z

MÚSICS DE CRETA: MARIA KOTI

2011-02-10T11:09:00.006Z

“A l'estiu anava al poble, Xersonisos. Abans era més poble, això que existeix ara és només turístic. Els últims anys els pobles s'abandonen, perquè els joves marxen, i això vol dir que no hi ha continuïtat cultural, i més concretament amb la música. Si no hi ha vida, no pot haver-hi música, perquè aquesta sorgeix de la gent, per això la majoria de les músiques tradicionals són anònimes.”

“A la ciutat escoltava diversa música, i el poble tenia l'oportunitat d'escoltar música tradicional: lyres, llaüts, … sobretot a les festes i els casament. Allà vaig aprendre a ballar les danses cretenques, amb un oncle que ensenyava als nens del poble. D'altres balls els vaig aprendre sola, amb la comunitat, dins les festes. Durant aquella època també vaig anar al conservatori, i a casa teníem una ràdio on escoltàvem els principals músics de l'illa (Xylouri, Skordalos, …).”

“A Creta, la música és una forma de vida, desgraciadament a mida que passa el temps desapareix. Encara pots anar els pobles on hi han cantades, com a Melambes. Allà vaig anar-hi el 15 d'agost i vaig escoltar gent jove i vells tocant, la gent es reuneix al voltant dels lyraris i ballen. Hi ha encara un intercanvi entre ells.”

“Al meu poble, ara tots els joves només tenen relació amb el turisme, llavors es trenca aquest intercanvi. Abans en el poble, els casaments es feien a la plaça, ara ja no. I van al restaurant, abans no. Ara un cop a la setmana fan una festa pels turistes amb un “jukebox”, no ho fan pel poble ho fan per a ells, per fer diners. Sobretot a la costa nord de Creta no els importa, als pobles de muntanya encara dura. A la costa nord només els importa fer diners, els vells ja són morts i els que queden només pensen amb els turistes. Als altres pobles et conviden, es preocupen que estiguis bé, tenen una altra manera de fer.”

“Cadascú segons l'època que passa ha d'agafar allò que escolta. La gent que creu que ha de continuar la tradició, penso que és un error. Tot i que són molt pitjors aquells que fan servir la música només per a fer diners, perquè vol dir que la seva música, no té estètica, no l'estima, l'objectiu que té són només els diners. Al mateix passa amb aquells que no volen fer una cançó amb influència oriental, perquè no és cretenc.”

“No estic d'acord amb la idea que has de ser d'un lloc per poder interpretar una música, penso que el que s'ha de fer és estimar-la, i que si l'estudio puc interpretar-la.”

“El més important a l'època actual és que et puguin entendre fora de les fronteres d'allà on ets, que hi hagi una persona que toqui perfectament la lyra i que només t'entenguin aquelles tres persones que hi han al teu voltant, no té interès, has de saber on vas. Per això no estic d'acord amb aquells que es consideren guardians de la tradició, això ho considero erroni.”

“Les coses canvien, és impossible que la música no canvií, és com si hi hagués una mòmia. Els Xaïnides tenim influència de la tradició (el dialecte, certs instruments,...), però no és només això.

El grup té 17 anys. Pots dir que és música cretenca moderna, pots dir que és això, però no només és això. Posar etiquetes a les músiques és un error. Per què nosaltres hem de voler caracteritzar alguna cosa? Voler encotillar certes músiques per a mi és una mica “feixistoide”. No es mora res perquè respirin i canviïn les formes.”

“No hi han moltes dones que cantin kritikà... igual és culpa del rock. A Creta abans les dones podien cantar i dir alguna mandinada (vers), a la resta de Grècia una dona podia fer carrera professional, aquí no, era tabú.”

Maria Koti amb les Sanades interpretant en directe una cançó popular cretenca (rizítika).

Fotografia de Tayo Cortés.

ESPANYA: UN PAÍS ANORMAL

2011-02-03T16:01:00.007Z

Fa unes setmanes, el líder del Partit Popular es despenjava dient que Espanya no és un país normal per l'ús al Senat de les anomenades llengües perifèriques, entre les quals hi ha el català. Una afirmació que no puc més que corroborar: per què ha de voler aquest país, tractar les anomenades llengües cooficials (l'aranès o el bable no compten) com una riquesa més del seu patrimoni nacional, com fan a tall d'exemple: Finlàndia, Bèlgica, Suïssa o el Canadà? El més fàcil és fomentar la ignorància i l'estupidesa, i seguir com un país anormal, on la llengua s'ha convertit en el cavall de batalla (altre cop), del darrer atac del nacionalisme espanyol.

On 3 casos judicials són capaços de posar en dubte tot un sistema bilingüe d'aprenentatge que fa anys que funciona. I en canvi, ningú posa el crit al cel, quan un 40% de les demandes d'escolarització en català, fetes al País Valencià, són desateses. És més fàcil defensar el monolingüisme en nom de la sacra i santa pàtria, que introduir l'aprenentatge d'altres llengües dins els currículums de les escoles públiques, i és una llàstima, perquè de mètodes, cada cop n'hi han més.

Enlloc de defensar sense manies la cooficialitat de les altres llengües que també anomenen espanyoles a la UE, és més fàcil mantenir-les amb una situació de diglòssia. I fomentar al llarg del territori espanyol, unes imatges, i uns estereotips de llengües de segona, que no serveixen gairebé per res. “¿Però tú, cuándo decidiste empezar a hablar el catalán?”, em preguntaven encuriosits dos amics espanyols amb estudis universitaris fa un parell d'anys. “¡Ostiá! ¡Kafká en catalán!”, exclamava un altre amic doctor en física, al veure un llibre d'aquest escriptor txec a la taula de casa. I poso dos exemples simpàtics i de bona fe, per il·lustrar, fins a quin punt, pot arribar el desconeixement de la situació lingüística a casa nostra. Els paradigmes agressius i insultants, ni els esmento, qui més qui menys, en guarda uns quants a la memòria.

DE MAL EN PITJOR

2011-01-26T18:44:00.005Z

De tant en tant vaig parlant en aquest bloc de la crisi i com aquesta afecta a Grècia, encara ara no havia escrit res de com afecta a l'estat espanyol, però els esdeveniments recents i les ganes, no m'han deixat cap altre opció.

Fa una setmana, la ministra d'Economia celebrava el fet d'haver col·locat una nova onada de bons de deute públic amb un tres i no res, com si els interessos els quals haurà de tornar el govern de torn, no fossin els més alts que fins ara ha hagut d'emetre l'estat. Una nova hipoteca sobre el cap dels ciutadans, que a la llarga, com altres coses, acabarem pagant.

També sento dir elogis al voltant dels treballadors de Nissan, que han acceptat congelar el seu sou fins la propera dècada a canvi que la multinacional japonesa s'avingui a construir un nou model de cotxe, al qual asseguren, com si existís la futurologia, garanteix la feina fins el 2024. Un fet que ja ha estat denunciat per CCOO com a xantatge, ja que segons afirmen, la fàbrica de Barcelona és l'única preparada per produir el nou model. Un fet que evidentment desconec, però que demostra un cop més, qui abans que res ha de pagar els plats trencats, en tota aquesta situació.

Recordo, els inicis dels noranta, quan Comisions i UGT pactaven amb el govern socialista i la patronal la reforma laboral que va conduir a una gran majoria de joves i dones a la precarietat, amb les empreses de treball temporal com a punta de llança, gràcies a l'introducció dels contractes d'obra i servei, que a grans trets, encara ara, es caracteritzen per obrir-te la porta del carrer quan a l'empresari de torn li ve de gust, de forma gratuïta o gairebé. Unes mesures que ja aleshores apel·laven a la necessitat de flexibilitzar el mercat laboral per tal de crear més llocs de treball. Avui dia, ja en veien els resultats, només fa falta acostar-se a una oficina de l'Inem.

Pocs anys després, amb l'arribada al poder del Partit Popular, s'aprovava la llei de liberalització del sòl, sota l'argument que d'aquesta forma baixarien els preus de l'habitatge. Res més lluny, l'anomenada cultura del “pelotazo”, ens ha portat una “ressaka” de conseqüències encara ara imprevisibles, tot i que ja podem apreciar alguns dels seus resultats.

Per altre banda, una de les patates calentes se situa al parlar de l'edat de jubilació i el comput global dels anys de cotització. Un parell de mesures encaminades a que treballem més i acabem cobrant menys, degut segons diuen a la fallida del sistema de pensions. Una de les seves causes en seria l'envelliment de la població, degut a l'augment de l'esperança de vida, que suposa que més gent cobri de l'estat, i que siguin menys els que aporten diners perquè es pugui mantenir aquesta estructura. Tot i ser poc competent amb la matèria, el que bonament proposo, és eliminar els sous vitalicis de tots els polítics i que retardem la seva edat de jubilació a un sou equiparable al de la resta de mortals, dins aquest grup inclouria també a molts banquers i altres col·lectius privilegiats, en el que podríem classificar com una sèrie de mesures de solidaritat interclassista ben entesa, és a dir, de d'alt cap a baix, i no com fins ara. Per capgirar aquesta tendència, també caldria posar a treballar a “Los Grandes de España”, i expropiar les seves propietats, no fos cas que es pensessin que són diferents. En el cas, que les autoritats competents, tal com em temo, ignorin el meu bloc i continuïn amb la tendència actual de seguir els consells de FMI's i companyia, puc ben assegurar, que d'aquí un temps, l'esperança de vida no serà un problema pel sistema de pensions, perquè aquesta haurà caigut en picat.

EL LABERINT D'ARGELAGUER

2011-01-20T14:32:00.005Z

Per aquells que vivim fora, les dates nadalenques són per la gran majoria de nosaltres uns dies de visita obligada a casa nostra, encara que aquestes siguin vistes amb un tuf de consumisme i hipocresia, però passar el dies 25 o 26, cap d'any o Reis per terres estrangeres (encara que amb el temps aquesta connotació es vagi desfent) és una experiència estranya, que aquells que l'hem viscut, intentem d'evitar.

Enguany, he tingut la sort de passar aquestes celebracions amb els familiars i amics de tota la vida, i com no, també he aprofitat per fer el turista un parell de dies per terres catalanes. Perdre'm per Girona, passejar pel llac de Banyoles i el seu casc antic arreglat recentment, arribar-me fins a Besalú on els aires medievals s'han quedat estancats entre les muralles del poble, no ha estat res, comparat amb la sorpresa que em va provocar la visita al laberint d'Argelaguer.

Pel que diuen les informacions de la xarxa i alguns amics, un bon dia fa més o menys 30 anys, Josep Pujiula, conegut pels veïns del poble com el “Garrell”, va començar a construir en un tros de terra que tenia, unes parcel·les pel seu bestiar i un espai per fer costellades amb els seus amics. Així, poc a poc i sense presses, com aquell qui no vol la cosa, aquest bon home va configurar una estructura a base de fustes d'acàcia i certs materials reciclats que actualment ocupen 4 torres, camins que s'entortolliguen entre ells, cabanes, ponts i un brollador d'aigua que acaba formant un bonic xaragall.

En Josep, a dia d'avui, encara va treballant sense presses al voltant d'aquesta teranyina que ell ha creat amb la seves mans i imaginació. Un món fantàstic de lliure accés, i que ja ha cridat l'atenció de diverses guies turístiques d'arreu del món. Un lloc i una persona davant dels quals, l'única cosa que puc fer, és treure'm el barret.

A COLLIR OLIVES

2011-01-13T08:47:00.005Z

Quan arriba el mes de desembre, l'aire de Creta canvia de perfum, ja no és l'olor de la mar, ni de la fortor de les ovelles, ni tampoc la crema de protecció solar dels turistes o nadius, de punta a punta s'estén la ferum que desprenen les refinadores que trinxen les olives per elaborar la base de la cuina cretenca, l'oli.

Són poques les famílies que no tinguin un grapat d'oliveres i que durant aquests dies no es vegin ocupades en les tasques de la seva recol·lecció. L'excedent, els litres que sobren, que no seran utilitzats pel consum propi, són venuts a les cooperatives que l'embotellen per posar-lo al mercat. Encara que el seu baix preu (1,80) fa que el negoci sigui practicament nul.

Enguany la collita ha destacat per la contractació dels immigrants pakistanesos, que des de fa un any han arribat a l'illa (Atenes, la capital, ja no dóna per més) i que van ocupant lentament l'espai que els albanesos han anat deixant. Després d'anys sent la mà d'obra barata amb la qual s'ha alimentat la construcció i l'agricultura del país, se'n van, la crisi grega i la situació de millora que ha experimentat Albània des de la caiguda de la dictadura el 1991, ha fet que molts d'ells s'hagin plantejat tornar. Però bé, sempre hi hauran altres treballadors situats en els marges de la misèria i de l'explotació disposats a agafar al seu lloc, el lumpen continua sent un proveïdor excel·lent. Un treballador grec per una jornada de treball collint olives pot arribar a guanyar 50 euros, un albanès 35 i un pakistanès 20.

CASAMENTS A CRETA

2010-12-21T21:49:00.005Z

“Els casaments són sovint considerats folklòrics i banals, de poc interès des d'un punt de vista contemporani. Res podria ser més enganyós. A diferència d'altres societats on els casaments semblen ser en gran mesura un assumpte de família, a Xipre han estat i continuen sent la celebració cultural més important, un gran símbol que encapsula, expressa, i ajuda a reproduir una forma complexa de vida, actual i vibrant com qualsevol altre que coneixem.” (Argyrou 1996: 1-2)

D'aquesta manera tan clara, s'expressava l'antropòloga Vassos Argyrou al pròleg del seu llibre: “Tradition and Modernity in the Mediterranean: The Wedding as Symbolic Struggle”, dedicat a l'estudi dels casaments a l'illa de Xipre. Unes línies i un plantejament que no puc deixar de subscriure en el cas de Creta, també una illa de la Mediterrània oriental, de grans dimensions, si les comparem amb la resta de la mateixa mar, dominada per la religió ortodoxa, amb la presència d'una economia agropastoral fins fa quasi quatre dies, i unes relacions de parentiu extenses, que van més enllà de la família nuclear i els seus ascendents més propers, tal com passa a casa nostra.

A tall d'exemple, puc afirmar sense cap mena de dubte, que he anat a més casaments a Creta que en tots els meus anys viscuts a Catalunya, i a l'illa només fa 3 anys que hi sóc. I això que per banda materna la meva família no es queda curta, de cosins en tinc més d'una dotzena, i pel que fa a amics i coneguts, la llista és ben llarga. Però la diferència és ben clara, els catalans cada vegada es casen menys, i si ho fan, la proporció entre cerimònia civil i religiosa és bastant equitativa, en canvi a Creta la balança es decanta clarament per la religiosa. De fet, jo només he estat convidat una vegada a un casament civil i, en canvi, he assistit amb més d'una dotzena de casaments ortodoxes. I el que accentua més aquesta diferència: pel cap baix, a un casament cretenc hi han com a mínim 500 convidats, menys és practicament impossible. En aquest mateix bloc, podeu llegir l'impacte que em va causar el meu primer casament a Creta a causa de les seves grans magnituds, una celebració amb més de mil persones, i encara bo, que el primer no va ser amb cinc mil, tal com em va passar temps després.

Algú es preguntarà, si és que els nuvis coneixen tanta gent, la resposta és fàcil, evidentment que no. La parentela més propera i els padrins tenen la potestat de convidar a tot aquell que creguin convenient que assisteixi a l'enllaç matrimoniaI. I és aquí on rau la distinció final entre uns i altres, el casament és la celebració cultural per excel·lència, tal com assenyala l'antropòloga, perquè és un esdeveniment únic, on es reprodueixen uns lligams i se'n creen de nous, un gran símbol que expressa una manera de ser, i que genera vincles de solidaritat entre els membres de la mateixa comunitat.

VUITENA VAGA GENERAL

2010-12-16T12:05:00.008Z

El govern grec ha aprovat avui una nova retallada seguint les directrius que el FMI ha marcat. Un nou acte de subordinació política que ha topat amb la vuitena vaga general que viu el país aquest any, i això sense comptar les diferents vagues sectorials que un mes darrera l'altre expressen el conflicte permanent amb el qual vivim els ciutadans de Grècia. L'última, per cert, va paralitzar durant una setmana l'activitat portuària del país, això sí, el govern no va gosar declarar l'estat d'alarma, tal com passa a la “democràtica” Espanya.

La desesparació amb la qual la població del país comença a patir aquestes mesures i els efectes de la crisi són cada vegada més i més dures. Fins on seran capaços d'arribar? Quan la gent ja no té res a perdre, és més fàcil que estigui disposada a tot, la Història n'és plena d'exemples.

La vaga d'avui ha acabat amb una nova batalla campal a la capital, després que els manifestants intentessin per enèsima vegada enguany accedir al parlament. Finalment, les víctimes destacades han estat la seu del ministeri d'economia i el seu antic responsable durant el període de Konstantinos Karamalis (l'antic primer ministre), que inexplicablement i, com si la cosa no anés amb ell, s'ha deixat veure entre un grup de manifestants. Per sort, encara n'ha sortit prou ben parat.

D'una manera o altra, la població del país ens veiem afectada per tot aquest seguit de receptes, que l'única cosa que aconsegueixen és agreujar la nostra situació. No hi ha ni Déu que es pugui empassar els seus plats precuinats sense patir una indigestió, i les llàgrimes d'impotència comencen a estendre's com si d'una taca d'oli es tractés.

Fa un mes, un petit empresari de Creta se suïcidava davant la impossibilitat de fer front al deute que des de feia temps li reclamaven els bancs i diferents clients; fa una setmana, una alumna a la qual dono classes de castellà, esclafà a plorar perquè li havien retallat 40 hores mensuals del seu horari laboral i, entre d'altres coses (la menys greu), no pot seguir fent classes un cop a la setmana; i fa pocs dies, la companya d'avions Olympic Airlines despatxava sense contemplacions el delegat sindical de l'aeroport d'Heraklion per unes declaracions fetes a la televisió de Creta, on explicava que la companya havia prescindit del 30% dels seus assalariats des de principi d'any i les accions que es plantejaven a partir d'ara. I el batibull sembla que només acaba de començar, en un context de revoltes cada vegada més esteses arreu d'Europa, tot això, el dia que mentre escric aquestes línies, m'assabento que un paleta de la Garrotxa respon a una situació precària amb l'assassinat de 4 persones.

Foto: Manifestació (15-12-2010) a Heraklion (Creta).

DE MÉS VERDES EN MADUREN

2010-12-09T19:26:00.006Z

L'ODISSEA D'UN MÚSIC LLIURE: EFRÉN LÓPEZ

2010-12-04T18:16:00.006Z

Molt més que plats trencats i iogurts

El coneixement de Grècia a casa nostra s'ha reduït basicament a l'interés i l'estudi de l'època clàssica; el país actual és un autèntic desconegut, amb una predominància d'imatges estereotipades de plats trencats, iogurts i violència al carrer. Només alguns intel·lectuals ens han aportat, en certa manera, un saber molt més sincrònic del país hel·lènic. Em refereixo a les traduccions de l'escriptor Carles Riba (1893-1959) de l'imminent poeta Constantinos Kavafis – cal destacar també la seva traducció de l'Odissea d'Homer-, completades pel lingüista Alexis Eudald Solà (1946- 2001), que també traduí al català altres obres d'autors grecs contemporanis com Nikos Kazantzakis, o les recerques del folklorista Antoni Rubió (1857-1937) mogut per buscar les supervicències de l'herència catalana al ducat d'Atenes.

Musicalment parlant, la relació entre les dues ribes de la Mediterrània ha estat en general poc fructífera, i si ho comparem amb la influència que hagi pogut tenir la música anglosaxona amb el rock i el pop com exponents, o el ritmes procedents d'Amèrica Llatina, fins i tot diríem que és irrisòria. Tot i això, cantants com Lluís Llach i Maria del Mar Bonet han estat dos dels principals exponents d'aquest intercanvi. El primer inicià amb la cançó “Vaixell de Grècia” (1974) i el seu disc “Viatge a Itaca” (1975), on musicà el famòs poema de Kavafis, un canvi en la seva trajectòria musical, amb un interés més evident per les músiques i les cultures de la Mediterrània, i que es farà més obvi anys més tard amb un Pont de Mar Blava (1993). I per altra banda la cantant mallorquina dedicarà l'album “El·las” (1993), és a dir Grècia amb grec, al compositor Mikis Theodorakis, amb el qual també va col·laborar. Durant aquests darrers 20 anys, i de la mateixa manera que el cantautor de Verges, també sovintejaran els seus intercanvis musicals amb la cantant grega Nena Venetsanou. Els últims temps també ha anat incorporant cançons populars d'aquest país i composicions de Manos Hadjidakis. I a dia d'avui, és l'única cantant dels Països Catalans que podem escoltar de tant en tant a les ràdios gregues.

Dins aquest panorama destaca per sobredetot l'acostament que el músic valencià Efrén López ha fet els últims deu anys dins la tradició musical d'aquesta àrea Mediterrània, i que l'ha portat a passar-hi llargs períodes.”

Pd. Fragment de l'extens artícle-entrevista dedicat al músic Efrén López i la seva relació amb la música i els músics grecs. Publicat al número 19 de la revista Sons de la Mediterània (novembre-desembre 2010).

SEGUEIX EL TEU DESTÍ

2010-12-01T09:23:00.003Z

"Viver não é necessário;

o que é necessário é criar."

"Viure no és necessari;

el que és necesari és crear."

Ja fa uns quants anys que segueixo el programa de ràdio 3 que magistralment condueix Carlos Galilea amb el suggestiu títol: “Cuando los Elefantes Sueñan con la Música”. Un programa dedicat practicament a la bossa nova, tot i parar l'atenció a altres músiques amb una clara empremta de la cultura lusitana que s'escampen a banda i banda de l'Atlàntic.

Gràcies a ell, m'he assabentat que el 30 de novembre de 1935 va morir un dels poetes que més admiro, i que ha marcat la literatura del segle XX, Fernando Pessoa. Una bona excusa per deixar constància d'un dels seus poemes, en paraules del seu heterònim Ricardo Reis, i que tradueixo a continuació:

Segueix el teu destí

Segueix el teu destí

Rega les teves plantes

Estima les teves roses

La resta és l'ombra

D'arbres aliens.

La realitat

Sempre és més o menys

El que nosaltres volem

Només nosaltres som sempre

Iguals a nosaltres mateixos.

Suau és viure només

Gran i noble és sempre

Viure senzillament

Deixa el dolor a les ares

Com un exvot als déus.

Ve de lluny la vida

Mai l'interroguis

La resposta és més enllà dels déus.

Però serenament

Imita l'Olimp

En el teu cor

Els déus són déus

Perquè no és pensen.

MÚSICS DE CRETA: GIORGOS MANOLAKIS

2010-11-24T08:51:00.006Z

Nascut a Heraklion. Fill d'un conegut llaütista, els 12 anys fa el primer glendi (festa), els 13 un prometatge i després un bateig.

“Al conservatori vaig estudiar 3 anys el bouzoki, vaig fer teoria 2 anys, però no m'agradava. No vull ser ni un músic clàssic, ni europeu, ni jazzista, ni de rock, … m'agrada això que faig. Ho estimo.”

“Em veig a mi mateix com un músic de música tradicional en general, en particular de la cretenca perquè és la meva. Durant uns anys tocava molt de bouzoki. En general allò que m'interessa és la música tradicional de tot el món: aràbica, flamenca, indica, una mica de worldmusic...”

“Actuo a locals on puc tocar això que vull, després als casaments, als glendis... També faig algun concert. Vaig tocar amb els Haïnides 3 o 4 anys.

(…) Toco el llaüt però també altres instruments, toco altres músiques, llavors el meu públic no és només aquell que escolta kritikà. Hi han alguns que només venen perquè toqui bouzoki. Els altres només tradicional... ara, toco el que vull. Penso que aquests que venen a escoltar-me són més alternatius, com jo, i no estan tancats només amb una música. Volen també veure coses noves.”

“La kritikà té força, orgull, dolor (sense lament), és difícil, i té un punt de psicodèlia. És molt rica.”

MÚSICS DE CRETA: KELLY THOMA

2010-11-16T08:27:00.003Z

Nascuda a Atenes l'any 1978, va descobrir la seva vocació musical relativament tard. L'any 1995 va començar classes de lira amb el músic Ross Daly.

“La meva música té una gran influència de la música cretenca, perquè la tècnica que faig servir basicament és aquesta, també la meva música té una gran influència de la música clàssica turca, la música clàssica índia... faig una mica de tot, perquè això tenia dintre. Ara he acabat el primer cd, de producció pròpia, sota l'etiqueta de Sistron. Ara puc tocar-lo i començar coses noves.”

“Des de que el Ross va començar a fer una altra música amb la lira cretenca amb cordes simpàtiques, hi ha molta gent que la volgut copiar, però no han entès que primer has de tenir una formació en la música cretenca per després tocar un altre repertori. Si algú ho aconsegueix serà una excepció.”

“La música de Creta no l'he viscut com altres músics que són d'aquí, per a mi és una cosa que va venir tard, sóc una mica turista al glendi (la festa cretenca). Jo escolto els Protomastores (els primers mestres) a casa amb el mp3, però la música de Creta és més que això, però no sé si podré viure-la igual que una persona d'aquí, m'agrada investigar-la.”

MÚSICS DE CRETA: GIORGOS XYLOURIS (PSAROGIORGIS)

2010-11-09T09:51:00.004Z

Nascut a Anogeia (1965), dins el si d'una família de músics, de petit escoltava kritikà i una mica de laikà al jukebox del poble. Els 12 anys van baixar a Heraklion amb la família i es va ajuntar amb els nens de la ciutat, on va començar a escoltar rock i les cançons de protesta de l'època.

Va començar a tocar la mandolina amb 8 anys, perquè el seu cosí també n'aprenia, i després també el seu pare li ensenyava. Amb 10 anys ja tocava per colles i grups d'amics. Després als 13 anys va començar a tocar el llaüt a les nits amb el seu pare, perquè l'escola no li anava bé i la família va decidir treure'l. “Així vaig començar el món de la nit, i a tenir els meus diners.”

“Amb el meu pare vaig tocar 10 anys (78-88), paral·lelament també tocava amb altres, però si no hi havia bolo amb el meu pare. Durant aquests anys vam fer molts viatges a Europa i Amèrica, fins que vaig anar a Austràlia, l'any 1989, on vaig viure 8 anys. A Austràlia tenia relació amb la música, vaig tenir la sort de tenir temps per a mi, tot el dia era per a mi, i per poder investigar molt. Allà vaig fer un grup on vam tocar a molts de festivals: al Melbourne Festival, Folk Music Festival a Camberra, a festivals de música clàssica, i érem els únics que no érem clàssics, perquè nosaltres fèiem kritikà, amb el nostre só.”

“Sempre segons les meves experiències, havia escoltat altres músiques, havia escoltat música turca, músiques tradicionals de tot el món. Al meu ambient, la meva colla eren més grans que jo, amb un bagatge musical ampli. Això m'ajudava, sabia que la música de Creta no era l'única del món, i que tota tradició té les seves coses bones i dolentes.”

“Penso que ja he acumulat moltes experiències, estic cansat, poc a poc vull apartar-me de la nit i preparar els meus temes, i tocar de forma puntual.(...) Quan vaig marxar (a Austràlia) encara era un jovenet, ara sóc una persona molt més madura.”

“Ara toca per diferents públics. El dimarts tocarà a París, presentant un nou cd amb una productora francesa, també ha tocat al “All tomorrows party” (Australia) amb el seu pare com a cap de cartell, que es presenta d'una manera més rockera. A Creta toca a locals, per avis, joves, casaments, glendia (festes populars)... i apart de Creta també toquen a la resta de Grècia.” (Diari de camp, gener 2010)

WIKILEAKS, TORTURES I ALTRES MISÈRIES

2010-10-30T10:56:00.004+01:00

Em desperto altre cop sentint vergonya de ser persona i desitjant tal vegada de convertir-me en pedra. Un cop més, algú amb valentia ens recorda les misèries de la Guerra. Wikileaks, el portal que es dedica a destapar amb documents els crims i les injustícies comeses per estats, esglésies, bancs i altres institucions va fer circular la setmana passada 400.000 documents “secrets” del Pentàgon en els quals es fan explícites amb pèls i senyals les violacions, les tortures i els assassinats a la guerra d'Iraq.

Uns esdeveniments que no són en cap cas negats pels dirigents nordamericans, els quals estan més entossudits en negar la legitimitat del portal en presentar aquests documents, tot apel·lant a la ja cansada frase de la seguretat nacional, que en reconèixer els seus propis errors i demanar responsabilitats a qui toqui. Un fet que seria del tot sorprenent tenint en compte el currículum del país americà, instal·lat, diríem que des de la seva fundació, en una economia de guerra permanent (tal com assenyalava el magnífic historiador Howard Zinn), obsessionat en la defensa d'una frontera nacional que cada vegada s'ha fet més i més gran, capdavanter en l'ús de la pena de mort, i que els últims anys ha demostrat amb escreix com la racionalització de la violència pot arribar a uns nivells de sofisticació que ni el mateix Marqués de Sade hagués imaginat: Guantànamo i Abu Ghraib, en seria els seus exponents. I això que semblava impossible superar la macabra Escola de les Amèriques que durant quasi 4 dècades va servir per mantenir el terror, gràcies als seus aplicats alumnes, en bona part d'Amèrica Llatina.

Una potència que ostenta el privilegi d'haver inaugurat abans que ningú la carrera atòmica, en l'avantguarda en l'ús d'armes (ells sí) de destrucció massiva. Tal com ens recordava l'any passat la pel·lícula grega “Psixi Bathia” del director Pantelis Voulgaris, ambientada en el marc de la Guerra Civil grega (1945-1949), i que s'acabà amb el bombardeig amb napalm per part dels avions yankis de les muntanyes del nord del país, on es refugiaven els últims resistents comunistes. Una arma que anys més tard es faria tristament famosa al Vietnam.

MÚSICS DE CRETA: DIMITRIS PASPARÀKIS

2010-10-23T11:19:00.003+01:00

Nascut l'any 1942 a Anogeia, una localitat al peus del mont Ida (2.458 metres), durant l'ocupació nazi de l'illa la seva família es va traslladar a la localitat d'Armanogeia al centre de Creta. Un cop casat, va anar a viure a Heraklion on ensenya des de fa anys.

De petit només escoltava kritikà, “quina altre cosa podia escoltar, el meu pare (Magaritis) tocava, vaig néixer dins la música, el meu pare era molt tradicional, jo sóc tradicionalment dur (skliros paradosiakos), la meva vida és la música de Creta, la bona música, no això que fan ara, com la maltracten."

Va estar 3 anys estalviant diners per poder comprar-se la seva primera lira, fent diferents feines (collint caragols, venent herbes, recollint olives) fins poder adquirir-la. La seva primera lira va comprar-la a la petita població de Xoudetsi, per 300 dracmes, així va començar a tocar amb els amics i a fer els primers glendis (festes). Recorda que el seu primer glendi va durar dos dies i va guanyar 350 dracmes. Al començament tocava per tots els pobles de l'illa, ja més tard va començar a tocar per diferents locals de la capital.

Del 1984 al 86 va viure a Atenes on va estudiar per fer de professor de música. Al tornar va començar a ensenyar per tota Creta a diferents escoles de música. L'any 1968 va gravar els seus primers treballs, un parell de discos de 45 revolucions, en total al llarg de la seva carrera en té deu. “Els meus treballs tarden entre 4 o 5 anys, no m'agrada fer treballs com si fossin xurros.” Destaca que l'any 1991 va gravar un compacte amb els seus alumnes.

“Ara les meves peces s'han començat a moure's, no somio en arribar més amunt, vull continuar aquí on sóc, el meu somni és veure quines cançons passaran a les següents generacions”.

“La música de Creta és la meva segona religió, és un menjar sense el qual no podria viure el meu organisme.”

MÀSTERS DE L'UNIVERS (IV)

2010-10-19T10:21:00.001+01:00

L'experiència si més no, ha estat des del punt de vista personal del tot positiva. Tant per les coneixences fetes entre l'alumnat, com per l'experiència de tirar endavant un projecte de recerca de certa durada, tutoritzat per dos bons antropòlegs.

Per la resta, només constatar com la universitat s'ha convertit en una institució acadèmica cada cop més lligada al capital privat, amb una estructura cada vegada més semblant a la d'una empresa, amb uns nivells altíssims de bu(r)rocratització. La implantació dels màsters enlloc dels antics programes de doctorat ha suposat entre d'altres coses, un augment del cost de les matrícules per a seguir estudiant. I que ha portat a molts estudiants ha haver de demanar un crèdit de l'ICO per a poder finançar-se els seus estudis, una bicoca pels grans bancs que gestionen aquests crèdits, i que veuen d'aquesta manera com també augmenta la seva cartera de clients.

Per altre banda, les presses i les formes amb les quals s'han anat implantant l'estudi dels màsters oficials, han portat a situacions del tot surrealistes, amb una saturació de les assignatures que els estudiants han de cursar, i fins i tot que no hi haguessin professors del tot qualificats per a donar-les. Cas per exemple, d'un assignatura obligatòria dels estudis cursats per un servidor, que pretenia ser una introducció a les TIC, encara que la professora no sabia ni què era el programari obert, només coneixia el windows (a nivell usuari) i el second life (s'havia llegit un llibre), i estava molt interessada en què féssim un bloc. Una presa de pèl.

I no m'allargo més amb el tema, si algun dia acabo el doctorat ja continuaré.

MÀSTERS DE L'UNIVERS (III)

2010-10-14T14:41:00.000+01:00

Que de Grècia en general existeix una imatge estereotipada (com també passa amb molts altres llocs) ja ho sabia; que aquesta imatge remet a una barreja de Grècia clàssica, Zorba, iogurt, esglésies, violència, feta i platges també, però el que realment no em podia esperar és que des d'un tribunal es trobes a faltar les representacions d'aquest imaginari en la meva tesina. On era el famós sirtaki? I els nadius trencant plats? Per què no parlava més del turisme i la seva influència en la música? Senzillament, perquè no existeix, i és tant, tant irrisòria, que només es mereixia un petit apunt.

Em vaig trobar, que en els fons, es buscava una suposada correspondència amb el que ha passat amb moltíssims elements de la cultura popular catalana o espanyola, que s'han acabat convertint en mers articles de consum per a visitants en busca de la idiosincràsia del lloc: melmelades, ratafies, fires medievals i de terrissa, tablaos, o el ball de gitanes de torn han estat entre d'altres, les víctimes de consumidors i botiguers, que han trobat en molts d'aquests elements, un producte que representés un tros de l'essència d'un territori a un preu relativament assequible. En aquest sentit i per molt que costi de creure, no hi ha cap local de música cretenca per a turistes, com a màxim, algun hotel pot portar algun espectacle amb suposats aires cretencs, però la repercussió que té això en el seu conjunt és nul·la.

La música de l'illa és practicament pel consum dels seus habitants, un fet que es tradueix a tall d'exemple, amb 4 revistes al mercat dedicades a aquesta temàtica, 6 emissores de ràdio on programen 24 hores aquesta música i 5 discogràfiques exclusives del gènere, tot això només a Creta.

MÀSTERS DE L'UNIVERS (II)

2010-10-11T08:25:00.000+01:00

La sorpresa, no menys esperada, va ser quan un servidor va introduir el concepte de músiques ètniques, fen referència en aquest sentit a la percepció que tenen els cretencs de la música estudiada, com una música pròpia, diferenciada de la resta del país. Tant per l'ús del dialecte, certs instruments, ritmes i melodies, i fins i tot per està associada a certes parts geogràfiques del seu territori. En aquest sentit, allò que esgarrifava al professor del tribunal, era l'ús del concepte ètnia.

Un concepte analític que definia de la següent manera: “l'etnicitat com la consciència de pertànyer a un grup humà, determinat, sobretot, per una sèrie d'atributs de caràcter sociocultural. Una consciència que implica una percepció subjectiva del grup i del sentiment de col·lectivitat. És a dir, si parlem en termes sociològics, en parlar d'etnicitat parlem d'actituds.

L'etnicitat és entesa com “l'organització social de la cultura de la diferència”, en un fenomen clarament marcat per la situacionalitat, en el qual la frontera actua en un doble sentit: en el seu interior, gestionada per un procés de socialització, i també com a límit, que estableix un procés de relacions intergrupals”.

Evidentment, podríem estar hores i hores parlant del que vol dir ètnia, però el que em sembla més rellevant, és com des de l'antropologia o les ciències socials es pot obviar l'ús d'aquest constructe a dia d'avui, i no parar atenció com en les societats actuals hi ha un ús d'aquestes formes d'identificació grupal (ens agradin més o menys), de la mateixa manera que parem l'atenció en el parentiu o la religió.

Sovint el que costa més d'acceptar és que aquest concepte analític s'apliqui en una societat moderna i incerta dins la cultura occidental, però en canvi ningú fa escarafalls al parlar d'ètnia gitana, hutus o maputxes. O és que els fets que desgracidament van passar als Balcans, poden desvincular-se (entre d'altres motius) de l'etnicitat?

MÀSTERS DE L'UNIVERS (I)

2010-10-07T15:54:00.003+01:00

El juny passat vaig presentar el meu treball de fi del Màster d'Antropologia Social i Cultural i Etnografia de la Universitat de Barcelona. Una investigació al voltant dels processos, els discursos i les pràctiques que es generen al voltant de la música de Creta, altrament coneguda com a Ta kritikà.

Un treball on recollia l'experiència dels meus dos primers anys de vida a l'illa, mig any més d'intens treballs de camp, la lectura de diversos llibres i textos amb cinc llengües diferents (anglès, grec, castellà, català i francès) i 27 entrevistes; un procés que culminà amb mig any evocat completament a la seva escriptura. Una feinada, de la qual estic molt satisfet, però que alhora de la veritat, considero que no vaig poder presentar amb tot l'atenció i el respecte que aquesta empresa mereixia.

Evidentment amb refereixo a la seva defensa davant el tribunal que l'havia d'avaluar. Per començar, les primeres paraules del primer professor convidat que va arribar i que havia de ser a la taula van ser: “hauràs de presentar ràpid perquè l'altre professora després té un altre tribunal”, “anem bé”, vaig pensar, “encara no hem començat i ja anem amb preses”. L'altra professora que havia de marxar aviat i motiu pel qual estava obligat a ser breu, per acabar-ho d'adobar va arribar tard. O sigui que enxufa el teu discurs, controla el teu temps, i si acabes abans de 20 minuts amb la presentació molt millor per a tots. I així va ser, l'interessat va controlar el temps i va adequar-se a les exigències temporals dels membres del tribunal. La sorpresa va ser quan el professor que havia requerit la meva lleugeresa en el parlar, va excedir-se de llarg en el seu discurs, sota la mirada incrèdula de la professora, que de ben segur també deuria arribar tard a l'altre tribunal. I la qual al seu torn va parlar tan ràpid i breument, que no vaig poder apreciar quasi els seus comentaris. Sort encara que em sentia acompanyat pel tutor, el qual no pertanyia a la institució universitària, potser per això va ser el primer en arribar i l'últim en marxar.

CARTA ABIERTA AL CONSELLER JOAN SAURA DE UNA "PELIGROSA" ANTISISTEMA

2010-10-05T11:01:00.004+01:00

Barcelona, 1 de octubre del 2010

Estimado Conseller Saura,

No soy una joven violenta anti-sistema. Soy una mujer cincuentañera, enferma del Síndrome de la Fatiga Crónica que raramente puede salir de su casa. El 26 de septiembre hice el esfuerzo de ir a Plaça de Catalunya, al banco ocupado por colectivos trabajando para una sociedad mejor, para participar en una interesante y fructífera reunión sobre la “Politización de los Cuidados”. Participamos enfermos, tetraplégicos y mujeres inmigrantes, que son las que cuidan de enfermos y ancianos en nuestros hogares. Se hizo un serio trabajo de reflexión sobre cómo organizarnos entre todos ya que ni el gobierno de la Generalitat ni el de Madrid nos prestan la ayuda mínima que necesitamos.

Era mi intención haber vuelto el día de la Huelga General para continuar participando en los interesantes talleres que se estaban llevando a cabo en ese espacio, pero mi salud no me lo permitió. Desde mi cama pude ver, horrorizada, por televisión que usted había decidido desalojar ese espacio ese mismo día y con una violencia impresionante. Me pregunto qué fue de los niños y de los ancianos que también participaban en las actividades en ese espacio.

Pero me pregunto, sobre todo, que por qué decidió usted desalojar ese espacio justo el día de la Huelga General. Podría haber esperado al día después si tanto le amenaza que los ciudadanos hablemos de la politización de los cuidados. ¿No sería una manera de despistar a la prensa de la Huelga General? Cual fuera su intención, la prensa en toda España, cuando habla de la Huelga General en Barcelona, sólo habla de los “okupas” acusándoles de violentos (personas que, por cierto, quedaron heridos y bastante magullados). Pero para añadir al despiste, y como si usted no tuviera nada que ver con la violencia contra los alter-mundistas, mientras los Mossos pegaban usted tomaba un sitio central en la manifestación. Ese tipo de perversión es lo que le va a costar a su gobierno las próximas elecciones.

También quería informarle de que el pequeño bidón de gasolina (la justificación que usted da en la prensa por el salvaje ataque) que había en ese espacio era para el generador de electricidad para poder tener luz y utilizar ordenadores en nuestras actividades.

Pero la verdad siempre prevalece y hasta con cierta poesía, aún en tiempos de políticas neoliberales salvajes: La “S” que alguien añadió a las palabras “DE CREDITO” en la puerta del banco para así formar la palabra “DESCREDITO”, veo en la prensa, que sigue en pie, después de que ustedes hayan tapiado la puerta con ladrillos. También siguen en pié, al lado de la puerta, las palabras: “Aquí se sueña”.

Sinceramente,

Clara Valverde

Presidenta

Lliga SFC (Síndrome de Fatiga Crónica, Fibromialgia y Sensibilidades Químicas Múltiples)

MÚSICS DE CRETA: STELIOS PETRAKIS

2010-09-28T11:45:00.010+01:00

Després de temps immers en mil i una històries que aniré explicant a poc a poc, decideixo iniciar nova temporada amb el mateix neguit d'aquell alumne que inicia el nou curs escolar i l'entusiasme del futbolista que comença la lliga amb ganes de guanyar-la.

He pensat que el millor després d'aquests mesos de silenci seria començar amb una secció dedicada als músics, i, especialment, als músics cretencs que han hagut d'aguantar (i alguns encara aguanten) les meves interrogacions al voltant de la música de l'illa.

Així que començaré amb l'Stelios Petrakis, un dels músics que més admiro, tant per la qualitat de les seves composicions com pel seu sentit de l'humor i senzillesa en el tracte.

Nascut fa 35 anys a la localitat de Sitia, des de ben petit va iniciar l'aprenentatge de la lira cretenca al conservatori de la localitat. Anys més tard combinà els seus estudis de dret a la capital grega amb el mestratge musical de Ross Daly. En l'actualitat compte amb 3 compactes al mercat, on han participat músics excel·lents de diferents parts del planeta i els més destacats de l'illa.

Al mateix temps, l'Stelios s'ha convertit en un respectat luthier i també té un estudi de gravació a la bonica localitat de Mohlos, a la part oriental de l'illa. Un estudi on hi han passat entre d'altres personatges el cantant Manolo Garcia per preparar el seu darrer disc, que també compta amb la participació del músic cretenc.

En l'actualitat és apunt de presentar un nou treball discogràfic amb el músic valencià Efrén López i Bijan Chemirani. I del qual deixo constància al bloc.

QUI VOL DESTRUIR GRÈCIA?

2010-05-21T08:26:00.005+01:00

Ahir es va convocar la cinquena vaga general que viu el país des de que hem començat l'any. De ben segur, tampoc serà l'última. De moment la reacció encara és moderada. Perquè aquells que surten al carrer, són en la seva majoria, aquells que tenen per costum sortir als últims anys. Un cop hagi passat l'estiu i la majoria de pensionistes, funcionaris i treballadors en general vegin que és impossible arribar a final de mes, crec que la conflictivitat social en la qual s'abocarà el país serà important. Les mesures aplicades per Papandreu sota les directrius del Fons Monetari Internacional condueixen a una massa important de la població grega a la misèria. Ja m'explicaran com han de viure, per exemple, tots aquells jubilats que veuen retallada la seva mensualitat, tot i cobrar 700 euros. O la quantitat de parelles de funcionaris amb fills i una hipotècia per tirar endavant, que han vist retallat el seu sou en un 15% i les pagues extres quasi eliminades. Per no parlar de com afectarà la pujada de l'IVA (23%) a les nostres butxaques. I podríem així allargar-nos una bona estona.

Deixo penjat aquí un parell de vídeos i un text que em semblen interessants per explicar què està passant. El text en si, m'agrada perquè transmet en bona mesura, quines són les percepcions dels grecs davant aquests fets.

El sentido común del que dispongo no me permite explicar ni mucho menos justificar la rapidez de la caída de nuestro país desde el año 2009, caída que lo lleva ahora a recurrir al FMI, privándolo así de parte de su soberanía nacional y poniéndolo bajo un régimen de tutela.

Es curioso que nadie se haya ocupado hasta ahora de lo más simple, o sea de explicar nuestra trayectoria económica con cifras y documentos, para que nosotros, los ignorantes, fuésemos capaces de entender las verdaderas causas de esta evolución vertiginosa y sin precedentes cuyo resultado es la pérdida de nuestra identidad nacional y la humillación internacional.

Oigo hablar de una deuda de 360 000 millones de dólares, pero veo al mismo tiempo que muchos países presentan esas mismas deudas, e incluso mayores.
Por lo tanto, no puede ser esa la causa esencial de la desgracia. Lo que también me intriga es la desmesurada importancia de los ataques internacionales de los que nuestro país está siendo objeto, y cuya coordinación es casi perfecta, a pesar de tratarse de un país cuya economía es insignificante, lo cual acaba por parecer sospechoso.

Todo eso me lleva a pensar que alguien nos está culpabilizando y que nos están metiendo miedo para que nos pongamos en manos del FMI, lo cual tiene una importancia esencial en la política expansionista de Estados Unidos, y que todo el asunto de la solidaridad europea nos es más que una cortina de humo, para que no se vea que se trata de una iniciativa puramente estadounidense, para llevarnos a una crisis económica artificial, para que nuestro pueblo tenga miedo, para que se someta, para que pierda importantísimas conquistas y, finalmente, para que se ponga de rodillas y acepte la dominación extranjera.

¿Pero por que? ¿En aras de qué planes y de qué objetivos?

Aunque he sido y sigo siendo partidario de la amistad greco-turca, tengo que decir que el repentino fortalecimiento de las relaciones gubernamentales y los precipitados contactos entre ministros y otros actores, me inspiran temor, al igual que los recientes viajes a Chipre y la próxima visita de Erdogan.

Sospecho que detrás de todo eso se esconde la política estadounidense con sus sospechosos proyectos, que tienen que ver con nuestro espacio geográfico, con la existencia de yacimientos petrolíferos, con el régimen de Chipre, con el mar Egeo, con nuestros vecinos del norte y con la actitud arrogante de Turquía, y que el único obstáculo para esos planes es la desconfianza y la oposición del pueblo griego.

En mayor o menor medida, todos los que nos rodean están atados al carro de Estados Unidos. La única diferencia es que nosotros, desde la dictadura de la junta y la pérdida del 40% de Chipre y hasta las incómodas polémicas con Skopje (la antigua república yugoslava de Macedonia) y con los ultranacionalistas albaneses, hemos venido recibiendo golpes sin tomar conciencia de ello.

Por eso tienen que eliminarnos como pueblo. Y eso es precisamente lo que está pasando en este momento. Yo invito a los economistas, los políticos y los analistas a que me desmientan.

Creo que no existe otra explicación lógica, a pesar del complot internacional, en el que han participado los europeos proestadounidenses como Merkel, el Banco Europeo, la prensa reaccionaria internacional, todos juntos han participado en el «gran golpe», que consiste en degradar a todo un pueblo de la categoría de pueblo libre a la de pueblo sometido.

Al menos yo no puedo encontrar otra explicación. Reconozco que no dispongo de conocimientos específicos. Pero lo que digo, lo digo utilizando mi sentido común. Puede que muchos estén pensando lo mismo que yo y quizás podamos comprobarlo en los próximos días.

En todo caso, yo quisiera alertar a la opinión pública y subrayar que si mi análisis resulta correcto, la crisis económica –que, como ya dije anteriormente, nos ha sido impuesta– no será entonces otra cosa que el primer trago amargo de una cena de Lúculo y que saldrán entonces a flote cuestiones cruciales de carácter nacional de las que no quiero ni pensar hacia dónde pueden llevarnos.

¡Ojalá me equivoque!

Mikis Theodorakis

Les paraules més clares que he sentit els últims temps sobre el tema. En Dani "el Roig" encara en diu de bones:

I la televisió argentina ens informe sobre Grècia i també Espanya:

MAS DE LES FLORS I DE LA MÚSICA

2010-05-11T20:58:00.010+01:00

Fa uns tres mesos compartia taula i conversa amb l'amic i músic Efrén López a Tessalònica i m'explicava la possibilitat d'iniciar una escola de música al Mas de les Flors (Castelló), al País Valencià. Un projecte embrionari inspirat amb el Laberint cretenc (del qual ja hem parlat en aquest bloc), i que permetria, entre d'altres aspectes, acostar per les nostres terres l'aprenentatge de tot una seguit de músiques allunyades de la nostra tradició musical, i de les quals resulta practicament impossible rebre algun tipus de formació a la península.

M'alegre rebre la confirmació que el projecte ja està en marxa, i que després d'un primer curs de rabab, pel més de juliol es prepara un curs de ney i de música clàssica otomana a càrrec del també amic Xristos Barbas. Per cert, després de mil i un projectes podem escoltar aquests dos músics dins una nova proposta musical: Yeden (podeu descarregar-vos el cd gratuïtament).

Aquí penjo més detalls sobre el curs:

TALLER DE NEY I MÚSICA CLÀSSICA OTOMANA PER
HRISTOS BARBAS
Hristos Barbas Neix a Tessalònica, Grècia en 1980. Des de menut estudia flauta de bec, música barroca, harmonia i contrapunt, finalitzant els seus estudis de música occidental l'any 2002. Va estudiar musicologia i etnomusicologia en el Departament de Música de la Universitat de Aristotelio ( Tessalònica) i la School of Oriental and Asian Studies (Londres). Des del 2000 se centra en l'estudi del ney i la música clàssica otomana junt amb destacats intèrprets a Grècia i Turquia: Ömer Erdo dular, Markos Skoulios, Panagiotis Neohoritis. Imparteix classes de ney i música otomana a la Universitat de Música Popular i Tradicional d'Arta (Grècia), i també a la de Macedònia (Tessalònica, Grècia).

L'objectiu d'aquest taller és l'apropament pràctic a la música que sol interpretar-se amb el ney, tant en el repertori secular com en el religiós. L'estil particular en el qual està enfocat es basa en la tradició oral dels músics que pertanyen a la tradició mevlevi, així com en l'innovador estil que va sorgir durant el s. XX i acostà el ney al que se suposa el model per a tot instrument en el marc de la música otomana: la veu humana. Per aquest motiu el taller està adreçat no només a intèrprets de ney si no també a cantants o instrumentistes que toquen altres instruments capaços d'executar escales microtonals (violí, cello, ud, tanbur, kanun...) i vullguen familiaritzar-se amb el sistema modal del makam turc.

SEMINARI
1. HORARIS
Divendres, 2 de juliol de 2010
16:00-20:00
Dissabte, 3 de juliol de 2010
11:00-14:00/16:00-20:00
Diumenge, 4 de juliol de 2010
11:00-14:00/16:00-20:00

2. PREUS
L'assistència al taller té un preu de 100 euros. Estan incloses les classes i l'allotjament a la casa on se celebra el curs. Per més comoditats veieu la secció “Allotjament”. Si no podeu assistir els tres dies consulteu altres preus.
El pagagment es realitza per transferència a nom de José Miguel López al compte de Bancaixa:
2077 0079 15 1101928319
Des de l'estranger:
IBAN: ES84 2077 0079 1511 0192 8319
SWIFT: CVALESVVXXX

3. CONTACTE
Per qualsevol dubte abans i durant el curs, podeu posar-vos en contacte directament amb Efrén:
Tels: (0034) 656 33 85 57 (Espanya) i (0030) 6939 32 26 30 (Grècia)
Correu electrònic: masdeflors@hotmail.com

4 ALLOTJAMENT
Existeix la opció d'allotjar-vos a la casa on se celebrarà el curs en la qual hi ha espai per unes 4 o 5 persones. Per als qui desitgeu una major intimitat, hi ha la possibilitat de dormir a una casa rural, La Bodega del Carreter, a una mitjà hora en cotxe del Mas de Flors, a la població d'Els Ibarsos, des de 21,50 euros/nit.
Important: La gestió de l'allotjament a La Bodega del Carreter corre de la vostra part i no està inclosa en el preu del taller.

5. MENJARS
Els restaurants més propers al Mas de Flors es troben a Sant Joan de Moró, a 2 km. de distància. Els més exquisits en dietes especials per a neyzens són:
Mesó “Els Arcs”
C/Borriol, 7
Tel:964 328 040
Restaurant “Les Forques”
Avda. Maestrat, 13
Tel:964 328 318

6. COM ARRIBAR AL MAS DE FLORS
• Amb autobús des de Castelló
Autobusos a les 13:45, 15:10 i 19:00. Convé estar a la parada amb uns 20 min. d'antelació, ja que els horaris tenen una certa flexibilitat. Per més seguretat podeu trucar l'empresa que realitza aquest servei, HICID: 964 200 122. L'estació d'autobusos de Castelló es troba junt a la de tren.
L'autobús arriba només fins a Sant Joan de Moró, a 2 km. del Mas de Flors. Des d'allí vos podrem vindre a recollir. En cas que això no siga possible existeix servei de Tele-Taxi (626 699 240).
• Amb taxi des de Sant Joan de Moró.
Per al servei de Tele-Taxi truqueu al 626 699 240. Costa uns 6 euros el trajecte fins al Mas de Flors, de 2 km.