dimarts, de febrer 02, 2010

EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT

Si realment hi ha un culpable perquè m'hagi embarcat en una recerca al voltant de la música de Creta (kritiká), aquest és el músic Giorgos Xylouris, conegut amb el sobrenom de Psarogiorgis.


Fa tres anys, just quan acabava d'arribar a l'illa, vaig instal·lar-me a Arhanes, un poble situat al centre de Creta. Un poble de 4000 habitants envoltat de vinyes i oliveres i que té dins el seu terme una de les muntanyes més mítiques de la zona, el Giouhtas. Des de la llunyania es pot apreciar com la seva carena dibuixa la fisonomia d'una cara, aquesta segons la llegenda, és la del mateix Zeus, que en la seva tercera edat, va decidir retirar-se a l'illa que l'havia vist créixer. Un cop allà (aquí) va jeure per a descansar i ja no es va aixecar mai més.


Amb uns antecedents com aquests era inevitable que la primera setmana al poble em decidís enfilar-me a l'esmentada muntanya i passejar-me pel nas, la boca o el front de l'anomenat pare dels déus. La muntanya que fa uns 900 metres té unes pendents força inclinades i si un no hi va un xic preparat i mentalitzat pot acabar traient el fetge per la boca. Així doncs, la primera vegada a mig camí ja estava traient el fetge per la boca i preguntant-me per quins sets ous havia d'arribar a d'alt de tot. Fou en aquells moments de vacil·lació entre regalims de suor, que se'm va aparèixer un gossàs que es dirigia corrents cap a mi costa avall, al veure'l vaig quedar petrificat, i per sort, aquest a l'arribar al meu costat va fer el mateix. D'aquesta manera em vaig trobar per un segons (per a mi una eternitat) com un estaquirot amb un animalot al costat al mig del no res, fins que va aparèixer el seu amo, un senyor barbut i corpulent, en Giorgos. Com a aquell que res, va saludar-me i tranquilitzar-me per la presència del quisso i va animar-me per acabar de pujar fins el cim. Després, tot atenent que era estranger i que vivíem al mateix poble, va convidar-me a casa seva a fer un cafè tot donant-me les indicacions pertinents per arribar-hi. Jo, encara amb l'ensurt, vaig agrair-li el seu convit i vaig despedir-me per encarar el cim de la muntanya.


Un cop coronat el cim (tot sigui dit, d'una gran bellesa) vaig retornar a casa rebentat i amb el dubte al cap de passar-me algun dia a veure el veí. Quan arribes a un país estranger on no coneixes ningú, agraeixes profundament poder fer alguna que altre coneixença, parlar, encara que sigui de no res, es converteix, almenys en el meu cas, en una necessitat. Però clar, acostumat a la formalitat de casa nostra, com et presentes a casa d'algú altre, del qual no tens el telèfon i has conegut allà on Déu va perdre l'esperdenya? Doncs amb tota la barra.L'única manera possible és presentar-te un dia qualsevol, més o menys a l'hora de dinar, amb un somriure a la boca davant de la casa on t'han indicat, trucar la porta, creuar els dits, i esperar que l'amfitrió t'obri la porta. Així, més o menys, és com vaig entrar a casa d'un dels millors llaütistes de Grècia, membre d'una de les famílies de músics més importants del país, els Xylouris. I com va començar el meu interés per la música produïda a l'illa i tot allò que l'envolta. Una inquietud que m'ha portat a embolicar-me en una recerca que en l'actualitat m'està portant una feinada considerable, els resultats de la qual espero poder presentar el mes de juny a Barcelona.


Per cert, la meva última aportació al respecte:

www.myspace.com/musicadecreta


1 comentari:

Cris ha dit...

MOLTA FORÇA! DE CARA!VES A SABER QUE MÉS ET DEPARA LA VIDA!CAMINANTE NO HAY CAMINO,SE HACE CAMINO AL ANDAR!

MUACK,

La teva admiradora nº1.
Gretel