dimarts, de desembre 13, 2011

CASABLANCA

Quan les notícies només ens bombardegen amb despropòsits, l'entorn es mostra cansat i quasi sense esma, i no hi ha conversa en la qual es pugui defugir de la paraula crisi, anar al cinema cada dilluns s'ha convertit per a mi en un ritual indispensable. En una bombolla d'aire fresc, que només trobo a la sala de fusta del Vintzenso Kornarou, a casa amb el meu fill i la dona, i molt de tant en tant, amb algun amic. Ahir dilluns, l'afegit era la gràcia de poder veure, després de molts anys, Casablanca a la gran pantalla. El film, dirigit magistralment per Michael Curtiz, té tot allò que una bona pel·lícula hauria de tenir, és perfecte. No només la magnífica interpretació d'en Bogart, la presència captivadora d'Ingrid Bergman, la música, la relació i el conflicte entre la virtut i l'amor, un punt de melodrama, l'ambientació, l'espai de liminalitat que representa Casablanca, el suspens, breus tocs de comicitat... repeteixo, ho té tot. I no m'allargaré, perquè de la pel·lícula ja s'ha escrit, i molt. Potser per això, ahir, les dues sessions del Kornarou dedicades al clàssic, estaven plenes a rebentar. Veure la sala per primera vegada plena de gent de totes les edats a l'espera d'un “torna-la a tocar Sam” o “sempre ens quedarà París”, m'omplí d'optimisme i de satisfacció.


Que un dilluns al vespre a Heraklion, a la sala d'un cinema no hi càpiga ni una agulla per a veure un clàssic, vol dir que potser la cosa, no està tan fotuda.