divendres, de juliol 13, 2012

EL REMAKE ESPANYOL


Fa temps que volia escriure alguna cosa sobre les retallades i la crisi a l'estat espanyol, i avui després de sentir el flamant president del govern, el gran Mariano, he pensat que era el moment precís.

Després d'observar el que passa en el “Reino” i comparant-ho amb el que he viscut a Grècia, tot plegat (i perdoneu la frivolitat) és com veure un remake dolent d'una mala pel·lícula ja vista. El mes de juny, durant la setmana que vaig ser per terres catalanes per presentar el llibre, vaig tenir, escoltar i observar les mateixes converses que dos anys abans havia tingut, escoltat i observat en el país hel·lè. Que si l'estat farà fallida, que en fulanito ha marxat a l'estranger perquè aquí no hi ha feina, que els serveis d'assistència social estan saturats, que el conegut de no sé qui que treballa en un banc m'ha dit que a finals de mes això farà un pet... Res de nou, doncs.

La lletania (i gran mentida) que es repeteix a un lloc i l'altre (i més enllà) és la mateixa: culpabilitzar el dèficit públic de la situació econòmica actual, per justificar l'empobriment generalitzat de la població. Com sempre, darrera la no acceptació de les reformes (retallades), i a l'apocalipsi. Aquest és el missatge. Se'ns dirà, que la gestió política ha estat nefasta, que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, que no podem continuar d'aquesta manera i que encara que costi suor i llàgrimes, el demà, amb una mica d'esforç, serà millor. Evidentment, molts reconeixem i sabem, que la gestió política no ha estat modèlica i que el consumisme havia arribat a nivells mai vistos, però d'aquí a deduir que la venda dels nostres drets més bàsics ens pugui aportar a la llarga (i a la curta) algun benefici, hi ha un abisme.

En Mariano, de la mateixa manera que en Iorgakis (Papandreu) en el seu moment, van assolir el poder amb una majoria aclaparadora, prometent l'oro i el moro i fins i tot un trocet de cel, i en canvi, això s'està convertint per molta gent, en una condemna a la misèria perpètua, a l'infern. A Grècia, la situació, encara que ja hagin passat les eleccions i ara no formem part de l'agenda política europea, no ha canviat, de fet empitjora dia sí i dia també des del moment que vam ser intervinguts. L'aplicació de les mesures imposades per la troica han suposat un increment del deute de l'estat, un fet que es vol contrarestar amb la venda al millor postor de la riquesa que encara pugui quedar en mans del país. Una jugada perfecte per tots aquells que durant tot aquest temps s'han forrat a cor que vols, i que després d'haver creat un forat impressionant, pretenen tapar-lo com sigui per continuar vivint de la mateixa manera que han fet fins ara. Grècia en aquest sentit ha estat (i és) un laboratori de primer ordre, el resultat però, és una crisi social de conseqüències encara imprevisibles.