dimarts, d’agost 23, 2011

A L'AMIC NIKO

Penso que ens sentim partíceps d'un lloc quan el lligam afectiu amb les persones que hi viuen és ben estret, és a dir, que per sobre de tot tenim una estima per la seva gent i acumulem unes vivències que ens fan sentir part d'aquest territori i la seva comunitat. De fet, és el que em passa a mi amb Grècia i Creta en particular, que tot i no ser el meu lloc de naixement, cada vegada són més meus.


La mort de l'amic Niko el mes passat, no va fer res més que confirmar-me les ratlles anteriors. El plany per la seva desaparició, després de 3 anys de lluita contra un maleït càncer al cap, no han fet més que mostrar-me com d' aprop sóc d'aquesta terra. Malauradament, el dia del seu funeral, no vaig poder assistir-hi, el seu poble es troba a dues hores del meu i el desplaçament fins allà va ser impossible. Per sort, el cap de 40 dies d'haver mort algú, a Grècia se celebra una missa en el seu recordatori, i aquest cop vaig jurar-me que no hi faltaria.


Diumenge a les vuit del matí vaig marxar amb el meu compare Giorgos cap a Agia Galini, el poble del Niko. El “Mnimosino”, l'acte litúrgic celebrat en memòria seva, ja havia començat quan vam arribar, però igualment vam poder donar el pesem a la família, que en filera acceptava les mostres de condol entre llàgrimes i encaixades de mans de la gent que anava eixint de la porta de l'església. A la sortida, la família donava tal com és costum, una mena d'ametllat de xocolata, un brioxet i una terrina amb sèmola acompanyada per uns grans de magrana i unes panses. També una copeta de conyac.


Un cop fora, al centre del poble, un parell de taules de fustes parades amb uns talls de formatge, quatre pastes, el seu cafè i unes ampolles de raki (aiguardent), ens mostraven l'hospitalitat de la família en agraïment a la nostra vinguda, tal com marca el ritual.


L'esdeveniment serveix per socialitzar el dolor per la pèrdua del difunt, una acció que s'anirà repetint amb menor intensitat després dels 40 dies als tres mesos, mig any, un any... en una forma de no defugir de la mort i mirar-la a la cara, en un acte cada vegada menys recorrent a casa nostra.


Després de compartir experiències al voltant del nostre amic difunt amb el personal, i parlar més distensament amb la família, vam dirigir-nos els que quedàvem al cementiri, en un darrer acte de record. El silenci, sota el sol del migdia cretenc, davant la tomba de la família on ara també hi havia la fotografia del Niko, només va trencar-se quan un llaüt i una lira van asseure's sobre la tomba veïna per dedicar-li les últimes cançons i els últims versos improvisats. Mentre els gotets de raki, ja calent, picaven sobre la llosa on descansava, i, ens l'empassàvem gargamella avall, en memòria seva.


Tot i no ser una cançó de lament (myrologia) feta expressament per a ell, el fet és el mateix.