divendres, de març 16, 2012

QÜESTIÓ D'HONOR

Fa més d'un centenar d'anys, dues famílies de Creta van veure's enfrontades. Dos adolescents d'un mateix poble havien comés la gosadia d'enamorar-se en contra la voluntat del pare del noi, el qual estava enfrontat amb la família de la noia per culpa del robatori d'unes ovelles. La negativa del patriarca a donar la benedicció per l'enllaç, provocà la fugida de la jove parella de les seves respectives llars, fins trobar una església per casar-se d'amagat. Però l'home, ofès per la falta del seu fill, no va trigar a localitzar-los a mitja cerimònia i, allà mateix, els va matar. Així, tristament va iniciar-se una venjança de sang, que acabà amb la vida de 14 homes per la banda de la noia i 8 per la del noi. Al final, la família de la jove va haver d'establir-se a un altre poble de la comarca.


El temps passà, però les ferides encara restaven obertes després de tres generacions. Els membres dels dos llinatges havien continuat les seves vides després de l'enfrontament, però un dia els seus camins van tornar-se a trobar. L'amor en fou altre cop la causa. La família, que un dia havia fet les maletes per canviar de poble, va enviar a una de les seves descendents a estudiar a l'institut de la seva antiga localitat. Allà va conèixer un noi i es van enamorar bojament. Però el noi, malauradament, formava part de la parentela que un dia havia iniciat la sangria. El joves enamorats no eren gens conscients del passat que tenien en comú i van continuar el joc de l'amor. I un dia, van arribar-se fins a casa del noi. Content, el xiquet va presentar a la xicota amb qui es volia casar. La mare al veure-la va quedar-se blanca com la cera i no va badar boca, després el patriarca de la família va ser més explícit:


- A aquesta casa ets benvinguda, pots beure, pots menjar, perquè l'hospitalitat és sagrada, però membre d'aquesta casa no seràs - tot remarcant el seu llinatge.


Ella, entre llàgrimes va contestar-li:


- Si les nostres famílies tenen problemes jo amb el teu fill no en tinc cap - i després d'aquestes paraules va marxar.


L'enamorat va voler seguir-la i el seu pare s'interposà:


- Parlem d'home a home, l'estimes?


- Sí.


- Vols casar-te amb ella?


- Sí.


- Això treu-t'ho del cap, abans prefereixo veure't mort!


Els familiars intentaven convèncer a un home tan cabut, però aquest és negava a retirar les seves paraules, si havia dit que no, era que no. La parella continuava veient-se d'amagat i van buscar un capellà que els volgués prometre, i així ho van fer. Aquest també s'esforçà en intentar treure ferro a la situació, però el caparrut del pare continuava estancat en el temps. Fastiguejat pels jocs dels adolescents i dels rumors que corrien, el pare del noi va anar a veure el de la noia per exigir-li que l’allunyés del poble si no volia que prengués mal. Davant l'amenaça i la impotència per poder canviar l'opinió d'un home tan caparrut, tota la família de la xicota va traslladar-se d'amagat ben lluny, a l'altre punta de l'illa, per tal d'evitar que un jove amb el cor robat pogués anar a recuperar-lo.


Separats i sense poder comunicar-se, l'enamorat marxà a fer el servei militar. I allà, per sorpresa, la noia va enviar-li una carta on li comunicava el lloc exacte a on havien anat a raure. Després de dos anys, el cegal, quan va tornar a l'illa, directament va anar a buscar-la, però ella havia marxat a una universitat estrangera. Llavors, trist i cap cot va tornar al seu poble esperant que algun dia li arribaria una carta, carta que mai va arribar. No li arribava res, cap notícia per enlloc, i tot i que li feien moltes propostes de matrimoni ell s'hi resistia, però finalment ja passada la trentena, cansat de l'espera, es va casar amb una bona noia del seu poble.


Va continuar el negoci familiar: un cafè al centre de la seva localitat i tingué 3 fills. Però un mes de primavera de fa molt poc, una dona molt ben plantada i amb aires europeus s'assentà amb el seu home i la seva filla al seu establiment. Primer entrà i passà pel mostrador un parell de vegades, fins que finalment i aprofitant que quasi no hi havia gent va dir:


- Hola, com estàs? Ja no em coneixes?


Era ella, havien passat més de 20 anys des de l'últim cop que s'havien vist i l'endemà a la nit van quedar per parlar tranquil·lament.


Els fets des de l'inici havien jugat en contra seva. La dona des de la llunyania li havia enviat 3 cartes. Cartes que enviava a una cosina seva que vivia a la població del seu estimat, però aquesta mai havia gosat de donar-les al seu destinatari per por a les males puces del pare. Unes cartes que durant anys havien significat l'esperança del retrobament entre l'un i l'altra, però que mai havien acabat de fer el seu trajecte fins al final. I així davant el buit del silenci, l'un havia decidit casar-se i l'altra havia fet el mateix en assabentar-se, des de la distànica, de l'enllaç del seu promès. I ara, després de tant de temps, ella havia tornat a aquella terra per passar les vacances amb la seva família i retrobar-se amb una història que mai havia pogut oblidar.


Durant la nit que parlaren, els dos van confessar la seva "infelicitat". Ell cansat de la monotonia del cafè, del poble i d'una bona dona que mai havia estimat; i ella, cansada de viure allunyada de la seva terra, del brogit de la ciutat europea i d'un bon home que mai havia estimat. I així van passar la nit, parlant d'altres temps i imaginant-se una vida que no havia pogut ser.


Des d'aquell dia, l'home del cafè encara maleeix més la seva sort, la prepotència del seu pare i la covardia de la seva mare per no haver-se posat al seu costat. Explica a algun nàufrag que passa pel cafè la seva història, i somnia en no estar casat per poder anar mar enllà i raptar al seu amor, encara que només sigui per salvar el seu honor.


1 comentari:

el noel ha dit...

És una història trista, però bonica. fan un gran esforç, i tenen una recompensa, l'oblit de l'odi del passat, gràcies a l'amor i a la supervivència.