diumenge, d’octubre 12, 2008

Música lligada al dia a dia


La música a Creta està estretament lligada a la vida quotidiana dels seus habitants, i trobem manifestacions musicals en moltíssims àmbits de la vida. El variat repertori de cançons i balls formen un conjunt inseparable, una de les expressions més clares del dinamisme de la cultura popular. Encara que amb els anys, la influència d'un món globalitzat també han anat modificant els seus costums i la utilitat d'aquestes expressions. En el cas dels balls, per exemple, sempre havien estat una de les formes de galanteig i, avui en dia, aquest sentit s'ha vist desplaçat cap a altres àmbits. Tot i això, el ball continua essent una forma de sociabilitat, inseparable de la festa, de l'esdeveniment social que l'acompanya: bateig, casament, sant... Fins i tot, els infants des de ben petits aprenen a les escoles les danses i les cançons tradicionals de la seva àrea geogràfica i de la resta del país.


Existeixen al voltant de 23 danses (amb les seves variants), que es poden dividir en dues categories: els 'guerrers' pidichtos o els 'tranquils' syrtos. La majoria d'aquests balls són en rotllana sense tancar, i cada un d'ells té uns passos i un ritme a seguir. Els millors ballarins són els que improvisen i realitzen diverses figures, que difereixen segons el gènere i mostren els seus rols totalment diferenciats: la dona es desplaça subtilment, tancada en el seu propi espai i amb la mirada un xic baixa; l'home, en canvi, realitza grans moviments i salts, amb uns passos molt enèrgics i contundents.


Els balls més interpretats són: el maleviziotis (originari de Malevi), el syrtos (originari de Kissamos), el pentozalis (únicament masculí, ballat a tota l'illa en diferents variacions), el siganos (popular a tota l'illa, també coneguda com la dansa de la núvia) i la sousta (originari de Rethymno i es balla amb parella).
La majoria d'aquests balls són acompanyats de cançons on la temàtica general són l'amor i les passions. On es mostra amb gran claredat dos dels conceptes que identifiquen en gran part la societat cretenca: l'honor (timi) i la vergonya (dropi). I que en la seva expressió més bel·ligerant s'exemplifica algunes vegades amb la vendetta, o altrament coneguda com la venjança de sang. L'assassinat d'algun membre de la família (patrillinatge) o l'atac frontal a l'honor d'aquesta, ocasiona la resposta violenta de la part afectada per tal de restablir altre cop el seu honor. Una altra d'aquestes expressions serien els 'robatoris de nòvies': el no consentiment d'una relació sentimental per la banda paterna de la noia, propicia el 'segrest', la fugida voluntària d'aquesta amb la seva parella. Acció que pot acabar amb conseqüències ben diferents.


El dolor per la pèrdua d'un esser estimat també té la seva traducció en les myrologia (lletra perfumada), cançons de lament, interpretades per les dones durant el velatori, i l'única expressió musical interpretada pel gènere femení. També són elles les encarregades de preparar el menjar, per l'àpat que es realitza un cop acabat l'enterrament.


Fins fa poc més de cent anys, la música a Creta s'aprenia de forma autodidacta i amb l'experiència, parant l'orella del que feia el músic del poble del costat o el veí. No existeix cap peça escrita musicalment que tingui més de vuitanta anys, ni tampoc no hi ha cap treball exhaustiu d'etnomusicologia sobre la música de l'illa. Els últims anys s'han volgut relacionar certes danses minoiques amb alguna dansa actual, fet que respon molt més a un intent de legitimació i mitificació d'uns orígens, que a unes hipòtesis realment fonamentades. El que sí que es coneix, per exemple, és la influència de la música bizantina en la introducció de cants polifònics, tot i que la funció d'aquests eren induir un estat de misticisme i comunicació amb Déu. També, la influència veneciana amb l'aportació de la viola i el vers en pentadecasíl·labs i rima consonant en la literatura culta i popular. Tal com trobem en la poesia oral improvisada: les Mantinades, dos versos que poden fer referència a qualsevol fet i que sovint són acompanyats amb música. I la Rizitika, cançons a capela monofòniques de tradició oral, cantades principalment en les zones muntanyoses del Levkà pels pastors, de les quals se'n coneixen unes 800, i que es canten, segons la seva temàtica (amorosa, irònica, revolucionària...), amb una de les 32 melodies que existeixen.


Durant anys, les diferents localitats estaven incomunicades entre elles i per tant podien saber la música que es feia al poble del costat, però no el que hi havia més enllà. D'aquesta manera les relacions i la circulació de la música que es feia a altres zones, no va començar a modificar-se pràcticament fins l'arribada de la ràdio i l'aparició del vinil. És en aquest moment que podem parlar realment d'una consciència de la música de l'illa, d'un intercanvi cultural molt més ràpid i estret. Que afecta a la música (també cançons), les danses i els instruments propis de cada zona.


L'instrument més conegut de l'illa és la lira de tres cordes, encara que segons Ross Daly (un dels liristes més reconeguts) "aquesta no té més de 150 anys a Creta, tot i que no se sap exactament d'on prové, però si que és similar a altres instruments de corda que s'estenen des de Grècia fins a l'Índia". L'altre instrument més conegut és el llaüt cretenc amb vuit cordes dobles, i que segons Yorgos Xylouris 'Psarogiorgis' (llaütista) no té més de 200 anys. La skomadura (un orgue de la família de la gaita), la floguiera (una flauta de canya), el bulgaris o tambora (similar al zas), el daoulaki (un tímbal), la mandolina, el violí i la violira són els instruments amb una tradició musical més important.


L'arribada dels refugiats d'Àsia Menor durant els inicis del segle XX suposà l'entrada d'una amalgama d'altres melodies, tonalitats i ritmes a tot el país (la rebetika n'és el cas més conegut). Creta no en va ser una excepció i, Foustalieris, un dels grans bulgaristes, va ser qui millor va recollir aquests nous aires.

Durant els anys següents la música experimentà un procés de forta creativitat, que davallarà a partir dels anys seixanta, amb l'arribada d'altres sonoritats. El vals, la bossa nova... es deixaran sentir conjuntament amb la música local en la majoria de les celebracions. A inicis dels setanta, el fenomen del turisme buscant la idiosincràcia del lloc i la relació a través de la televisió amb la resta de Grècia, serviran de factors dinamitzadors i d'entrada d'una nova onada de músics. Conseqüència d'això en serà l'arribada d'un instrument com el buzuqui i la relació entre músics de l'illa i la resta del país, tal com és el cas paradigmàtic del compositor grec Yannis Markopoulos i el cretenc Nikos Xylouris, que van constituir una de les bandes sonores més importants contra la dictadura militar de Papadopoulos (1967-1973).


Avui dia, en paraules de Yorgos Xylouris, "les noves generacions intenten ser un enllaç entre Creta i el món", amb la creació de noves melodies i la relació amb altres músiques. En aquest sentit, la creació per part de Ross Daly del centre de formació musical Laberint (
www.labyrinthmusic.gr), ha suposat la trobada de músics locals amb altres músics d'arreu del món. També enguany s'ha pogut veure a l'illa un espectacle liderat pel lirista Sajarias Spiridakis amb músics grecs i espanyols, on la música cretenca i la flamenca dialogaven sobre l'escenari.

Tot i la influència de la música anglosaxona, el dinamisme de la música de Creta és fa palès al carrer amb la quantitat de cotxes que obsequien als vianants amb aquesta música a tot drap, la proliferació de revistes sobre aquesta temàtica, en la programació de les emissores de ràdio i les cadenes de televisió locals, les actuacions a les tavernes i sales amb música en directe (tant de Creta com de Grècia en general), i la sortida al mercat cada any, d'un nombre elevat de produccions musicals de l'illa.
Nota: Una part d'aquest text ha estat publicat al número 6 de la revista "Sons de la Mediterrània". Fotografies: Maro Chatzinikolau i Sistron (www.aerakis.net)

2 comentaris:

marina ha dit...

Un article fantàstic...! Suculent.

L'enhorabona!
Un peotnàs,

Anònim ha dit...

Molt xulo!