dilluns, d’abril 19, 2010

L'ETICA PROTESTANT I L'ESPERIT DEL CIVISME



El Nadal passat, aprofitant una estada per Barcelona, no vaig poder resistir la tentació d'endur-me un record de la ciutat, alguna cosa que captés l'essència de la Barcelona dels últims anys. Poc vaig dubtar en retratar un d'aquests fantàstics cartells que s'escampen per les places barcelonines prohibint a la canalla que juguin a pilota. Un fet insòlit a la majoria de països del món amb quatre dits de seny, però que a casa nostre sembla que sigui la cosa més normal. Vaig pensar que algun dia faria un escrit en relació aquest tema, i com de perillosos crec que són aquests discursos. El fet és que no ha calgut que ho fes, perquè l'antropòleg i amic Dani Malet va publicar un magnífic article a l'últim número de la revista Festassa, on mostra la intencionalitat perversa d'aquestes polítiques adreçades als ciutadans. El títol, una evocació del llibre de Max Weber "L'ètica protestant i l'esperit del capitalisme" no pot ser més clar al respecte.

"Les polítiques de control social a l'espai públic han estat marcades els darrers 5 anys per un discurs basat en un binomi pervers: cívic / incívic. A través d'aquesta màgica dicotomia moral que sembla poder explicar les causes de qualsevol conducta que tingui lloc en l'espai públic, l'Ajuntament s'ha dedicat a l'elaboració de campanyes de propaganda institucional on s'incita a la identificació de conductes incíviques; estimulant la indignació d'un ciutadà honrat no menys imaginari. Els objectius són de sobres coneguts: invisibilitzar la misèria, destruïr el potencial transformador del conflicte, distreure l'atenció davant les maniobres de venda de la ciutat al capital financer, donar una sortida útil al bonrotllisme ingenu...i de passada facilitar l'estigmatització de tota conducta rebel o, simplement, justificar la salvatge persecució de pobres i prostitutes.


Són les anomenades ètiques ciutadanistes, i no són res de nou. Ens trobem avui davant d'una reforma ètica del capitalisme adaptat a les seves condicions presents, amb un peu en els seus orígens en la moral protestant comunitària i un altre vers una nova ciutadania global, tant activa com desagregada; a qui s'intenta fer creure que participa d'una mena de comunitat cooperativa ideal. En aquesta, tota problemàtica acaba tenint origen i explicació en la mala educació o en l'escassa voluntat de la gent per a coŀlaborar en la construcció comú d'una societat. Es tracta de transmetre la sensació que hi ha un altre, l'incívic, amb qui no es pot parlamentar perquè se sustenta en una moralitat incomprensible, que queda fora del sentit comú de la col·lectivitat, a qui aparentment no respecta.


És curiós com es confonen deliberadament, en l'imaginari del civisme, dues concepcions heretades de les fases més radicals de les revolucions burgeses de la segona meitat del segle XVIII, forjades per la filosofia de la Il·lustració. La categoria cívic, s'associa originalment a la participació política de ciutadans lliures i iguals davant de la llei en la construcció activa de la seva societat. La civilitat, oferiria les pautes morals de conducta per a la convivència d'aquest nou ciutadà, que neix de l'efervescència revolucionària, i es posa al servei d'un Estat de Dret on concorren idealment solidaritat, igualtat i fraternitat.


Més endavant, la voluntat de generar un sentiment comunitari favorable als valors col·lectius de l'Estat de Dret -el famós Bé Comú- es fixarà en els no menys famosos manuals d'urbanitat amb què la burgesia “democratitzava” l'espai simbòlic propi de l'aristocràcia; fonamentat en les bones maneres, l'elegància i el refinament: l'art de les aparences en públic. La moral protestant del capitalisme (culte al treball, individualisme, capacitat d'estalvi) sumava la nostàlgia per la comunitat perduda, de base puritana, i el seu fonament en relacions càlides, tant pròximes com asfixiants, tant commovedores com hipòcrites. Totes dues doctrines confluïen en una necessitat política: pel bon govern cal fomentar la sensació de participació, de pertinença a una comunitat que es construeix cada dia a si mateixa amb l'esforç de tots.


Així doncs, identificar la col·laboració en la gestió política de la cosa pública amb les nocions morals de respecte entre ciutadans i envers el seu entorn comú; és cosa d'un moment polític post-revolucionari i salvacionista de fa més de 200 anys, i no de la decadent i indirecta democràcia liberal del segle XXI. Què se'ns proposa? Barcelona com una comunitat de ciutadans heterogenis i oberts al món, tocats pel benigne clima del Mediterrani, abocats a salvar el món exportant valors inigualables de respecte pel medi ambient, constància en el treball, una sana i moderada capacitat crítica, i una refinada cultura producte de la confluència de la seva diversitat. Una ciutat on el respecte, la tolerància i la democràcia participativa fonamenten una comunitat de ciutadans gelosos de la neteja i el reciclatge, amables i tolerants amb els seus iguals fins a la nàusea. I el més important, ignorants de les condicions reals de les seves vides i de les constriccions que un poder polític del que creuen participar, els imposa cada dia des de la connivència entre institucions “representatives” i Capital.


I l'espai públic? És l'arena idealitzada on homes lliures i iguals es reuneixen per tractar dels assumptes públics, prenent és clar, el referent mític de l'Àgora grega, i assumint que la desigualtat ha estat abolida per decret des de la Revolució Francesa; requisit històric del liberalisme en el seu triomf sobre la societat estamental de l'Antic Règim. I d'aquesta creença sorgeix l'horror que les classes dirigents senten davant la mera visió de les desigualtats. Com un espectre que realment no podem estar veient perquè les lleis l'han abolit, l'Espai Públic no pot evidenciar l'existència real de la desigualtat a risc de fer esclatar la lògica del liberalisme, que es basa en una igualtat ja realitzada. Una moral, doncs, que s'alimenta de l'imaginari fundacional de les Revolucions Burgeses i del fantasma dels seus fracassos.


Aquestes reformes ètiques del capitalisme, en un marc de condicions de treball desregulades i precàries, amb índexs creixents de desigualtat i miserabilització; requereixen d'emfatitzar el diàleg, el voluntariat i les entitats mediadores, creant el miratge de la participació en la societat. Mentrestant es transfereix als individus deures i responsabilitats morals davant del món, l'incompliment de les quals acaba sent causa i origen del mal social, ocultant les causes político-econòmiques de la desigualtat en el marc de la desregulació neoliberal i l'imperialisme econòmic. En una versio cool de l'infame “El treball us farà lliures”, aquests discursos farcits d'innegables bones intencions emulen la més delirant comunitat puritana en el seu intent d'amagar l'origen i les causes reals del mal, amb la voluntat de dominar als feligresos per mitjà de la ignorància, la mentida i la por."