dilluns, de març 05, 2012

QUAN FACI EL CEL ESTRELLAT



Els darrers dos anys Grècia s'ha fet tristament famosa degut a la intervenció de la troica en l'autonomia del país. Un fet que ha provocat un escenari d'inestabilitat social que no es vivia en el territori hel·lènic des de la dictadura dels coronels (1967-1974). Una de les cançons més populars d'aquesta època i que es convertí en himne de la resistència contra el règim feixista grec, fou la coneguda com a “Xasteria”. Un cant de rizítika popularitzat pel cretenc Nikos Xylouris i el compositor Giannis Markopoulos, i que en l'actualitat torna a sonar en la majoria de manifestacions contra les anomenades mesures d'austeritat.


Els cants de rizitika són característics de l'illa de Creta, concretament de la província de Xanià, a la part occidental. La rizítika són cants monofònics de tradició oral i d'origen pastorívol, que destaquen per l'ús de l'escala pentatònica i ser pentadecasíl·labs. Una de les temàtiques més recurrents en els cants de rizítika són les relacionades amb les activitats vinculades amb la justícia vindicatòria, tal com poden ser el robatori d'animals, els matrimonis per fuga o la vendetta. La cançó “Xasteria”, que podríem traduir com a “cel estrellat”, és una de les més conegudes. El fet és, que a dia d'avui, aquesta cançó s'ensenya a les escoles gregues com una part de la història musical del país, com un dels cants que expressen millor el moviment de resistència al govern que dirigí Giorgos Papadopoulos, esdevenint el significat actual de la seva lletra un cant a la resistència i a la llibertat, i quasi ningú recorda el seu contingut semàntic original, una venjança total. El seu ús ha fet que la cançó mudes el seu caràcter ideològic inicial, encara que la lletra continuí fent evident a ulls forans, que ens parla d'una vendetta. Potser, si els senyors de la troica entenguessin que és el que la gent canta al carrer, anirien una mica més en compte a l'hora d'aplicar segons quines polítiques.



Xasteria (Ξαστέρια)


Πότε θα κάμει ξαστεριά,

Quan faci el cel estrellat,


πότε θα φλεβαρίσει,

quan arribi el mes de febrer,


να πάρω το ντουφέκι μου,

agafaré la meva escopeta,


την έμορφη πατρόνα,
i la bònica bandolera,


να κατεβώ στον Ομαλό,

per baixar a l'Omaló,


στη στράτα του Μουσούρου,

pel camí de Mousourou,


να κάμω μάνες δίχως γιους,

per deixar les mares sense fills,


γυναίκες δίχως άντρες,

les dones sense homes,


να κάμω και μωρά παιδιά,

faré que els nens petits


να κλαιν' δίχως μανάδες,

plorin sense les mares,



να κλαιν' τη νύχτα για νερό,

plorin a la nit per aigua


και την αυγή για γάλα,

i a l'albada per llet,


και τ' αποδιαφωτίσματα

i al matí


τη δόλια τους τη μάνα...

per la seva pobre pàtria...