dilluns, de gener 22, 2007

JA LA BALLO

"Són les 18:00 hores i ens dirigim cap a Heraklion, la capital de l'illa, el casament comença a les 19:00 hores. Arribem tard a l'església, Agios Titos (Sant Tito) és plena de gom a gom, i el personal, ben abillat, presta poca atenció a les paraules dels quatres capellans que es troben sobre l'altar. La gent aprofita per saludar-se i a mi em presenten més d'una persona. Els nuvis són d'esquenes al gran públic i els dos porten una corona al cap amb forma d'anella unides mitjançant un cordillet. S'aixequen acompanyats pel padrí que sosté el cordillet i fan unes quantes voltes al voltant de l'altar, al mateix temps que els capellans expressen en les seves pregàries els desitjos per a la nova parella. Un cop acabat el ritual, els nous casats passen el relleu al seu fillet, que serà batejat; ells es queden al marge, en una posició privilegiada però, asseguts en un banc especialment col·locat per l'ocasió. El nen, d'un any i mig més o menys, es mira espantat tot el sarau, mentre el capellà més vell, almenys això sembla per la quantitat de pèls blancs que porta, entona no sé quina lletania mentre una fotògrafa que no para de menjar xiclet apunta amb el seu objectiu a la pobre criatura, llavors una de les àvies del nen se l'endur i apareix amb el nen amb pilotetes, que se sent despullat del tot. La gent es mira la situació amb complaença i comenten la jugada entre ells. El capellà més vell torna a actuar, beneeix la pica baptismal instal·lada sobre l'altar, posa les mans en remull i li marca com pot, perquè el xiquet no para de moure's, un punt al front, un altre a la barbeta i un altre a cada galta, és a dir, una creu; continua i prossegueix fins marcar altre vegada a cada banda de la mà i dels peus, els punts per on Jesucrist va ser crucificat. Acte seguit, agafen al nen i el submergeixen directament a la pica un parell de vegades, fins deixar-lo a dintre i banyar-lo; el nen engega un seguit de xiscles i la fotògrafa que continua mastegant xiclet i un càmera de vídeo que fins aquell moment quasi no havia actuat no és deixen perdre l'escena. Ara el xavalet ja forma part de la comunitat, i en el fons ja es pot morir tranquil, perquè en el tràgic cas que això passes (Déu no ho vulgui), la seva ànima no es perdrà pel camí. Una vegada enllestida l'operació, el nen és retirat al marge a on havia estat despullat i vestit amb un abric i tot, no fos cas que agafés un refredat. Mentre es produeix aquesta acció, simultàniament s'imposa a la padrina una banda com aquestes que porten les pubilles i contenta somriu a les càmeres. Agafa el nen en braços, el col·loca per sota la cinta arran del pit i fan un parell de voltes al voltant de la pica. El nen ja fastiguejat i suposo que marejat, plora, i al final acaba als braços de la seva mare, pobret. Les cerimònies és donen per acabades, encara que la gentil parella i les respectives famílies es posen a l'entrada de la porta per saludar un per un a tots els presents que omplien l'església. Em comenten que hi han 1200 convidats, comptant que no tots hagin anat a la celebració eucarística, però si una majoria, no vull pensar quantes mans han hagut d'estrènyer els nuvis i familiars, apart dels respectius petons i abraçades. A fora les amigues de la núvia són les encarregades de donar un present pels assistents a l'acte litúrgic: una bosseta de color rosa de tela transparent amb confits, en record de l'enllaç matrimonial; i un con de color blau i blanc, amb punyetetes vàries (des d'un lacasitos, a un caramel de goma i un mòbil dels que es pengen) per celebrar el bateig de la criatura.

Arribem al local que han llogat el nou matrimoni per celebrar l'esdeveniment, una mena de pavelló, semblant al de la Penya de Badalona però en petit. El pàrquing ja està petat de cotxes i els vigilants de la zona ens fan aparcar al darrere de l'edifici. A la porta ens reben els nuvis, que semblen extenuats de tantes salutacions. La sala on s'agrupen els convidats és impressionant, em sento enmig d'una pista de bàsquet. Just a l'altre punta de la porta per on he entrat hi ha un escenari immens, amb tot els instruments necessaris per acompanyar la festa. Entre la porta principal i l'escenari, s'estenen a banda i banda desenes de taules amb centenars de convidats i realment tinc feina fins que no trobo la meva, just arran d'escenari, en una posició que diríem privilegiada, ja que formo part del seguici dels amics de la núvia.

La taula és ben parada tal com manen els cànons: copa d'aigua i vi, dos plats, una cullereta per les postres, forquilla i ganivet. El vi blanc és el triat per l'ocasió per acompanyar els àpats que ens esperen, i, cada 4 comensals, hi ha una mena de tortell esgrafiat amb elements vegetals. Un cop assentats s'apaguen els llums i sota una música triomfal i llums de partit de bàsquet de la NBA o de convenció d'algun partit polític, apareixen pel mig de la pista els protagonistes del dia: els nuvis. D'alt de la tarima, amb el fons estrellat, els espera el que suposo que deu ser l'amo del xiringuito amb un gran pastel. Ens aixequem i aplaudim mentre la gentil parella es disposa a tallar conjuntament el pastís, el tasten, donen el seu vistit blau i ballen, amb els morros encara una mica bruts, a ritme de vals. Encara no han acabat i ja comencen a portar-nos diferents platets amb tapetes varies del país, des d'arròs embolicat amb fulles de col i de parra (dolmadakia), una mena de mandonguilles (keftedakia), canalons però fets amb pasta de creps (?), una salsa de formatge un xic picantona (tipi)... vaja un raguitzell de tapetes realment delicioses. Un cop ben plens de punyetetes vàries, un cambrer que no ha deixat d'atendre'ns en tot moment, ens treu el primer plat i ens porta vàries safates de carn de xai amb una mena d'arrós bullit dins un vol. Pregunto per l'arrós a en Yorgos, el company que tinc al meu costat. El que menjarem avui és diu pilafi, un plat tradicional per celebracions especials; l'arròs és cuit amb l'aigua que abans s'ha bullit el xai, una autèntica meravella, tot i que en m'indiquen que l'arròs ha de quedar un xic més pastós i el d'avui hi sobre una mica d'aigua... si ells ho diuen. Mentre ens anem atipant de valent, comença la part musical cretenca. Ens acompanyen cinc músics; no falta la lira, el llaüt, la mandolina, la flauta, l'askomadoura (una mena de gaita) i un pandero. Els primers a pujar són els nuvis amb els seus pares, germans i padrins.

Això de la música cretenca és tota una història. M'expliquen que hi han cinc menes de balls, cadascun diferents, amb una complicació gradual i amb un ritme cada vegada més trepidant. No sé com, però al final m'enreden perquè pugi d'alt de l'escenari i em posi a ballar amb la gent que m'acompanya a la taula i els nuvis. De cop doncs, sóc d'alt de l'escenari fent rotllana, entortolligant els braços amb altres braços i intentant creuar els peus tal com manen les santes escriptures. Per un moment, em sembla que tots els ulls deixin de dirigir-se a qui realment són els protagonistes de la nit i es dirigeixin a mi. Per sort, el ball, no és massa complicat i en cert punt fins i tot em recorda a la sardana: com si fes una tirada de llargs, però enlloc de puntejar, deixo lliscar la planta del peu amb el terra. El següent ball, ja no m'atreveixo i torno al lloc original, on encara segueixen portant-nos carn. La carn finalment s'acaba i ens porten el pastís de noces, que pel meu gust no té res de l'altre món, bàsicament com qualsevol pastís de nata i xocolata, però en aquest cas amb un paper més preponderant del primer element, fet que el fa un xic més empalagòs. La música tradicional s'acaba i comença l'hora de la música bozukia o popularment coneguda com skiladika (etimològicament prové de la paraula skilos, que vol dir gos), una música que seria l'equivalent al que representen els Chunguitos o la Camela dins la música espanyola, per fer-me entendre d'alguna manera.

Els llums es tanquen i dos focus espectaculars il·luminen l'escena: un noi i una noia canten una cançó d'amor a l'estil d'en Julio Iglesias, i una gran banda de música, amb un parell de bouzokis (la guitarra grega) inclosos s'incorpora al festeig. De cop, l'escenari s'ha convertit en una mena de sala de ball-discoteca, on els nuvis i familiars també són els primers a pujar-hi. El més sorprenent és l'aparició d'un seguit de jovenetes ben arregladetes amb quatre o cinc safates plenes de flors una sobre l'altre, les quals es dediquen a tirar-les al preu de 10 euros cada una a qui et vingui de gust, si vols també te'n donen unes quantes perquè les tiris tu, això si, has d'estar ballant,... brutal! Abans tal com surt a moltes pel·lícules i anuncis de televisió, el més corrent era tirar plats, una plats però de baixa qualitat (en teoria) que ja estaven preparats per l'ocasió i que a més ocasionaven un merder considerable, en canvi ara s'ha obtat per un model més refinat. El terra no para d'omplir-se de flors i un nois amb una escombra són els encarregats de deixar un altre cop la pista impecable.

Tots la ballem, encara que alguns amb més gràcia que no pas altres. Les mares dels nuvis no paren, i ens obsequien amb un zebetadiko: un ball en el qual elles es queden soles a la pista movent-se sinuosament, acompanyades en un segon pla per una rotllana agenollada i que pica de mans.
Durant tota la nit, el raiki (el licor de la terra), ens acompanya sense parar...
Finalment, és fa de dia i extesiats ens retirem cap a casa. A la pista, encara la ballen..."

Ps. Espero ser més breu la propera vegada, però a vegades t'emociones. Per cert, qui vulgui escriure algun comentari ja pot fer-ho sense haver de registrar-se. Ah! I moltes gràcies al senyor Gigi Ràfols per un disseny tan guapo i fer d'aquesta pàgina un veritable suport per nàufrags de tota mena.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Ja m'agradaria a mi ballar-la!!

marina ha dit...

Deuries quedar exhaust...! Gràcies per fer-nos arribar un trosset dels teus cinc, sis, set...sentits. Un petonàs ben fort!

lluis ha dit...

vaja historia!

aquests grecs son la ostia

montsoula ha dit...

Jo tambè la he ballat! ho descrius tal i com ho recordo, molt be!