dilluns, d’abril 02, 2012

UNA NIT PER HERAKLION

Heraklion, la capital de Creta, no és que sigui el paradigma de la ciutat ordenada i quadriculada, és justament el model antitètic al de la ciutat vitrina que tant agrada a les autoritats barcelonines de les darreres dècades, per dir-ho planerament. El seu pla urbanístic, inexistent, ens mostra una urb feta a empentes i rodolons pels seus habitants, un entremat d'edificis de formigó i cases de planta baixa envoltats per una esplèndida muralla veneciana i restes d'un passat otomà no gaire llunyà. En definitiva, un indret que s'ha guanyat a pols el ser reconegut com la ciutat del Quasimodo, el geperut de Notre Dame, tal com la defineixen diverses pintades escampades per les parets de la ciutat.


Però Heraklion té vida i sempre et pots deixar endur per un fet inesperat.

Dimecres passat es presentava en un local municipal un llibre dedicat a les cançons picants cretenques i vaig decidir treure-hi el cap. La sorpresa va venir al final, amb l'actuació de Solon Lekkas. Qui és el senyor Lekkas? Doncs un picapedrer de l'illa de Lesbos, que interpreta com ningú bona part del repertori musical provinent d'Àsia Menor. Un home que acompanyat sempre d'un got d'ouzo i el kouboloi, treu una veu des de la ronyonada que fa posar els pèls de punta, sobretot quan canta un amanes: la plasmació del dolor a través de la música.




Després de l'espectacle ofert pel Solon i la colla de músics que sempre l'acompanyen entusiasmats, vaig anar a parar a “La Brasarie”, un bar que ofereix sovint música en directe, a fer la mítica última copa, dic mítica perquè mai ho és. Allà actuava el llaütista Giorgos Manolakis, una de les joves promeses de la música cretenca, que des de l'any passat acompanya en la majoria de les seves actuacions al mestre de la música modal, Ross Daly. Tot i només veure la primera part, el Giorgos va deixar clar que ens seguirà sorprenent amb el seu repertori, barreja de la música de Creta més clàssica, amb peces que recorden reminiscències del flamenc o del jazz. Un autèntic luxe per l'illa.




I per si la nit no fos prou curta, al “Theorion”, un dels pocs locals amb una programació musical estable a la ciutat, hi tocava el Psarandonis. Què dir d'ell en poques línies? Sense ell la música cretenca dels darrers 30 anys seria com un cos amputat en el qual li falta una cama, ras i curt. Autodenominat com el Jimmy Hendrix de la lira, ha portat la música de l'illa arreu del món, fent-se un lloc entre els festivals de rock més internacionals, gràcies a l'apadrinament de l'indomable Nick Cave.




I així, com aquell qui no vol la cosa, enfilava cap al tard el camí a casa, desitjant un cop més, que quan torni a passejar-me per Barcelona, pugui sentir-me en una ciutat menys estilitzada i més geperuda, on sigui possible escoltar als músics locals de forma fàcil i gratuïta un dimecres qualsevol.


Publicat el mes de març al bloc de la revista Enderrock