diumenge, d’octubre 12, 2008

LA MÚSICA DE CRETA: PERLA MEDITERRÀNIA


Enmig de les ones vinoses


"Creta és una terra en el mig de les ones vinoses, bella i fèrtil, banyada tota ella entorn; i hi ha homes, tants, que són infinits, i noranta ciutats" (Homer, Odissea 19, 172-174).


Situada al sud de la mar Egea, Creta (Kriti) compta amb una població estable de 650.000 habitants, és l'illa més gran de Grècia i la cinquena de la Mediterrània. Es troba en una posició quasi equidistant d'Àsia i d'Europa. Una situació que la dota d'un clima i una geografia molt diversos, combinant tant elements característics d'Europa com d'Àfrica. Té una llargada de 260 quilòmetres, una amplada màxima de 60 al centre i mínima de 12 a l'istme de Ieràpetra, a la costa oriental. Un dels seus encants són els 1.000 quilòmetres de costa, amb platges de tota mena i gustos.


L'illa impressiona per ser tan muntanyosa i durant l'any és freqüent que la neu copi les seves muntanyes. Una serralada amb tres massisos la travessa longitudinalment: al centre l'Ida (2.456 m), a l'oest el Levkà (2.452 m) i a l'est l'altiplà del Dikte (2.148 m). Els cingles i els turons enllacen aquests tres grups entre boniques valls on predominen els cultius de vinyes i oliveres, per on circulen rieres i torrents, i s'estenen diverses planes, destacant la de Messarà, al sud de la província d'Heraklion (Càndia), la capital.


La presència del turisme des del anys setanta i l'entrada a la Unió Europea han anat modificant l'activitat econòmica, provocant la migració del camp cap a la ciutat. Tot i això, la ramaderia, una gran varietat de collites i productes agrícoles assegura l'autosuficiència de l'illa durant tot l'any.


La majoria de la població, com també les principals ciutats, es troben al llarg de la costa nord, molt menys abrupte, i amb la presència de ports naturals i badies. Aquest fet, com també el seu clima mediterrani, explicaria el desenvolupament i la major transcendència històrica d'aquesta àrea geogràfica respecte la del sud, molt més seca i càlida.


La seva localització privilegiada l'ha fet sempre protagonista, d'una manera o altra, dels diferents esdeveniments històrics que han marcat i marquen la Mediterrània oriental. Una plataforma geològica a la qual cap imperi ha volgut renunciar.

El reialme llegendari de Minos


Les primeres referències que tenim de Creta d'activitat humana es remunten al Neolític (6.000 aC), però no és fins al 3.000 aC, amb l'arribada de població d'Àsia Menor, que entra en un periode de desenvolupament que suposarà el naixement del que es coneix com la civilització minoica, per molts la primera d'Europa.


El seu nom obeeix al rei Minos, que segons la mitologia que hi ha sobre aquesta època era deixeble i fill de Zeus (el déu dels déus i criat a Creta). Era una societat jerarquitzada al voltant del rei, dividida segons el treball dels seus membres, és a dir, segons el seu prestigi i els seus recursos materials. Tots ells eren considerats ciutadans, i podien participar de la mateixa manera en la vida de la col·lectivitat. Les dones tenien un paper preponderant en el culte religiós edificat al voltant de la mare terra, una deessa que personificava la vegetació i la fertilitat.


Durant el primer mil·lenni aC es veié dominada per la influència de la Grècia continental, formant part des d'aquest moment del món hel·lènic, sense cap mena d'originalitat propia. L'illa caigué en certa decadència i marginació, i tampoc participà en les principals guerres que s'entaulaven a la Península.


A partir del 67 dC entrà a formar part de l'imperi Romà: el control de la pirateria i la proximitat amb Egipte, la dotaven d'un gran valor. Amb la divisió de l'Imperi, s'integrà a la part Oriental, amb capital a Constantinoble. Bizantina durant aquest període característic per l'expansió del cristianisme i domini del mediterrani, fou musulmana durant el segle IX i recuperada altre cop fins al 1204.


Des del segle XIII fins a la primera meitat del XVII, Venècia féu de Creta el seu punt estratègic pel control i l'expansió del comerç a la zona, a part d'aportar una gran empremta en la cultura i en el dialecte cretenc, molt ric en llatinismes. D'aquesta època són el pintor Domínikos Theotokópoulos (El Greco) i una de les joies de la literatura grega: Erotokritos, de Vintzentzos Kornaros.


Amb el setge (1648-1669) a la ciutat de Càndia, Creta sucumbí per complet al domini otomà fins al 1898. El domini fou acompanyat de revoltes contínues, seguint la tradició de lluita amb què els cretencs sempre han rebut els seus ocupants. El 1913, Creta s'uní definitivament a Grècia. Un dels efectes de la creació d'aquest nou estat i del conflicte amb la nova República Turca, fou l'intercanvi de població entre aquests dos estats, que acabà gairebé per complet amb la presència de cristians en el territori turc i de musulmans en el grec, un autèntic desastre.


La Segona Guerra Mundial també va fer estralls a l'illa. El 20 de maig de 1941 començà la "Batalla de Creta". Una ofensiva nazi per fer-se amb aquest enclavament i que topà amb la resistència heroica de la població durant deu dies. L'ocupació va ser cruel i durà fins al 1944. Aquest episodi va ser l'últim d'un seguit d'ocupacions i lluites que han marcat la història de l'illa, i que han deixat en la cultura popular una important petjada.

Una societat marcada per la religió

La religió té un paper preponderant en la societat grega i per extensió en la cretenca, la població en la seva majoria és cristiana ortodoxa. El bateig és el primer ritual en què participa un nou membre de la comunitat, un acte de presentació i d'afirmació davant la resta de la societat, que el reconeix com a individu i li atorga un nom, que fins aquell moment no té, i és anomenat com el 'nadó' (moro). El cançoner popular és ple de cançons de benvinguda al nounat i són moltes les celebracions després dels batejos on encara es canten. A Grècia és molt important la celebració onomàstica, és a dir, la del sant de cada individu, per contra el festeig de l'aniversari és poc corrent.

L'oficialització d'una relació sentimental passa la majoria de les vegades per una festa de prometatge i de presentació entre les dues famílies, amb un intercanvi de regals, i amb una vetllada on no hi falta la música, les danses, ni tampoc les cançons adreçades a la nova parella. Els casaments van marcar durant anys un ritual de pas, un canvi en l'estatus de la nova parella, que es desplaçaven de la llar familiar per constituir la seva pròpia. Tot i que aquest costum està canviant, sobretot en zones urbanes, l'enllaç matrimonial tard o d'hora és general i la celebració és també una important font d'ingressos per als nuvis, gràcies a la gran quantitat de convidats, sovint més de mil. La festa de celebració sempre va amenitzada per música cretenca i música grega més moderna, sempre acompanyada amb la seva dansa corresponent. En les zones rurals era comú que els nuvis fossin acompanyats pels músics fins a la porta de l'esglèsia i, normalment, els acompanyava un seguici amb tota la dot de la novia. En l'actualitat sobretot a la part occidental encara se segueix aquest costum.

Són molts els casaments i les festes patronals (glendi o paniguiria) que tenen com a lloc central de la festa la plaça del poble. Al mig de la plaça se situen els músics amb els instruments i al seu voltant les rotllanes dels balls. L'espai públic és l'escenari principal d'aquestes manifestacions. D'aquesta manera, el carrer es constitueix com un dels eixos conductors de la festivitat.

El calendari religiós i agrícola en menor part marquen les festivitats. Les festes de Nadal comencen el dia 24 al matí, quan grups d'infants van per places, carrers o cases cantant kalandes (nadales) a canvi d'una propina. Aquesta capta és repeteix el 31 de desembre i el 5 de gener, vigília de festes. L'altra festa destacada del cicle hivernal és el Carnaval (Apokries). A la ciutat de Rethymno se celebra la festa més concorreguda de l'illa i durant dies les diverses comparses ocupen els carrers d'aquesta ciutat amb una gran rua. Un dels festejos més particulars és el que se celebra a Gergeris amb la "Dansa de l'ós", un ball que vol imitar els firaires que recorrien l'illa tot fent ballar aquest animal.

La Setmana Santa és pels cristians ortodoxos el període més important de la seva doctrina, i és un moment de recolliment i celebració. El dissabte de Pasqua a la nit, moment de la resurrecció de Crist, són bastants els pobles que encenen fogueres per cremar a Judes. Un ninot fet de drap que corona una foguera i simbolitza l'apostol traïdor, el qual és cremat i sovint tirotejat. Aquesta nit tampoc falta la pirotècnia, i en certes localitats del país s'organitzen autèntiques batalles de petards. No és casual que a més d'una festa apareguin armes de foc i siguin utilitzades per tal d'expressar alegria. La quantitat de revoltes i guerres per les que ha passat Creta i Grècia els últims dos segles, han fet que la relació que tenen els cretencs amb les armes sigui bastant estreta.

La resta de l'any, el calendari està marcat per les festes patronals de cada poble o pels aplecs a les diverses ermites escampades pel territori. El 17 de juliol se celebra el romiatge més important de l'illa a Boni, al santuari de Santa Marina, que aplega peregrins que arriben a peu, fent penitència (descalços, arrossegant-se...) o en altres transports a retre prometença a la verge.

Els últims anys han proliferat les festes relacionades amb els productes agrícoles, des de la festa del meló a la de la xindria, o diverses festes del vi. A cap festa no hi falta aquest producte, ni tampoc el raiki, el destil·lat típic de l'illa i d'altres zones dels Balcans, la seva eleboració durant la tardor reuneix a amics i familiars al voltant d'aquest licor, el que es coneix com a Kazani.

Música lligada al dia a dia


La música a Creta està estretament lligada a la vida quotidiana dels seus habitants, i trobem manifestacions musicals en moltíssims àmbits de la vida. El variat repertori de cançons i balls formen un conjunt inseparable, una de les expressions més clares del dinamisme de la cultura popular. Encara que amb els anys, la influència d'un món globalitzat també han anat modificant els seus costums i la utilitat d'aquestes expressions. En el cas dels balls, per exemple, sempre havien estat una de les formes de galanteig i, avui en dia, aquest sentit s'ha vist desplaçat cap a altres àmbits. Tot i això, el ball continua essent una forma de sociabilitat, inseparable de la festa, de l'esdeveniment social que l'acompanya: bateig, casament, sant... Fins i tot, els infants des de ben petits aprenen a les escoles les danses i les cançons tradicionals de la seva àrea geogràfica i de la resta del país.


Existeixen al voltant de 23 danses (amb les seves variants), que es poden dividir en dues categories: els 'guerrers' pidichtos o els 'tranquils' syrtos. La majoria d'aquests balls són en rotllana sense tancar, i cada un d'ells té uns passos i un ritme a seguir. Els millors ballarins són els que improvisen i realitzen diverses figures, que difereixen segons el gènere i mostren els seus rols totalment diferenciats: la dona es desplaça subtilment, tancada en el seu propi espai i amb la mirada un xic baixa; l'home, en canvi, realitza grans moviments i salts, amb uns passos molt enèrgics i contundents.


Els balls més interpretats són: el maleviziotis (originari de Malevi), el syrtos (originari de Kissamos), el pentozalis (únicament masculí, ballat a tota l'illa en diferents variacions), el siganos (popular a tota l'illa, també coneguda com la dansa de la núvia) i la sousta (originari de Rethymno i es balla amb parella).
La majoria d'aquests balls són acompanyats de cançons on la temàtica general són l'amor i les passions. On es mostra amb gran claredat dos dels conceptes que identifiquen en gran part la societat cretenca: l'honor (timi) i la vergonya (dropi). I que en la seva expressió més bel·ligerant s'exemplifica algunes vegades amb la vendetta, o altrament coneguda com la venjança de sang. L'assassinat d'algun membre de la família (patrillinatge) o l'atac frontal a l'honor d'aquesta, ocasiona la resposta violenta de la part afectada per tal de restablir altre cop el seu honor. Una altra d'aquestes expressions serien els 'robatoris de nòvies': el no consentiment d'una relació sentimental per la banda paterna de la noia, propicia el 'segrest', la fugida voluntària d'aquesta amb la seva parella. Acció que pot acabar amb conseqüències ben diferents.


El dolor per la pèrdua d'un esser estimat també té la seva traducció en les myrologia (lletra perfumada), cançons de lament, interpretades per les dones durant el velatori, i l'única expressió musical interpretada pel gènere femení. També són elles les encarregades de preparar el menjar, per l'àpat que es realitza un cop acabat l'enterrament.


Fins fa poc més de cent anys, la música a Creta s'aprenia de forma autodidacta i amb l'experiència, parant l'orella del que feia el músic del poble del costat o el veí. No existeix cap peça escrita musicalment que tingui més de vuitanta anys, ni tampoc no hi ha cap treball exhaustiu d'etnomusicologia sobre la música de l'illa. Els últims anys s'han volgut relacionar certes danses minoiques amb alguna dansa actual, fet que respon molt més a un intent de legitimació i mitificació d'uns orígens, que a unes hipòtesis realment fonamentades. El que sí que es coneix, per exemple, és la influència de la música bizantina en la introducció de cants polifònics, tot i que la funció d'aquests eren induir un estat de misticisme i comunicació amb Déu. També, la influència veneciana amb l'aportació de la viola i el vers en pentadecasíl·labs i rima consonant en la literatura culta i popular. Tal com trobem en la poesia oral improvisada: les Mantinades, dos versos que poden fer referència a qualsevol fet i que sovint són acompanyats amb música. I la Rizitika, cançons a capela monofòniques de tradició oral, cantades principalment en les zones muntanyoses del Levkà pels pastors, de les quals se'n coneixen unes 800, i que es canten, segons la seva temàtica (amorosa, irònica, revolucionària...), amb una de les 32 melodies que existeixen.


Durant anys, les diferents localitats estaven incomunicades entre elles i per tant podien saber la música que es feia al poble del costat, però no el que hi havia més enllà. D'aquesta manera les relacions i la circulació de la música que es feia a altres zones, no va començar a modificar-se pràcticament fins l'arribada de la ràdio i l'aparició del vinil. És en aquest moment que podem parlar realment d'una consciència de la música de l'illa, d'un intercanvi cultural molt més ràpid i estret. Que afecta a la música (també cançons), les danses i els instruments propis de cada zona.


L'instrument més conegut de l'illa és la lira de tres cordes, encara que segons Ross Daly (un dels liristes més reconeguts) "aquesta no té més de 150 anys a Creta, tot i que no se sap exactament d'on prové, però si que és similar a altres instruments de corda que s'estenen des de Grècia fins a l'Índia". L'altre instrument més conegut és el llaüt cretenc amb vuit cordes dobles, i que segons Yorgos Xylouris 'Psarogiorgis' (llaütista) no té més de 200 anys. La skomadura (un orgue de la família de la gaita), la floguiera (una flauta de canya), el bulgaris o tambora (similar al zas), el daoulaki (un tímbal), la mandolina, el violí i la violira són els instruments amb una tradició musical més important.


L'arribada dels refugiats d'Àsia Menor durant els inicis del segle XX suposà l'entrada d'una amalgama d'altres melodies, tonalitats i ritmes a tot el país (la rebetika n'és el cas més conegut). Creta no en va ser una excepció i, Foustalieris, un dels grans bulgaristes, va ser qui millor va recollir aquests nous aires.

Durant els anys següents la música experimentà un procés de forta creativitat, que davallarà a partir dels anys seixanta, amb l'arribada d'altres sonoritats. El vals, la bossa nova... es deixaran sentir conjuntament amb la música local en la majoria de les celebracions. A inicis dels setanta, el fenomen del turisme buscant la idiosincràcia del lloc i la relació a través de la televisió amb la resta de Grècia, serviran de factors dinamitzadors i d'entrada d'una nova onada de músics. Conseqüència d'això en serà l'arribada d'un instrument com el buzuqui i la relació entre músics de l'illa i la resta del país, tal com és el cas paradigmàtic del compositor grec Yannis Markopoulos i el cretenc Nikos Xylouris, que van constituir una de les bandes sonores més importants contra la dictadura militar de Papadopoulos (1967-1973).


Avui dia, en paraules de Yorgos Xylouris, "les noves generacions intenten ser un enllaç entre Creta i el món", amb la creació de noves melodies i la relació amb altres músiques. En aquest sentit, la creació per part de Ross Daly del centre de formació musical Laberint (
www.labyrinthmusic.gr), ha suposat la trobada de músics locals amb altres músics d'arreu del món. També enguany s'ha pogut veure a l'illa un espectacle liderat pel lirista Sajarias Spiridakis amb músics grecs i espanyols, on la música cretenca i la flamenca dialogaven sobre l'escenari.

Tot i la influència de la música anglosaxona, el dinamisme de la música de Creta és fa palès al carrer amb la quantitat de cotxes que obsequien als vianants amb aquesta música a tot drap, la proliferació de revistes sobre aquesta temàtica, en la programació de les emissores de ràdio i les cadenes de televisió locals, les actuacions a les tavernes i sales amb música en directe (tant de Creta com de Grècia en general), i la sortida al mercat cada any, d'un nombre elevat de produccions musicals de l'illa.
Nota: Una part d'aquest text ha estat publicat al número 6 de la revista "Sons de la Mediterrània". Fotografies: Maro Chatzinikolau i Sistron (www.aerakis.net)